Vivim en una societat on es romantitzen les violències, la manca d’acords i on el dolor i el malestar s’integren com a part de la nostra quotidianitat. Pel que fa a les dones, encara preval aquesta visió, que genera més invisibilitat en molts aspectes de la seva vida, i específicament pel que fa a la sexualitat i la intimitat. Per exemple, en un constant judici negatiu sobre els cossos, els desitjos i les necessitats.
L’àmbit de la sexualitat i de les relacions sexuals no n’és una excepció, i encara més quan es refereix a condicions que es presenten més en dones o en persones amb genitals femenins. L’acceptació del dolor i el silenci s’entenen com un mandat de gènere generalitzat. La major part de les vegades existeix un ocultament sota la premissa “aguanta i complau… I si sents dolor, el problema rau en tu i ets tu el problema”. Apareix frustració, malestar, incomprensió i culpa perquè no és un trastorn sobre el qual es parli, s’explori o es disposi de referents o suports estandarditzats a l’àmbit de l’atenció a la salut. Els mateixos professionals alerten sobre la manca de formació en el tema.
A moltes dones afectades de dolor en la zona genitopelviana no se’ls diagnostica, o s’autodiagnostiquen buscant explicacions al seu malestar. No s’explora mitjançant l’entrevista clínica i moltes vegades es relaciona amb un problema psicològic, de manca d’educació sexual o de manca de capacitat de la dona per al gaudi perquè té algun trauma o tabú. Res més lluny de la realitat. Actualment, encara es responsabilitza la dona del trastorn com un fet individual que ha de solucionar ella sola.
Hi ha molts factors que al llarg de la nostra vida poden generar un bloqueig o canvis en la resposta sexual. Les experiències, la informació o els estils de vida i salut es van modificant i poden afectar els nostres cossos i afavorir l’aparició del dolor que limita la satisfacció sexual. En el cas de les dones, s’estima que el 50 % de les que es troben al climateri i menopausa, i entre el 10 % i 15 % de les que es troben en edat fèrtil o reproductiva presenten dolor genitopelvià.
Aquest fenomen consisteix en la contracció involuntària de la musculatura vaginal que impedeix parcialment o totalment la penetració plaent: amb els dits, dildos, penis o mitjançant altres activitats sexuals, però també amb la introducció d’un tampó o copa menstrual o aquelles vinculades a les proves mèdiques d’exploració ginecològica o, fins i tot, a la renúncia de la maternitat.
Molts casos no es diagnostiquen, no s’exploren amb l’entrevista clínica, i es relacionen amb un problema psicològic, un trauma o una manca d’educació sexual
El dolor és un símptoma que pot tenir múltiples etiologies i el genitopelvià és multicausal. Per tant, el seu tractament pot ser molt variat. Un bon diagnòstic i avaluar factors relacionats són vitals per fer-ho bé.
Hi ha molts factors físics o orgànics que poden comportar l’aparició del dolor de naturalesa molt variada: càndides, morfologia de l’himen, postpart, cirurgies, problemes digestius, inflamacions a la vulva, infeccions o úlceres.
Altres desencadenants del dolor podrien ser la manca de descans, l’estrès o ansietat, la por anticipada al dolor, creences errònies sobre les relacions íntimes, una alimentació poc saludable que pot produir inflamació dels òrgans i els estils de vida on no hi ha temps per a la calma i una regulació del sistema nerviós que permeti connectar amb el plaer i la satisfacció. Res no és casualitat: la manca de temps i espais per al plaer en general també afecta el gaudi a la sexualitat i, per tant, facilita l’aparició d’aquests trastorns. També el repartiment desigual o excessiu de les càrregues familiars o laborals que recau, majoritàriament, en les dones. I tot això, evidentment, afecta negativament la possibilitat del gaudi, l’escolta i l’accés al propi cos.
Altres factors del context cultural i de manca de models educatius afavoreixen igualment aquests malestars. En el nostre context patriarcal, només s’alcen models sexistes de relació, pràctiques centrades en el plaer masculí, en el coit com a única font de plaer, només per a determinats cossos, amb poc temps per a l’excitació i el joc i on la negociació en igualtat de condicions i el consentiment no són l’eix principal de les relacions o de l’eròtica compartida.
La mirada hegemònica és violenta cap a les dones i, també, en molts casos, forma part de la violència institucional en tant que normalitza el dolor, i alhora simplifica i patologitza des d’un punt de vista únicament biològic i no explora altres factors com les violències que es produeixen a la parella.
Aquest trastorn pot afectar dones, homes trans o persones amb vulva o vagina i amb orientacions en el desig o romàntiques diverses, i també persones amb diversitat funcional o del neurodesenvolupament, com les autistes. Oferir suport des d’una mirada anticapacitista, LGBTIQA+ i de diversitat relacional (persones no monògames) és indispensable per donar cobertura a totes les identitats, orientacions sexuals i pràctiques menys normatives, però que poden presentar la mateixa afecció i amb la mateixa necessitat de tractament.
El tractament combinat és el que resulta més eficaç. Inclou acompanyament mèdic, psicològic i de fisioteràpia del sòl pelvià. També de capacitació de les mateixes persones perquè puguin conèixer més i millor els seus cossos, agenciar el plaer i evitar la cronificació. L’atenció que fem des del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS) parteix d’aquesta perspectiva feminista i de drets que considerem bàsics per tractar aquests trastorns.
Per atendre adequadament aquesta problemàtica de salut cal un canvi de mirada del metge, però també des de l’entorn social i educatiu, amb polítiques de més conciliació familiar, de més igualtat en el repartiment de les obligacions, d’eliminació de les violències sexuals i per un accés més gran als recursos i professionals que ofereixen atenció a la salut sexual i reproductiva de les dones que garanteixin els seus drets i que puguin rebre el tractament adequat a les seves necessitats.
