Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Objectes, reflexos, trens

La noia del meu costat accepta els auriculars. També la senyora de l’altra banda del passadís. I l’home del davant. Jo, com d’altres, he dit no, gràcies. Però voldria haver dit més coses. Voldria haver preguntat a l’hostessa si sap quina és la petjada ecològica d’aquesta absurda rampoina, què li costa al planeta produir-la i desfer-se’n després de la seva curta vida útil. Per què una empresa pública (pública!) dedicada al transport ferroviari ofereix gratuïtament una andròmina de plàstics i filferros, quina és la necessitat real que justifica aquesta despesa en uns temps en què gairebé tothom té auriculars i, en cas que no en tinguis, no suposa cap drama llegir, si tens la sort de tenir un llibre a mà, o consultar el mòbil, si tens la desgràcia de seguir enganxat, o mirar el paisatge.

Jo tinc llibre i també més dependència del mòbil de la que voldria, però m’encanta mirar el paisatge, fins i tot quan no hi és. M’agrada mirar per la finestra fins i tot quan no s’hi veu res, quan el trajecte nocturn et regala territoris desproveïts de qualsevol il·luminació. Existeixen: hi ha camps de no-res allà fora, lluny de les ciutats, els polígons, els pobles. Cap edifici amb habitacions de mals endreços a cada llar, pongos sobre els prestatges, calaixos on s’acumulen absurdament auriculars que un dia vas agafar en un viatge en tren. No, només hi ha el fred i la nit sobre aquests camps que ara em retornen la mirada reflectida al vidre.

M’encanta mirar el paisatge, fins i tot quan no hi és. M’agrada mirar per la finestra fins i tot quan no s’hi veu res, quan el trajecte nocturn et regala territoris desproveïts de qualsevol il·luminació. Existeixen: hi ha camps de no-res allà fora, lluny de les ciutats, els polígons, els pobles

Al cap d’una estona surto de les profunditats insondables i miro al meu costat. Veig amb sorpresa que la meva companya de seient està emprant els seus propis auriculars per veure una peli. Per què ha agafat doncs els de la Renfe fa un moment?? Suposo que és efecte és gratis, porta cap aquí, ja veuré després què en faig. Efecte tenir més coses materials sempre és bo. Efecte em llanço a terra a agafar els caramels de la cavalcada de reis malgrat que no m’agradin els caramels.

I un any més els reis han passat, sí, deixant rere seu un rastre d’embolcalls i paper de regal, un si és que no sabia què comprar, que tenen de tot, un millor no pensar en illes de residus flotants sobre l’oceà, en microplàstics al ventre d’aquest lluç, en el petroli que s’acaba, en el planeta que s’escalfa. Els reis han passat i hem pensat com desfer-nos de les coses velles, posar-les potser a Wallapop i així guanyar espai per posar-hi les noves i diners per comprar-ne d’altres… (veig que hi ha qui ven auriculars de la Renfe per Wallapop, unitats soltes o 200 de cop).

Ens adonem que ho necessitàvem: mirar el no-res, mirar-nos a nosaltres. I intuïm que, a diferència de l’estrany món dels desitjos i els seus objectes, sembla que les necessitats sí que es poden satisfer

Els reis han passat, doncs, i novament sense satisfer els nostres desitjos amb cap objecte. Perquè és impossible, perquè el deseo no tiene objeto, com ens va revelar fa molts anys el Joan una nit de birres de primera joventut, fascinat amb les lectures inicials de Freud. No em refereixo només a objectes materials, sinó a qualsevol objecte (de desig) directe. No em refereixo només a la idea que el món material no dóna la felicitat (que també; tot i que no tenir materialment cobertes les necessitats bàsiques dinamita les oportunitats de felicitat), sinó a aquest anhel etern que estem condemnats a resoldre entenent-lo, fent-nos-en càrrec, afrontant-lo, resoldre’l en la mesura del possible mirant-nos al vidre, perquè cap cosa o persona externa a nosaltres el podrà satisfer per se. Per això, entenc, que diem que el desig no té objecte. Ja em corregirà el Joan en llegir això o descobrirà que massa birres fèiem mentre l’escoltàvem i arreglàvem el món i la psique.

El deseo no tiene objeto, recordem, intuïm, descobrim. I amb aquesta estranya barreja de neguit i també d’alleugeriment, diem adéu als nadals, els regals i la representació de la unitat i la plenitud familiar. Diem adéu a la cavalcada que acaba de travessar les vies per seguir el seu camí del desert i entomem els dies del nou any, immaterials i llestos per ser estrenats. El deseo no tiene objeto, recordar-ho ens ajuda a seguir dalt del tren i minorar la marxa, a no tenir tanta pressa (ni que sigui durant uns minuts), a entretenir-nos observant la nostra cara al vidre, sobre la nit fosca. Ens adonem que ho necessitàvem: mirar el no-res, mirar-nos a nosaltres. I intuïm que, a diferència de l’estrany món dels desitjos i els seus objectes, sembla que les necessitats sí que es poden satisfer. Caldria doncs posar-s’hi, individualment i col·lectivament: trobar finestres sobre paisatges buits on mirar-nos amb calma i a les quals tothom tingués accés, no només els que hem pogut pujar al tren.