És un gran repte posar paraules i intentar definir el model cultural que anhelem. Pensant-hi, ens preguntem què entenem per cultura? De fet, la cultura és un dels conceptes més complexos de definir, ja que podria incloure-ho gairebé tot i arreu. Utilitzant-la com un substantiu i en singular, l’elevem a una única força, estàtica, universal. Més aviat, ens fem pròpies les paraules de Nicolas Barbieri: “Entendre la cultura més com a adjectiu (allò cultural) i menys com a substantiu. Allò cultural seria el que ens permet ser agents, el que ens fa ser protagonistes en les nostres pràctiques socials. Allò cultural són les maneres en què ens enfrontem i negociem i, per tant, també com imaginem allò que compartim”.
Entenem el fet cultural com un camp de batalla, com un espai de coneixements col·lectius a partir dels quals poder construir relacions i canviar el model polític, econòmic i social. Perquè no l’entenem com quelcom aïllat, tancat en una habitació a la qual no es pot accedir, una habitació a la qual només entrem quan necessitem entretenir-nos, una habitació entesa des del consum i no des del constructe col·lectiu. Aspirem a derrocar les parets d’aquesta habitació i fer que aquest fet cultural esdevingui quelcom construït per a totes les persones. Bé, no som tan naïfs. Els espais comunitaris no volem ser per a totes les persones. Som projectes on viure les tensions, els conflictes, les crítiques, la llibertat d’expressió, els consensos, la cooperació i la participació. Mai s’és totalment un adjectiu, un moviment o una ideologia.
Mai s’és antiracista sense contradiccions. O transfeminista. O ecologista. I la llista podria seguir. Per això som projectes obradors en permanent construcció, que tenim prou clar cap a on volem anar i què volem construir, fugint de qualsevol actitud discriminatòria. Però com a espais i projectes que habitem –i formem part de– la societat, no en quedem exemptes. No ens enganyem: no és fàcil. És complex tenir aquesta voluntat de repensar-se contínuament. Però agafant paraules de Marina Garcés, volem preguntar-nos on volem ser realment, en lloc de ser en espais que ja estan construïts i no admeten crítica. Aquells que reprodueixen lògiques consumistes i capitalistes. Defensem un model social en què hi ha molts fets culturals i moltes maneres de fer. I entenent les cultures no només com un bé de consum sinó com processos per gaudir i en els quals implicar-se, que ens aporten uns valors i unes polítiques; i com a eines per manifestar els malestars però també per generar aliances.
Entenem el fet cultural com un camp de batalla, com un espai de coneixements col·lectius a partir dels quals canviar el model polític, econòmic i social
Sí, hem tardat només dos paràgrafs a treure la parauleta capitalisme. Perquè els fets culturals no són aïllats. No són bombolles ideals ni perfectes. Els fets culturals, tal com els entenem des de la Xarxa d’Espais Comunitaris, conviuen amb un model econòmic i social imperant. Un model en què la riquesa no està ben distribuïda (bé, què diem? Potser ho podríem deixar en distribuïda i treure el ben). On hem vist que en moments de crisi i paràlisi, es desmuntava el sistema mentre afloraven les xarxes de suport mutu. Els fets culturals tenen impacte en els territoris que habitem els diversos projectes. I no podem –ni volem– organitzar un festival de gran format que atraurà milers i milers de persones d’altres països i alhora veure com al bloc del costat estan desnonant una família o tallant algun subministrament bàsic. Sí, parlem de fets culturals i també de drets. Drets i no privilegis. Perquè tenir un habitatge digne on viure és un dret. I tenir ingressos suficients per poder viure també. I tenir papers. I un sistema sanitari públic de qualitat. I una xarxa d’educació pública, de qualitat i en català, no cal dir-ho. I guanyaríem diners organitzant macrofestivals. Però també haurien guanyat les polítiques econòmiques liberals perquè no hi ha enriquiment si és en detriment d’allò col·lectiu, d’allò comunitari, del veïnat, del territori en què habitem i vivim. L’enriquiment d’alguns a costa de l’empobriment de la majoria. Perquè, tal com deia un grafit del carrer Gran de Sant Andreu, “no som vulnerables, som pobres” i, per tant, volem posar en crisi tot el que ens ofega.
El model cultural al qual aspirem té molt a veure amb el model de ciutat: les relacions entre els territoris, entre les perifèries i el centre, entre les grans ciutats, les no tan grans i els petits pobles. Apostem per descartar els fets culturals lligats a grans operacions urbanístiques. Podem parlar de l’Hermitage, el Fòrum o el MACBA, a tall d’exemple; de grans equipaments culturals construïts verticalment a favor d’interessos privats d’una minoria i sense una diagnosi de necessitats feta des del i pel veïnat. Parlem de com la creació de noves centralitats afecta i té impacte en termes de gentrificació, i de com diferents expressions artístiques i culturals són apropiades i aprofitades pel mercadeig i l’atracció de turistes –per exemple, en festes populars com la Patum de Berga, la Festa Major de Gràcia, les Festes del Tura d’Olot, les Falles de València o les Festes de Sant Joan de Ciutadella. Defensem un model antagònic que no normalitza la gestió publicoprivada i on es transforma la ciutat, de baix a dalt, d’acord amb les necessitats, les reivindicacions i la mobilització del veïnat. En són exemples l’Ateneu Flor de Maig, RAI, Can Masdeu, Can Vies, Casa Orlandai, la Lleialtat Santsenca, l’Ateneu L’Harmonia, l’Ateneu Popular Coma Cros, l’Ateneu Popular 9 Barris o la Casa Buenos Aires. Projectes que surten de la seva gent i la seva terra i que promouen fets culturals que defugen de la lògica de difondre els grans esdeveniments de ciutat als barris, sinó que vetllen per les seves memòries i lluites, per mantenir la pròpia identitat, emancipació, pensament crític i resistència, esdevenint espais comuns d’organització col·lectiva que ens pertanyen a totes.
Si has arribat a llegir fins aquí i has fullejat els articles anteriors que t’hem proposat, sabràs que la participació és un dels eixos vertebradors dels espais comunitaris. Som un eixam de projectes que treballem per millorar el benestar de les persones des de la proximitat, posant l’acció en els valors de l’Economia Social i Solidària. “Molt bé, però com participo en els projectes si no tinc temps?” –et deus estar preguntant. El temps, meravellosa i poderosa paraula, i pregunta més que adient. La vida i les decisions ens pertanyen. El temps no, és viu, però mai es posseeix. No tenim una resposta única ni consensuada, però sí que tenim clara la nostra aposta per una eina de la qual ja se n’ha parlat a diferents espais i col·lectius: la Renda Bàsica Universal. I tornant al capitalisme –entès com el model social i econòmic imperant–, més difícil és viure temps d’oci o temps lliure, i decidir sobre aquest, com més són les precarietats, mancances i responsabilitats de cures que ens travessen.
No tots els fets culturals passen estrictament en una platea, un teatre o un auditori. Els carrers i les places són vives. I on hi ha vida hi ha moviment i hi ha fets culturals.
Així, per a la Xarxa d’Espais Comunitaris no és tan important què fem sinó com ho fem (i d’aquí la cultura com, és clar), així com tenir una vida qualitativa. Perquè no volem crear fronteres entre què es considera un fet cultural i què no. No tots els fets culturals passen estrictament en una platea, un teatre o un auditori. Els carrers i les places són vives. I on hi ha vida hi ha moviment i hi ha fets culturals. No diem (ni creiem) que tinguem la solució a tots els problemes, però sí que defensem que fent les coses de manera diferent es creen vincles, relats, comunitat, suport mutu, salut i espais on poder ser i estar, benestar, on poder créixer i compartir coneixements col·lectius per la defensa dels drets i les condicions materials de vida, pel present i pel futur en disputa.
Som més de fets que de propòsits. Sabem que el paper ho aguanta tot i que la realitat ja és una altra cosa. Però ens aventurem a fer una llista d’allò que anhelem. Anant des d’allò concret a allò més genèric; afirmem que necessitem recursos, dialogar amb les administracions perquè esdevinguin facilitadores en lloc de posar dificultats, visibilitzar les economies comunitàries en el marc de l’Economia Social i Solidària, que es reconegui la gestió comunitària i els patrimonis comuns, que es reconeguin les comunitats com a subjectes polítics actius. Necessitem que els fets culturals acompanyin els moviments socials, que siguin accessibles i diversos. Reivindiquem gaudir de temps, repartir la riquesa, aconseguir papers per a tothom, la Renda Bàsica Universal, cuidar el teixit associatiu i comunitari i vetllar per la salut física, emocional, mental, individual i col·lectiva des de la voluntat àmplia de no deixar cap persona endarrere. Defensem els drets civils, socials i les llibertats: regularitzar les persones migrants, erradicar les violències cisheteropatriarcals, aturar els desnonaments, enderrocar les portes dels armaris, el mercadeig amb els nostres drets i els murs de les fronteres i presons. Només serà possible anant-hi, anant-hi i persistint des de cada barri, poble i plaça. Anem-hi i persistim, en la recerca d’un com emancipador i col·lectiu, d’una societat deslliurada d’opressions i d’uns fets culturals des de i per als drets del veïnat.
Organitzant-nos, creixent, arrelant i enxarxant-nos des de la cooperació i el suport mutu, fins que es materialitzi.
Aquest 2022 hem aterrat a l’Any Fuster, i no trobem cap manera millor d’acabar aquest buidatge de reivindicacions i anhels que il·lustrant-ho amb paraules seves: “Tota política que no fem nosaltres, probablement, serà feta contra nosaltres.”
