Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Nouvingudes en condicions precàries

L’externalització a mans privades dels serveis socials que gestionen la creixent arribada de menors migrants empitjora l’atenció educativa i dificulta el contacte entre les persones nouvingudes i el territori

Concentració d'ex-MENA i grups antifeixistes i antiracistes en suport a les persones migrades agredides a Castelldefels i Canet de Mar / Victor Serri / Victor Serri

Entre passadissos i rebedors hi ha quatre cadires i una pissarra. Un grup de joves escolta l’educadora mentre imparteix una classe de català. Avui toquen els participis. Una mampara de fusta fa de paret. Al fons de la sala s’allarga un nou corredor amb habitacions a banda i banda, algunes d’elles compartides entre set persones. Donant la volta a la mateixa planta, un menjador s’organitza com una aula amb diferents activitats a la vegada. Totes les veus es barregen. A la primera taula, un grup; a la segona, el següent, i així successivament. Cada un d’ells amb una treballadora del centre. Improvisació i adaptació en uns espais poc adequats i una feina mancada de recursos.

Segons la normativa d’acollida, en l’àmbit hi hauria d’haver 1.700 educadores, integradores o treballadores socials 

En aquest cas, més de cent joves no acompanyades estan convivint des de fa mesos en un centre que estava pensat per ser provisional, on com a màxim les joves migrades s’hi haurien d’estar quinze dies, el que s’anomena un centre d’emergència. L’edifici és un hotel ubicat al Baix Llobregat que ha estat ocupat parcialment per la cooperativa EDUVIC, una de les moltes empreses que gestionen l’atenció a la infància i l’adolescència que el Departament d’Afers Socials de la Generalitat de Catalunya ha externalitzat. Per tant, són les mateixes empreses les que confeccionen unes plantilles de treballadores del sector social que han augmentat de forma exponencial els últims anys. Segons dades de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), hi ha 2.829 places per a joves no acompanyades distribuïdes en 190 centres arreu de Catalunya. Tenint en compte que la normativa que estableix la Generalitat és que hi ha d’haver sis persones de l’equip educatiu i tècnic per cada deu persones dins dels espais, a Catalunya hi hauria d’haver gairebé 1.700 educadores, integradores o treballadores socials en centres d’emergència i acollida. La dada real, però, no consta en cap font oficial; precisament com a conseqüència del gran nombre d’empreses subcontractades.

Amb l’arribada de 6.000 menors no acompanyades, les eines i condicions educatives no són suficients

L’increment de les plantilles ha estat meteòric des del juny de 2017 fins a l’actualitat, període en què s’han obert 168 centres exclusius per al jovent etiquetat com a menor no acompanyat. La majoria de les educadores i treballadores socials són joves acabades d’arribar al món laboral. De forma improvisada han hagut d’adaptar la seva formació teòrica a una pràctica que es veu desbordada per la realitat dels centres on treballen. Amb l’arribada de més de 6.000 migrants menors d’edat no acompanyades els últims cinc anys, han vist com les eines i condicions que necessiten per implementar els seus projectes educatius no són suficients. La situació, que ha estat catalogada d’emergència social per part de les institucions, ha precaritzat un sector social que es veu mancat de recursos econòmics, educatius i formatius. Aquesta conjuntura ha posat en entredit la viabilitat, però sobretot la idoneïtat, de la feina i del projecte educatiu que es fa als nous espais, ja que són les educadores les qui batallen dia a dia a través de l’atenció directa per oferir una acollida digna a joves menors d’edat que han marxat dels seus països per buscar un futur que els doni, com a mínim, les mateixes oportunitats que a la resta.


Un treball des de la trinxera

Al llarg de 2018 van arribar a Catalunya gairebé 3.700 joves no acompanyades, un increment de més del 140% respecte de l’any anterior. “Moltes d’elles venen coneixent la realitat del moment; saben que aniran a parar a un centre d’acollida”, afirma Marta Puig. És treballadora social en un centre d’acollida del Baix Camp, on desenvolupa les tasques de gestió i tramitació de tota la documentació pertinent perquè les joves tinguin una situació regularitzada i legal, tal com demanen les administracions públiques. Puig es va incorporar a la plantilla l’estiu de 2018, i és la primera experiència laboral que té com a treballadora en un centre d’aquestes característiques. Primer va fer funcions d’atenció directa, és a dir, d’educadora. Des del seu coneixement, afirma que la feina que duen a terme està totalment marcada per “la força que tingui l’equip educatiu, és a dir, que tingui la voluntat de fer coses i sigui molt actiu, perquè molts cops els recursos han de sortir de la mateixa educadora”.

 

La feina de les educadores als centres està focalitzada en l’acompanyament des de diversos àmbits, començant per la primera trobada –en la qual es pregunta pels interessos, aficions i projectes que tenen al cap– fins a les assessories i gestions perquè puguin accedir a un pis tutelat quan compleixin la majoria d’edat. Tenint en compte les diferents realitats de cada una d’elles, el dia a dia consisteix a preparar activitats educatives i d’oci que tinguin com a objectiu final el que anomenen una educació per a la inclusió. Una funció que Marta Puig considera que té moltes barreres, ja des de la mateixa concepció dels espais on treballen: “Els centres d’acollida no són espais pensats per quedar-t’hi molt de temps. Potser per estar-se aquí entre tres i sis mesos, durant els quals pots aplicar recursos com per exemple l’escolarització, però la realitat és que les joves poden estar-s’hi deu mesos i que la seva situació legal no els permeti avançar dins el sistema d’acollida”.

Des de 2015 les arribades de jovent no acompanyat a Catalunya han augmentat un 304%. La majoria ho fan des del Magreb, sobretot del Marroc, i de països subsaharians. Emprenen un camí en mans de màfies transfrontereres que té com a destí final Catalunya i, en bona mesura, Barcelona. Al País Valencià, segons dades de Save The Children, entre el 2014 i el 2017 les arribades van augmentar en un 174%. Se’n van comptabilitzar 296, una xifra rècord.

 

En Carlos –que vol preservar l’anonimat i empra un nom fictici– porta més de set anys treballant en pisos d’acollida a Barcelona i diu, amb certa ràbia, que “la pràctica d’una educadora s’ha convertit en un treball molt desagraït on, per la manca d’espais adequats i personal suficient, la base de la seva activitat consisteix a fer feines de contenció, molt més pràctiques i lluny de la teoria apresa a la universitat”. Per la seva vessant d’activista social ha vist com era vetat en diferents empreses del sector, per això prefereix no revelar la seva identitat. Des d’una mirada molt crítica amb la situació actual, entén l’educació social com “un projecte d’acompanyament i d’emancipació no només social i econòmica, sinó també política”. “Imagina’t un centre amb 30 o 40 joves convivint dia rere dia, compartint habitació, espais comunitaris i d’oci al llarg de mesos. El mateix centre prioritza l’eix de la convivència al de l’educació perquè amb les eines que tenim és quasi l’únic que podem fer”, destaca.

“La situació ha donat visibilitat a la manca de previsió d’organismes com la DGAIA”, afirma Delio Muvuma en referència a una institució que a través d’una gestió externa manté la tutela legal del jovent menor d’edat. Muvuma és integrador social en un centre de Santa Coloma de Gramenet, i veu com “per falta d’una voluntat real per treballar en favor d’una acollida en positiu, la funció de les educadores s’està convertint en exercir la contenció dins els centres, i s’està derivant cap a l’assistencialisme”. Com a membre de la plataforma Sector Social Combatiu –plataforma que aglutina sindicalistes de la CGT, la CNT i la COS–, defineix la seva feina com un acompanyament diari en el qual allò primordial és assegurar un clima de pau i convivència, per així després poder crear programes d’activitats socioeducatives participatives als centres. Unes voluntats que, segons explica, “acaben en frustració per falta de personal i eines tant educatives com materials per desenvolupar-les”.

Davant l’entrada constant de nou jovent als espais, “la improvisació i l’aprenentatge del que havíem de fer dia a dia ha estat la norma general”, recorda Marta Puig, que quan reflexiona sobre la realitat del seu equip de treball assegura: “Nosaltres fem una feina de trinxera, no per problemàtica o perillosa, sinó perquè diàriament fem un volum de feina d’atenció directa molt gran amb cada cop menys recursos”.


Serveis socials externalitzats

“No pot ser que tractem menors com si fossin mercaderies i els etiquetem amb un valor”, assenyala Fouad Aouaj, educador social i membre de la plataforma Sector Social Combatiu. Avui en dia, un 62% de tot el sector social està externalitzat, segons l’últim Informe de l’Estat de l’Educació Social a Catalunya, de l’any 2017. Aquesta tendència ha anat en augment i, segons Aouaj, això demostra que “hi ha una categorització dels menors com un subjecte del qual treure benefici”.

 

Davant l’augment de les arribades de joves no acompanyades a Catalunya, la DGAIA va seguir un procés d’adjudicació de la gestió dels nous centres a entitats socials, fundacions, cooperatives i empreses del tercer sector amb les quals tenia convenis signats anteriorment i inclús va anar a buscar-ne d’altres per cobrir les necessitats del moment. És a dir, que ha delegat tot el procés d’acollida a tercers.

Des de l’entitat Sector Social Combatiu parlen d’un sistema amb una mirada “de base racista”

Segons Soa Noirault, que comparteix espai al Sector Social Combatiu amb Fouad Aouaj, “hi ha un negoci que s’està fent i on es reparteixen uns diners públics. No hi ha hagut licitacions públiques ni concursos públics; s’ha fet tot a dit”. Treballa en l’atenció a persones migrants i refugiades a Barcelona, i assegura que amb el pretext de l’emergència social declarada s’ha aprofundit en l’externalització d’uns serveis socials que, a parer seu, haurien de ser gestionats per institucions públiques. Aouaj, igual que Noirault, parla “d’un sistema amb una mirada de base racista, encara que sigui de forma inconscient, ja que no és normal que quan parlem de joves no acompanyades es destinin menys recursos en serveis socials públics que a joves del país en altres centres de la DGAIA”. En Carlos, com a treballador en pisos d’acollida ubicats a la ciutat de Barcelona, posa l’exemple següent: “Segurament cap polític posaria els seus fills en mans d’una empresa privada per gestionar la seva infància i adolescència”.

La Fiscalia de Menors s’encarrega de determinar l’edat exacta i fer la derivació cap a un camí legal o un altre

El mecanisme pel qual una entitat externa als Serveis Socials de la Generalitat acaba gestionant el dia a dia de joves no acompanyades funciona sempre igual. Les menors migrades són identificades pels cossos policials als carrers, normalment durant els primers dies de la seva arribada. Com a possibles menors d’edat, se les posa en mans de la Fiscalia de Menors perquè en determini l’edat exacta i així fer la derivació cap a un camí legal o un altre. Mentre es duu a terme el procés, la persona en qüestió passa a ser atesa per la DGAIA, però immediatament és acollida per una empresa en un dels anomenats centres d’emergència. Són espais que estan pensats per ser transitoris mentre es determina l’edat de la jove, però per la manca de previsió i inversió de les administracions no permet descongestionar el sistema, i a la pràctica es converteixen en centres d’acollida. Poden ser albergs de la Xanascat, cases de colònies, edificis privats i inclús hotels; tots ells llogats o comprats per cada una de les entitats o empreses que han rebut l’autorització per gestionar l’acollida de les joves.

Un cop es confirma la minoria d’edat als centres d’emergència, la DGAIA mou la menor a un centre d’acollida que, de nou, pot canviar molt en la seva tipologia i grandària. En aquest pas, la jove ja inicia un camí que l’ha de portar cap a l’escolarització i la regularització de la seva situació legal al territori. I és en aquest moment quan es considera que la tutela legal l’assumeix la DGAIA, però sempre de manera indirecta, ja que són les empreses amb les quals signa els convenis les que efectuen la guarda, és a dir, la gestió, de tot el procés de tutorització. El projecte educatiu dels centres depèn de qui el gestiona; per tant, ens podem trobar amb visions, actituds i objectius diferents depenent de la casa d’acollida. Al final del recorregut, i ja amb la majoria d’edat, les joves no acompanyades podran optar a pisos d’acollida que, en molts casos, sí que són de gestió pública, a diferència de la resta de les etapes del periple.

El projecte educatiu dels centres depèn de qui els gestiona; podem trobar visions, actituds i objectius diferents

Marta Puig, que treballa a la Costa Daurada, explica un exemple de la improvisació en la implantació de tot el sistema i la incertesa amb què treballen: “Nosaltres vam començar en un alberg on érem un equip d’educadores per aproximadament vint joves. L’espai era compartit amb altres entitats amb què la DGAIA havia signat acords i, a la vegada, amb públic general que venia al centre. Socioeducativament no és la millor situació que et pots trobar”. Comenta, a més a més, “que la feina d’educadora en aquells moments consistia a tenir una bona convivència al centre; no teníem gaire més capacitat”. “Passats uns mesos se’ns va dir des de la DGAIA que havíem de canviar de lloc perquè, literalment, havia de venir una altra entitat amb més joves i que així s’aprofitaria millor l’espai, ja que nosaltres érem menys i no era prou rendible. Vam buscar un nou alberg, amb tot el que això suposa per les adolescents quan ja s’han fet casa seva en un lloc, encara que fos molt provisional i poc adequat”. I continua: “Finalment l’entitat per la qual treballo va decidir buscar un bloc de pisos de lloguer, que és on estem ara, però sempre havent-ho de fer per pròpia iniciativa i sense ajuda de la DGAIA”.


Més feina i més precària

Com afirma Fouad Aouaj, “el problema no és l’arribada de les joves, sinó com es gestiona”. De la mà del discurs de l’emergència social ha anat lligat el de l’esforç i la gran voluntat del sector per poder acollir dins el sistema totes les migrades menors d’edat que arribin. Però emparant-se en el discurs de l’excepcionalitat “no es pot aprofitar per seguir devaluant la feina de les educadores”, conclou Aouaj.

El 77% de les plantilles està format per dones, però els homes ocupen més càrrecs directius

Les dades de l’Informe de l’Estat de l’Educació Social a Catalunya 2017 mostren que un 77% de les plantilles està format per dones, amb una majoria de professionals que porten entre 11 i 20 anys al sector, però on els homes, malgrat ser minoria, segueixen ocupant més càrrecs directius que les dones; això sumat a l’escletxa salarial que és favorable als homes en un 18%. Les noves incorporacions al món laboral del sector social en els últims dos anys hauran transformat, sobretot, l’antiguitat de les plantilles, però els patrons de desigualtat entre homes i dones es mantenen.

A més, s’han donat una sèrie de circumstàncies que han empitjorat les condicions laborals de les treballadores. En primer lloc, les educadores han hagut d’assumir tasques que no els corresponen, com el control de la seguretat dels centres i la contenció, assegura Delio Muvuma. Aquest fet, sumat a unes plantilles que, per molt que s’ajustin als convenis marcats, resulten insuficients, fa que l’apartat socioeducatiu no tingui la importància que hauria de tenir en la feina diària. En segon lloc, cal recordar que la majoria de les 37,5 hores setmanals –en el cas de les jornades completes– són destinades a l’atenció directa amb les joves, “una feina que desgasta molt i que necessita no només un augment de les plantilles, sinó també d’espais adequats per a les treballadores del centre per poder descansar i conversar per poder millorar les atencions diàries”, segons Noirault. Més feina, més directa i més intensa. Aquesta combinació porta que les educadores no tinguin temps per incorporar noves eines per millorar els acompanyaments, segons asseguren. Per tant, el concepte de l’educació per a la inclusió “no resulta ni real ni efectiu als centres tant d’emergència com d’acollida”.


Reivindicacions laborals

Algunes de les millores en la nova negociació pel conveni d’acció social que reclamen des de Sector Social Combatiu són un plus per treball nocturn, un plus de perillositat, un plus afegit pels dies festius i una equiparació final dels convenis privats amb els del sector públic. A més, destaquen la importància de posar fi a les diferències salarials dins les plantilles dels centres i, sobretot, no traspassar les competències de les educadores i contractar gent realment formada per exercir la feina.

Tot això sumat a una demanda de més temps no laboral per seguir formant-se en matèries que, reconeixen, són encara poc tractades al llarg de tota l’educació formal, com l’antiracisme o la visió i la mirada de gènere dins els espais, tots ells destinats a nois. Kostas Gordounis –educador social i membre de la CGT–, Marta Puig o Delio Muvuma han treballat conceptes com la discriminació i el racisme arran dels atacs als centres d’acollida de Castelldefels i Canet de Mar. Consideren que el contacte amb referents externs que poguessin visitar els centres o els acompanyaments especialitzats en oferir un apoderament més polític i social ajudarien a l’emancipació del jovent racialitzat. La seva reclusió dins dels centres ha dificultat un contacte directe i total amb una societat que, com afirma Fouad Aouaj, “és racista constantment, encara que molts cops sense saber-ho, des de les directores dels centres fins a les educadores, seguint rols de discriminació que portem incorporats des de sempre”.


Transició cap a la plena ciutadania

“L’altre dia xerrava amb el director del meu centre i els dos vam arribar a una conclusió bastant preocupant: els centres d’acollida no haurien d’existir”. L’educadora Marta Puig expressa d’aquesta manera la seva reflexió sobre què significa treballar en un centre d’acollida. No és l’única que pensa així. Algunes educadores aposten per parlar de plena ciutadania en comptes d’inclusió.

Algunes educadores denuncien que han de fer tasques que no els pertoquen, com la seguretat i la contenció

Viure en una casa de colònies amb desenes de joves que comparteixen, en molts casos, una llengua, una cultura i unes normes. Anar a l’escola per aprendre i normalitzar la situació lingüística, però amb la barrera que un cop tornes a casa ja no et relaciones amb persones del país d’acollida. I així dos o tres anys, depenent dels que et faltin per arribar a la majoria d’edat. “El sistema no està pensat per tenir una migració en positiu, una acollida en positiu, sinó que enfoca la mirada en la inclusió a través de l’assimilació”, afirma Fouad Aouaj. De la mateixa manera, Soa Noirault recorda que “les administracions el que miren primer és la llei d’estrangeria i no les necessitats socials i educatives de les joves. El que es fa amb elles és apartar-les. En general, s’aparca la seva vida en llocs tancats sense teixir aliances amb els seus entorns”.

“La inclusió fa referència a formar part d’una societat d’acollida amb els mateixos privilegis que la resta, però tal com està organitzat el sistema actualment no és possible”, diu Noirault. Segons ella, les joves no acompanyades que arriben a Catalunya haurien de seguir tot el procés que segueixen la resta de joves que han nascut aquí i que són ateses per Serveis Socials. És a dir, que les seves tuteles i la seva gestió han de ser assumides per les entitats públiques i que els centres d’acollida han de passar a ser centres residencials d’acció educativa (CRAE) on hi hagi persones de diferents orígens i realitats.

A més, destaquen la importància de posar fi a les diferències salarials dins les plantilles dels centres

Al final, les educadores i les treballadores socials que han arribat al món laboral els últims mesos o que ja porten anys dedicant-s’hi, han hagut d’assumir tota una sèrie de càrregues que els han apartat de la seva feina final que és, com diu Aouaj, “aconseguir que tothom tingui els mateixos privilegis que els altres”. En un context de retrocés laboral condicionat per l’externalització dels serveis, el sector social comença a visibilitzar les contradiccions del dia a dia. I ho vol fer amb propostes, apostant i demandant eines per tenir unes professionals més cuidades, més capaces, amb una visió més plural i amb més espai per dedicar a la transició cap a la plena ciutadania de les joves tutelades.


Què és la DGAIA?

La Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) és un organisme que depèn del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya. Les seves funcions es focalitzen en el desenvolupament personal d’infants i adolescents en risc d’exclusió social. Treballen en diferents àmbits, des de qüestions d’orfandat fins a violències o problemàtiques de salut mental. Actualment supervisa 5.597 places de protecció, de les quals un 54% són ocupades per menors no acompanyades. De la DGAIA depèn la seva tutoria legal i és la responsable final del seu projecte educatiu i social. Tot i així, i seguint la tendència dels últims anys, externalitza bona part de la gestió de la tutela a entitats de l’anomenat tercer sector, les quals efectuen la guarda de la tutela. Algunes de les entitats són cooperatives –com EDUVIC o Suara– i d’altres fundacions –com Diagrama, Intress o Fundació Servei Solidari. Totes elles són les encarregades de la gestió dels espais, als centres d’emergència i d’acollida, i les activitats que s’hi duen a terme segons convenis signats amb la DGAIA. No s’han fet licitacions públiques ni concursos públics, i no s’han fet públiques les xifres econòmiques dels acords.

Article publicat al número 476 publicación número 476 de la Directa

Articles relacionats