No. La meva resposta és categòrica, però intentaré convèncer deixant de banda els arguments sobre les implicacions ecològiques, ja que no són exclusius del camp artístic.
Quan parlem de l’artista encara tenim al cap aquell personatge bohemi de finals del segle XIX, aquell geni d’entreguerres que trencava les normes de la pintura o l’artista-empresari-superstar de principis del segle XXI, que mou milions. En tot cas, aquests artistes estan per sobre del bé i del mal i representen un arquetip que tampoc perilla amb una nova digievolució.
Per contra, existeix una altra tipologia d’artistes per a qui la irrupció de les IA generatives sí que implica gairebé el perill d’extinció. Alguns treballen dins del circuit artístic convencional, però sobretot m’agradaria parlar d’aquells que formen part d’una indústria creativa: dels il·lustradors i dissenyadors que treballen per al sector publicitari, editorial, tèxtil, audiovisual (cinema, sèries, anuncis, videojocs…), entre altres. Tots aquests treballadors mai hauríem de fer servir les IA generatives, perquè estaríem entrenant i validant el que ens està substituint i que destruirà la nostra activitat.
Les IA repliquen imatges a partir de material robat. Llavors… per a què fer servir uns programes que ens eliminen del procés creatiu i que devaluen el nostre treball?
La nostra professió és una de les més vocacionals que existeixen. Costa imaginar un artista que no estimi la seva feina, tot i que a vegades també ens faci patir. Ens apassiona el que fem i tenim un respecte quasi reverencial cap als nostres referents. Les IA repliquen imatges a partir de material robat (les mateixes companyies que les produeixen ho han reconegut) i Noam Chomsky s’hi ha referit com “software de plagi”. Llavors… per a què fer servir uns programes que ens eliminen del procés creatiu, que roben a aquells que admirem i, sobretot, que devaluen el preu i el mèrit del nostre treball?
Arribats aquí, m’agradaria fer uns aclariments, perquè ja conec l’argumentari dels entusiastes de la IA i sé quina replica ve a continuació. No, ni estem en contra del progrés ni ens espanta. No, les IA generatives no són més democràtiques ni ens fan ser més creatius. No, no és el mateix fer servir referències visuals que fer servir la IA. I no, les IA generatives no són una eina per als professionals.
On està el progrés en una “eina” que capa les nostres aptituds, que roba la nostra feina per substituir-nos i que no podrem posseir mai? Per això mateix, les IA generatives no són una eina, com ho puguin ser un pinzell o un ordinador, ja que no ens pertanyen (ni ens pertanyeran mai) i el fet d’aprendre a fer-les servir no significa que tinguem una posició dominant sobre elles. En tot cas, poden ser una eina i un progrés per les empreses que necessiten produir més del que podem consumir, que volen prescindir dels seus treballadors, i que, a la llarga, podran pagar el programa.
Les IA són propietat de grans corporacions que avui ens ho posen tot molt fàcil i llaminer, però quan els usuaris siguin dependents d’elles, faran que el servei empitjori, sigui molt més limitat per al gran públic i molt més car per qui ho consideri una necessitat (com passa amb tants programes o xarxes socials).
No hem de confondre novetat i progrés, de la mateixa manera que no hem de confondre creativitat i productivitat. Ser més creatiu no vol dir produir més quantitat; vol dir crear millor.
Diuen que després de fer construir el Taj Mahal, mausoleu en honor a l’esposa favorita del sultà, aquest últim va fer tallar les mans de l’orfebre que va esculpir els relleus de la façana per tal que ningú més pogués repetir l’obra més bella que s’havia fet mai. Quan parlem de les IA generatives, imagino uns sultans avars i els seus esclaus entusiastes que ens estan tallant les mans: ens estan robant el nostre coneixement, la capacitat de posar-lo en pràctica per guanyar-nos la vida i privant que arribi a noves generacions. Per això no hauríem d’utilitzar-les mai. No ens creguem que podem ser els sultans i no caiguem tampoc a la trampa de ser uns esclaus entusiastes.
