Felipe Ibarra va ser, el juliol del 2015, un dels signants del contracte del local que més endavant es convertiria en l’Ateneu del Raval, al centre de Barcelona. Llavors el local estava abandonat i es va haver de rehabilitar. Actualment Ibarra és un dels coordinadors de l’espai. Dos any més tard de fer-se amb el local va arribar la seua germana de Xile, Maria Ignacia Ibarra, i el 8-M del 2017 va engegar el projecte Desgenerant el Raval. Es tracta d’un col·lectiu que proposa un espai comunitari, feminista i lliure de racisme i capacitisme. Al gener d’aquest any s’hi incorporen les també xilenes d’origen Francisca Casas-Cordero i Rosario Cordero, que ja han participat de l’organització del cicle de dones del 2018. Un cicle que ha abordat la situació i la visió de la dona des de les disciplines del cinema, la ciència o la política i que ha finalitzat aquest dimecres, 30 de maig, amb la part dedicada a la música. Fem balanç del cicle amb totes quatre.
A Xile ara mateix el moviment feminista està en el seu moment àlgid amb les preses feministes de les universitats. Quines diferències veieu entre el context d’activisme feminista a Xilè i aquí, a Barcelona?
Francisca Casas-Cordero. Per nosaltres aquest és un nou espai i context polític. El context de Barcelona es caracteritza per la diversitat cultural, llavors està molt creuat pel tema de racisme i crec que a Xile això s’està posant recentment sobre la taula; ací fa més temps que s’està donant la creuada d’aquests dos temes. Per això, la decolonialitat i el feminisme són eixos importants del que fem. Justament el fet d’estar a aquest barri, que és un icona de la diversitat cultural, fa necessari que existisquen trobades per conversar aquests temes.
Definiu Desgenerant el Raval com un espai lliure de racisme. A l’hora de la pràctica com ho podeu enfocar des d’aquesta perspectiva antiracista?
Francisca Casas-Cordero. Estem en la construcció d’eixa forma de pensar. Per una banda intentem fer preguntes que creuen aquests anàlisis durant els temes de converses; per altra banda, tractem sempre que les convidades siguen diverses: gent no europea, gent d’aquí, dones racialitzades si existeix l’oportunitat…
María Ibarra. I la manera també de construir el diàleg de manera horitzontal perquè hi haja molta participació,
Rosario Cordero. Som un col·lectiu petit, tenim molts desafiaments al respecte. Crec que encara les nostres converses no transcendeixen a una gran diversitat de persones. Pot ser una següent etapa del desafiament és com arribar a més diversitat socioeconòmica i cultural.
Felipe Ibarra. Sortir al barri, com costa!
M. I. Reconeixent també que nosaltres estem en una posició privilegiada i tenim una visió construïda des d’occident. Transcendir a les poblacions que no ho són es un desafiament.
F. C. És important establir diàleg. Per exemple, en algun moment hem fet alguna activitat amb les Associacions de dones marroquines. Són petites col·laboracions que no arriben a una discusió més profunda dels temes, però son apropaments que van generant avanços.
Què és per vosaltres la cultura de barri?
“Un altre dels projectes que acollim és l’iftar organitzat per l’Associacó de Dones Marrroquines, que serveix perquè comunitats musulmanes i no musulmanes tinguen una trobada aquí i es coneguen. Hi ha una sèrie d’altres projectes que són satèl·lits, i a la fi Desgenerant al Raval busca incloure el barri”
F. C. Jo crec que la cultura barri té molt a veure amb el cara a cara, amb l’espai on et trobes quotidianament. Un espai intercultural on la gent es trobe més enllà d’anar a comprar, on existisquen veritables espais de diàleg. Això està relacionat amb parlar i participar de les organitzacions que ja estan funcionant al barri.
F. I. Desgenerant és un part dels projectes que es fan. Un altre dels projectes que acollim és l’iftar organitzat per l’Associacó de Dones Marrroquines, que serveix perquè comunitats musulmanes i no musulmanes tinguen una trobada aquí i es coneguen. Hi ha una sèrie d’altres projectes que són satèl·lits, i a la fi Desgenerant al Raval busca incloure el barri.
R. C. Incloure les dones i incloure al barri.
M. I. Les dones i la diversitat sexual
F. I. I la diversitat funcional.
És necessari el diàleg, però teniu pensades altre tipus d’accions?
R. C. Els cicles igualment són accions, potser no hi ha una cosa tangible però s’està obrint l’Ateneu perquè puga venir qualsevol persona, i establint-hi a més un diàleg horitzontal. Hui en dia és uns acció, en el futur n’hi haurà de noves.
F. C. Té molt a veure amb fer xarxa i anar sembrant i contagiant-se dels discursos de les persones que circulen per l’espai i per les activitats. Es parla d’alguna cosa aquí i això pot generar converses a fora, i a més també se’ns apropa gent amb projectes. La idea és anar construint a partir d’aquestes connexions.
M. I. Per aquesta recerca de diversificar el més possible i estar treballant amb organitzacions de tota aquesta diversitat cultural i sexual, han participat moltes organitzacions.
F. I. Hi havia una senyora durant el cicle que deia “que bé veure açò fora del àmbit acadèmic”, i és una manera de que també la gent puga preguntar.
D’aquest ultim cicle de dones quins denominadors comuns traieu?
F. C. El primer es adonar-se de que la situació de les dones, els obstacles institucionals i culturals són bastant semblants. Hi ha un discurs comú en els temes d’assetjament, subestimació i barreres d’accés a projectes que són de dones o projectes feministes. També és el fet de donar una volta als discursos; per exemple, a la sessió del cinema parlaven que des de les dones estaven fent un cinema més intimista.
M. I. O bé visibilitzen diferents tipus d’opressions o exclusions que en el cine potser d’una manera masculina no es tendrien en compte. Un altre denominador comú podria ser també aquesta forma de construir, que es reconeix diferent a la forma hegemònica de fer. També és important dir que hem reflexionat sobre la categoria de dones. El que fem finalment és tenir aquest concepte com un referent, a mi m’agrada el que diu Paul Preciado de “són ficcions polítiques” que, d’alguna manera, ens permeten comprendre’ns i dialogar com un subjecte històric.
F. C. Entenem la dona com una categoria històrica i no com una categoria amb característiques particulars. Tenim una història comuna com a dones que ha tingut cert esdevenir, i això ens fa reconèixer-nos entre nosaltres, però no siguem essencialistes.
La passada sessió del cicle va ser la de Dones i Política. Igual que canvia la manera de fer cinema, canvia la manera de fer política? Sovint la forma de fer d’alguns espais polítics és molt masculinitzada, què fan les dones al respecte?
“No volem arribar a la igualtat amb els homes. Necessitem que algunes estructures s’eliminen, no ocupar les actuals perquè en si mateixes són patriarcals, necessitem transformar-les perquè la política es despatriarcalitze”
F. C. Una cosa que s’ha tocat, i no només amb la de política, és que no volem arribar a aquesta igualtat amb els homes. Necessitem que algunes estructures s’eliminen, no necessitem ocupar les mateixes perquè en si mateixes són patriarcals, necessitem transformar-les perquè la política es despatriarcalitze; fer una manera més democràtica, més horitzontal d’abordar les coses.
Amb Desgenrant el Raval vosaltres feu política? [Responen totes amb un sí uníson i concís]
F. C. Hem tingut debat sobre com s’exerceix el poder [es miren i riuen], però té relació amb qüestionar-nos la manera en que ens relacionem com a societat; com veiem a l’altra o com exercim o no exercim poder, i com apuntem al bé comú d’una manera no patriarcal. I és una pregunta que ens fem, no anem predicant. Aquestes reflexions són les que ens ajuden a nosaltres a construir el nostre propi discurs polític, per això aquests espais de reflexió són espais polítics.
M. I. I sobretot perquè són espais que acullen moltes formes de resistència a aquest sistema. Fem política en el sentit d’estar almenys conversant, construint i visualitzant horitzons de transformació social.
R. C. Visualitzant i visibilitzant, perquè és un espai obert al barri.
Realment compliu l’objectiu d’arribar al barri?
F. C. Bona pregunta, la veritat es que no ho hem avaluat, ho hauríem de fer. Jo crec que principalment nosaltres fem difusió per xarxes socials, i existeix una barrera tecnològica en qui ho veu, en quin idioma ho veu, com ho veu i en què mitjans circula la informació. Un dels desafiaments dels feminismes és com eixir d’aquests espais. Nosaltres pel moment no hem fet comunicació a nivell físic — que podria ser una bona forma—, però si que va circulant amb les organitzacions barrials del Raval.
Tornaré enrere: què dèieu que havíeu tingut debat al voltant d’allò d’exercir del poder?
M. I. Parlàvem sobre que no sabíem ben bé com entenem el poder.
F. C. O de si utilitzar-ho o no, ho utilitzem com a anàlisi però no sabem si utilitzar-ho com a proposta.
M. I. Des de l’enfocament feminista pense que un dels majors treballs que ens estem fent les feministes és pensar en formes de relacionar-nos en que no es done un privilegi, i buscar l’horitzontalitat.
R.C. Els mateixos cicles que organitzem són un exemple, nosaltres no som les que exposem. Posem un tema a la palestra i ho discutim; no és un “jo vinc a dir-te”.
M.I. Amb dones i polítiques vam tractar de ser ben diverses, vam incloure dones dels tres àmbits: institucional, activista i acadèmic.
I per la última sessió del cicle que d’aquest dimecres?
Li hem dit “Reflexió feminista decolonial en sol major”. Hem tingut tres convidades que obriran l’espai, una és Sara Ardite que és selectora musical, DJ; una altra és Patricia AlSur que és VJ i Micaela Mahi que és poeta. Van donar la primera benvinguda amb música, visuals i poesia. I després teníem quatre convidades més: Consol Sáenz d’El gran quilombo de Ràdio 3; Natalia San Juan de Femnøise, que és productora cultural; Yolanda Sey, una de les integrants del grup musical The SEY Sisters; i Alma Delia Calderón, que és baixista i productora musical.
F. I. S’han convidat a dones de les diferents branques de tota la indústria musical.
F. C. I també de diversitat de nacionalitats.
Perquè per aquest cicle heu escolliu les disciplines de cinema, ciència, política i música?
M.I. L’any passat va haver-hi quatre temàtiques: treball, etnicitat, religió i cos. Aquest any els temes són més atzarosos. I tenim pensades altres coses per un proper cicle, com per exemple la literatura.
