Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Nosaltres, vosaltres i les altres

Final de ramadà. A la plaça Cassanyes alguns bars han tornat a obrir després de dies fent horaris excepcionals. I d’altres, justament avui, estan tancats per l’Aïd.

Surto de l’escola després d’acompanyar la meua filla gran i em trobo una de les mares amb la qual compartim passadís. És una dona ben especial, que amb un somriure que no l’abandona gairebé mai, transmet energia positiva pels descosits. Des que vam coincidir a la rifla de l’escola, sempre diu que la Núria, la meva petita de deu mesos, és amiga seva. Se somriuen mútuament, amb sinceritat.

Un dia, ja fa un temps, mentre esperàvem que obrís la porta de l’escola, me va preguntar com se deia la meua petita. Quan li vaig dir Núria, va somriure, encara un cop. I després de comentar-ho amb la seva acompanyant em va dir: saps que “nur” vol dir llum, en àrab? D’una tirada va sortir tota la resta: que tenia una nena a la família que se deia Nur i que feia poc havia mort una familiar seua. Com si res, va obrir-me les portes de casa seua, de la seua intimitat, amb un cluc d’ulls. O potser ja ho havia fet el primer dia que me va somriure.

I ja he caigut al parany. Nosaltres? Qui sem nosaltres? Qui sou vosaltres? Qui són els altres?

Hem anat caient, a poc a poc, sense avisar-nos-en, en aquesta classificació comunitarista. Jo sóc un “vosaltres” per les Annie, perquè parli català o posi un nom català d’arrel àrab a la meua filla. La Rebiha és un altre “vosaltres” perquè té un nom “estrany” i porta vel

Avui, quan sortint de l’escola ens hem trobat, ella xerrava amb una altra dona. Jo l’he saludat i he somrigut. Món de dones. I voluntàriament he alentit el pas en el tram de vorera comú perquè ella tingués temps d’acabar de parlar amb la veïna. I la Núria i jo poguéssim gaudir del seu somriure. I així ha sigut. S’ha girat i ha vingut cap a nosaltres. “Bonjour ma copine!” ha dit, com sempre, a la Núria. I aleshores ha presentat la Núria a la seva amiga, una senyora gran, l’Annie. “Comment elle s’appelle?” ha preguntat l’Annie. Núria, he dit jo. Amb cara de mig sorpresa l’Annie ens ha dit, mirant-nos a les dues : “Vous avez des noms bien bizarres, vous!”. M’he mirat l’Annie amb els ulls escarquillats. M’he mirat el somriure immutable de l’amiga de la Núria i li he preguntat: com te dius? Rebiha. En el moment no ho he sabut escriure, però m’ha semblat ben fàcil de dir. L’Annie ha seguit explicant-me que -a la Rebiha- li diu Fati, que no sap pronunciar el seu nom. I la Rebiha segueix amb el somriure impertorbable. L’Annie ha seguit parlant de noms. De la seva néta, que se diu Sheyla, i del seu gat que se diu Simba i de la seua mare de 95 anys que se fa un embolic i no sap dir el nom del gat bé. O potser és el de la néta, que no sap dir i confon amb el del gat. No ho recordo. Jo recuperi un somriure, un poc sorneguer, i li dic: mira que dir que sem nosaltres qui tenim noms estranys….

I ja he caigut al parany. Nosaltres? Qui sem nosaltres? Qui sou vosaltres? Qui són els altres?

Hem anat caient, a poc a poc, sense avisar-nos-en, en aquesta classificació comunitarista. Jo sóc un “vosaltres” per les Annie, perquè parli català o posi un nom català d’arrel àrab a la meua filla. La Rebiha és un altre “vosaltres” perquè té un nom “estrany” i porta vel. L’Annie és una “vosaltres” per a ne jo, que me quedi astorada front a la seua lògica. Tot i que ella, després de mirar BFM TV (no us perdeu els seus informatius sensacionalistes) està convençuda que ella és el “nosaltres” de debò. I així, anar fragmentant el “nosaltres” en mil bocinets, en un munt de “vosaltres” que no s’haurien de trobar. La Rebiha i jo ens hem trobat, vam esdevenir “nosaltres” amb un simple somriure creuat. I en el “vosaltres” de l’Annie. Però no és suficient.

Tinc molt clar que, quan em pregunten el perquè dels bons resultats del Rassemblement National a Perpinyà, la resposta està en la manca flagrant d’un “nosaltres” suficientment potent per fer callar els que no paren de dividir-nos

Quan ens preguntem el perquè dels resultats de l’extrema dreta a nivell europeu, se m’escapen un munt de matisos i contextos històrics i polítics i no sabria donar una resposta suficientment aclaridora sobre el perquè de tot plegat. Però tinc molt clar que, quan em pregunten el perquè dels bons resultats del Rassemblement National a Perpinyà, la resposta està en la manca flagrant d’un “nosaltres” suficientment potent per fer callar els que no paren de dividir-nos. Per governar més còmodes (dreta extrema i extrema dreta) atiant la por de l’altre. Al contrari, el que necessitaríem són sentiments de pertinença a un poble, un barri, una ciutat i sentir-nos-en col·lectivament, amb els altres, formant un tot. Una necessitat que cada dos per tres es veu dinamitada pels discursos que parlen de les “comunitats” de Perpinyà i obliden el nosaltres inclusiu, en el qual cada una pugui trobar la seua plaça.

L’Estat francès ha volgut construir la seua identitat sobre una tabula rasa que nega orígens i diversitat. En nom de la defensa de la idea “una llengua, un Estat, una nació”. Un “nosaltres” (el seu) que no vol saber ni entendre la diferència. I ha transformat el “nosaltres” en prepotent i exclusiu. Un “nosaltres” que vol prohibir a la Rebiha acompanyar els seus fills a sortides escolars per la simple raó que porta vel. Amb l’excusa d’una laïcitat mal entesa i una suposada defensa de la llengua pròpia, ha anat construint un esquema mental segons el qual només se pot adherir a un nosaltres renunciant al que un realment és. I aquest error, que avui en dia se retroba a totes les escales geogràfiques i socials, és un possible error del qual ningú està exempt. Tampoc nosaltres, o vosaltres, sud enllà, en un futur republicà.