Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Art o vandalisme, carrer o museus

La història del grafit bascula entre la lliure expressió i les multes, entre la rebel·lia de comunitats dissidents i les galeries d’art institucionalitzades

Roger Serret i Sixe Paredes pinten la Nau Bostik, a la Sagrera de Barcelona / Arxiu

Cantonada Ramelleres amb Tallers, Raval Nord, Barcelona. Entre dibuixos, pixats de gos, bosses d’escombraries i hordes de turistes amb bicicletes llogades, una paret llança un missatge: “En una galeria això seria art, al carrer és vandalisme”. La citació, escrita amb retolador negre, acompanya dos tags –signatures– on es llegeix “Raval” amb una tipografia que recorda al logo de la marca de vambes FILA. Ramelleres, igual que la cantonada de Jovellanos amb Tallers, és, des de fa 20 anys, un museu d’art improvisat on conviuen restes de murals, adhesius, signatures inintel·ligibles de principiants del grafit i algun “Puta Espanya” o “Puta Cataluña”, depèn de les intencions i les enyes.

A pocs metres, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), un grup d’artistes intenta captar l’essència del grafit al Pati de les Dones. Al bell mig del museu d’art, planells, pintures, plantilles… Una noia d’uns quinze anys agafa un esprai de color lila i escriu “Pussy” en un dels plafons habilitats. No sembla, en aparença, un acte vandàlic ni subversiu. Tot està perfectament encotillat en l’espai artístic de titularitat pública. La càpsula grafitera s’integra en el marc del festival de literatura amplificada Kosmopolis, organitzat pel CCCB. “Hi ha un relat que es forja al carrer, un relat que s’escriu als murs, a l’espai públic. Portar-lo a aquest festival és obrir una porta a l’oportunitat perquè es conegui i es comprengui”, argumenta Marta Ballesta, periodista especialitzada en art urbà i una de les organitzadores de l’acte –conjuntament amb el col·lectiu de feministes grafiteres anònimes The Hate Lovers.


L’època daurada de l’art de carrer

La Barcelona preolímpica va ser la llavor d’un moviment fructífer que va trobar en una ciutat en reconstrucció els murs necessaris per pintar les seves obres. Naixia la primera onada grafitera i ho feia emparada per una legislació inexistent en matèria de civisme, una ciutat que mirava al mar mentre es posava guapa erigida com a urbs cosmopolita i acollidora. Barcelona era art dins i fora dels museus, art amb majúscules: pin-up de Miss Van, xumets, lletres, peixos; un zosen, un BTOY, un sixe, un lolo… Fins i tot Banksy, els famosos The London Police o els Os Gemos del Brasil van intervenir en les parets de la ciutat.

Barcelona es va convertir, en pocs anys, en la capital europea del grafit. “Venia gent de tot el món a pintar: l’esprai era econòmic, feia bon temps i la policia era permissiva. Vam deixar de pintar a la nit furtivament en trens o túnels del metro per fer-ho a l’aire lliure, omplint de color murs i parets del centre de la ciutat”, relata Aleix Gordo, un dels directors del documental BCN Rise & Fall, juntament amb Gustavo López, sobre la vida grafitera dels 90. Murs com el del ja oblidat edifici de Valldonzella 12, una okupa autogestionada, van ser enderrocats per construir l’actual facultat de periodisme de la Universitat Ramon Llull, on hi havia el rostre gegant d’una veïna i una pancarta que hi deia “No volem el vostre civisme de merda”. Un símbol del Raval va desaparèixer sota la runa.

Aquella Barcelona del Dream Team, del Cobi, els fanzins i els primers skates heretava la despreocupació dels 80 en les formes però no en el fons. A les seves parets s’exposaven, es denunciaven i es mostraven les cares més amables de la societat, però també les menys lluminoses. Un dels artistes que es forjava en aquella època va ser Roc BlackBlock: “Vaig començar a pintar al CSO La Hamsa de Sants i a les okupes. La meva trajectòria no va ser la del grafiter clàssic que signa per tota la ciutat i deixa la seva empremta, jo m’entroncava més amb el muralisme llatinoamericà o mexicà que feia funcions socials i fins i tot pedagògiques”.


“Barcelona, la millor botiga del món”

L’època daurada de l’art de carrer va acabar a cop de multa. L’any 2006 l’alcalde Joan Clos va aprovar una ordenança cívica per la qual s’imposaven sancions de fins a 3.000 euros per pintar al carrer. Mentre a Barcelona es prohibia el grafit, la Tate Modern de Londres organitzava la primera gran exposició d’art de carrer, amb l’artista barceloní Sixe Paredes, que va intervenir en un dels murs del museu britànic.

Un mural de The hate Lovers el 2016 a Barcelona |Arxiu

 

Els serveis de BCNeta van esborrar sistemàticament qualsevol rastre de pintura al carrer. A poc a poc, Barcelona tornava a ser gris. Qualsevol mostra d’art urbà es considerava vandalisme. Per l’artista Pez, “això va tenir un doble efecte negatiu: d’una banda els murals artístics van desaparèixer, els grans pintors com Ariz van anar marxant de la ciutat i el que va romandre va ser el grafit ràpid, el del bombing [parets atapeïdes de signatures] i el tag furtiu i de menys qualitat”.

Hi havia una lluita no explícita entre l’acció grafitera i els serveis de neteja: pintar i esborrar, embrutar i netejar. La situació era tan extrema i el desconeixement tan gran que, tal com explica Vegan Bunny, de The Hate Lovers, “BCNeta va arribar a esborrar un mural original de Keith Haring que hi havia al Raval”. L’Ajuntament es va posar les mans al cap i el van reproduir de nou, i els serveis de neteja municipals el van tornar a eliminar. El haring que hi ha ara en un dels murs del MACBA és una còpia de la còpia.

El turisme amant del grafit va anar desapareixent a mesura que també canviava la tipologia turística de la ciutat comtal: “Hi ha ciutats com Londres o Berlín que han sabut fer dels grafits un atractiu més. Són ciutats que organitzen tours d’street art, que li treuen un profit i atreuen un tipus de turisme”, comenta Gordo al film BCN Rise & Fall. “Barcelona, en canvi, aposta per decorar la ciutat amb espots publicitaris. Això que l’espai públic és de tots no és cert, l’espai públic és de les marques”. “Barcelona, la millor botiga del món” va ser l’eslògan que va fer furor en aquells anys de persecució artística. Calia posar guapa Barcelona i fer-la higiènica, neutra, una ciutat-aparador.


Institucionalitzar el grafit

En aquell context van començar a florir associacions i col·lectius que van intentar establir un diàleg amb la institució per establir distincions entre el grafit vandàlic amb poc reconeixement social i el muralisme o art de carrer que s’incorporava a la ciutat per transformar-la amb l’acceptació de la comunitat, de qui hi passa, del veïnat. Els projectes seguien les petjades d’altres indrets com Philadelphia, el barri Wynwood de Miami o Lisboa. L’art havia de ser col·lectiu i integrador, no una lluita per posar el teu nom o la teva marca per tota la ciutat.

Una de les iniciatives –conjuntament amb Difusor, creadors del Festival Open Walls, o Contorno Urbano, a l’Hospitalet de Llobregat– va ser Rebobinart. “Vam començar alliberant persianes d’establiments per pintar, i després el que vam fer va ser treballar per aconseguir murs lliures, espais per pintar autoritzats per l’Ajuntament. Espais sense multes”, relata Míriam Anglada, membre de Rebobinart i comissària del festival Ús Barcelona que l’any passat es va fer a la Model. “L’any 2006 vam passar de la tolerància absoluta a la restricció total. Això va originar expressions vandàliques que en lloc de donar un valor afegit a l’espai públic, com passava anteriorment, li restaven qualsevol valor”.

El grafit va néixer de la subversió, la il·legalitat i el vandalisme als anys 60 a Nova York, sobretot entre comunitats llatines o afrodescendents

El grafit va néixer de la subversió, la il·legalitat i el vandalisme als anys 60 a Nova York. Es tractava sobretot de comunitats llatines o afrodescendents que es reivindicaven a partir de deixar la seva empremta en l’espai públic. Eren crews o grups formats sobretot per homes que s’autodenominaven kings. Per Anglada, “quan el grafit és legal perd la seva essència; ja no l’anomenen grafit, és art. El grafit és una subcultura revulsiva i antisistema que, per tant, no es pot institucionalitzar”. Per Roc BlackBlock, en canvi, no tot el grafit és vandàlic i marginal: “El grafit institucionalitzat continua sent grafit, però cal definir què vol dir institucional. La diferència és que els grafiters no pinten per encàrrec, quan ho fan és art urbà o muralisme inspirat pel background del grafit”.

En indrets del País Valencià han proliferat iniciatives semblants que també volen integrar les comunitats a través de l’art, com MIAU, un museu d’art urbà inacabat que es troba al municipi de Fanzara (Alt Millars). A Alacant hi ha el projecte Desperta, i l’Ajuntament de Gandia va fer una intervenció per tota la ciutat convidant artistes a fer grafits pels barris amb temàtiques com el feminisme, l’antiracisme, la defensa dels moviments LGTBI o l’anticapitalisme.

“No penso que siguem unes venudes per estar en un festival com aquest ni acceptar pintar murs per encàrrec”, relaten les The Hate Lovers un cop ha acabat el seu taller al CCCB. “Els museus són espais obsolets que volen portar allò que hi ha fora, al carrer, cap a dins. El mateix passa amb l’ecologisme i el feminisme. Les institucions proven d’apropiar-se els discursos… I nosaltres pensem: ‘Ens aprofitarem d’això i farem incidència política a la nostra manera i des de dins’”.


Les dones també pinten

The Hate Lovers són sis noies anònimes de professions tan dispars com dissenyadores, tatuadores o il·lustradores que es van ajuntar l’any 2015 per muntar la primera crew de dones grafiteres a l’Estat espanyol. La seva sèrie de vídeos “I’m sorry mama”, on pintaven trens o metros amb actituds apoderades i gens sexualitzades, van fer eclosió amb una allau de seguidores de tot el món. El feminisme arribava al grafit. “Volíem reivindicar, com ja feia la grafitera Sany al seu documental Girl Power, que les dones podem pintar igual que els homes”. “No cal un penis per fer grafits”, sentenciava Lady Pink, una de les primeres grafiteres dones consagrades. Les dones han estat sempre pintant, però ho feien amb roba ampla, que no cridés l’atenció, i assimilant-se als seus companys homes, explica Anglada. “Intentaven passar desapercebudes per sentir-se més segures”.

Cada cop hi ha més dones que pinten i ho fan en espais legals i il·legals. Les The Hate Lovers s’assimilen a la crew britànica Girls On Top, fundada a Manchester fa divuit anys. “Moltes noies s’animen a pintar perquè saben que també hi ha dones que ho fan. Espais com Kosmopolis ens fan més visibles i les nenes i dones que venen poden pensar: ‘Si elles pinten, jo també’”.

El cert, però, és que l’espai del grafit nocturn i vandàlic ha fet que algunes noies, tot i tenir un gran talent, no hi participin activament. “La reflexió per entendre això va més enllà del grafit i ens fa pensar en com percebem les dones l’espai públic, i més l’espai públic de nit”, puntualitza Anglada. “Els criteris que conformen la ciutat com a espais de producció i no en termes humanistes expulsen les dones: llocs foscos i poc transitats que es perceben com a insegurs. Cal feminitzar les ciutats perquè hi puguem viure totes. Les que pinten de nit i les que pinten de dia. Totes les que sentim les ciutats com a llocs de vida i no de producció capitalista”, conclou.

Article publicat al número 476 publicación número 476 de la Directa