El pagès de Calldetenes (Osona) és un dels històrics del sindicalisme agrari català, més concretament del sector de la vaca de llet. Nascut el 1954, treballava des dels 14 anys a la casa del Pujol, on va néixer, i des de 1976 milita a Unió de Pagesos, on va tenir diverses responsabilitats i va ser durant més de quatre dècades una de les cares visibles tant a les taules de negociació com a les mobilitzacions al carrer i les tractorades a la carretera.
El sector lleter català va entrar amb mal peu a Europa?
Europa, quan es va crear la Comunitat Econòmica Europea, havia patit una guerra i estava en crisi alimentària. Per això va potenciar, a base de moltes estructures petites, la generació d’aliments per a tota la població. Però ho van potenciar tant que van provocar molts excedents. I quan hi va entrar Espanya, ja ho va fer començant a pagar taxes, per uns excedents que no havia produït.
La quota lletera que es va fixar era fictícia?
Quan Europa va tenir molts excedents i no sabia com parar-ho, va posar una quota. Recordo una reunió amb un alt càrrec del ministeri a Barcelona, que ens va dir: “Hem calculat un poc per dalt, un poc per baix, hem agafat la mitjana, i crec que haurem encertat”. I no van encertar, perquè van declarar molta menys llet de la que es feia. D’entrada, ja vam néixer coixos. Un país deficitari en llet, com ho és Espanya i Catalunya molt més, al moment d’implantar la quota, com que en declarava menys, una part de la producció va haver de desaparèixer.
Què s’hauria d’haver fet diferent?
“Amb la marca blanca rebenten preus, és la plaga del sector, perquè hi ha la teoria, que no sé d’on surt, que la llet ha de servir com a reclam”
Un cop tenim la quota posada, que ha de servir per regular el mercat, i en principi no hauria de ser dolenta, ens vam trobar que la producció estava controlada, però el dret a produir estava en el mercat lliure. Si la quota és una producció regulada, el mercat de la quota ha d’estar en mans de reserves de l’Estat. La quota ens l’han de deixar, ha de ser una cessió. Però un mercat com el que hi va haver aquí va fer tancar molta gent, i també va endeutar-ne molta.
La indústria lletera va ser la gran beneficiada de tot plegat?
La indústria va ser durant molts anys, quan jo em vaig introduir en el sector, qui tallava el bacallà. Però li va passar igual que als pagesos, que hi havia molts fabricants i n’han quedat quatre. Això els dona un poder a l’hora de jugar.
Tanmateix, la indústria, tan potent com la vèiem, ara sembla estar a expenses dels interessos de grans distribuïdors com Mercadona.
Sí, més tard va arribar la gran distribució, i d’alguna manera va agafar l’espai de domini i de poder a la indústria. Les grans distribucions, que són quatre, fixen preus, pressionen la indústria, i aquesta colla a l’últim de la cadena, que és el pagès. I com que el pagès no té ningú més a sota, ha de fer el que pot.
Com va passar amb les quotes, hi ha un abans i un després de les marques blanques?
La marca blanca és la plaga del sector. Amb la marca blanca rebenten preus. Hi ha la teoria, que no sé d’on surt, que la llet ha de servir de reclam. I això, és clar, es fa amb marca blanca.
I mentrestant, pagesos que van plegant…
Quan jo vaig començar, érem 4.900 granges de vaca de llet a Catalunya. Tampoc havien de ser tantes, però és que ara en deuen quedar unes 420. La meva opinió, no compartida per tot el sector i menys pels polítics, és que fa uns anys s’havia d’haver posat un sostre d’explotació, que per mi havia de ser de dues o tres unitats de treball, per poder fer torns i descansar els caps de setmana o poder estar malalt, amb 100-120 vaques, i poder salvar mil explotacions a Catalunya. Però els polítics i el sector se l’havien de jugar, no se la va jugar ningú, i ara som on som.
I per a aquest model ideal, hi som a temps, o ja és un procés irreversible?
Crec que hem fet tard. Perquè es necessitaven mil explotacions a Catalunya, i ja estem en 400. Ara parlen de posar un sostre. La Unió de Pagesos en plantejava un de 300 vaques; Madrid, 800, i la Generalitat, 600, i no sé com acabarà. Això serveix per evitar aquestes grans granges de milers de vaques. Però per a un model escampat en el territori, que tothom se n’omple la boca, crec que hem fet tard.
