Ala fi del segle passat es vivia un gran creixement del sector de la construcció, al voltant del qual orbitava l’economia. Del creixement anual del 5 % del parc residencial es va passar fins al 30 %. El 13,3 % de l’ocupació laboral girava entorn d’aquest sector. Els mitjans i discursos polítics repetien que invertir en habitatge era un valor segur. El ministre d’Economia espanyol d’aleshores, Rodrigo Rato, assegurava: “Estem afermats a un cicle llarg i amb poques incerteses. Això és indiscutible. I el més important: és un model durador”. La frase “l’habitatge mai no abaixa de preu” es repetia com un mantra.
La sobrevaloració pujava i la compra d’habitatges com a inversió es va disparar. Demanda, oferta i preus creixien en una espiral ascendent de guanys assegurats. Alhora, el sector immobiliari rebia múltiples incentius des del govern de José María Aznar, principalment gràcies a una llei per a l’alliberament del sòl de l’any 1998. La requalificació massiva de terrenys va atraure múltiples capitals i inversores, ampliant l’oferta es pretenia abaixar els preus de l’habitatge.
Però es tractava d’un greu error: la construcció i la compra de béns immobiliaris no responia a una necessitat residencial real ni a un interés públic, sinó que era fruit de l’especulació. Es compraven habitatges cada vegada més cars esperant que el seu preu cresquera encara més. Així, l’única cosa que va generar aquesta llei va ser disparar un model frenètic abocat al fracàs, perquè depenia de l’entrada constant de noves inversions i de crèdits bancaris.
Model en crisi
No obstant això, aquest sistema ens va convéncer que, malgrat els preus inaccessibles de l’habitatge, l’economia creixia i la ciutadania podia i devia participar en eixe creixement. Es van obrir línies de crèdit –d’endeutament barat– per a la hipoteca de les cases, de les segones residències, per a la compra d’un cotxe o per a anar de vacances. Es va generar un ritme de consum, no “per damunt de les nostres possibilitats”, sinó per damunt de les possibilitats del mateix sistema, com es va demostrar en 2007, quan Lehman Brothers va fer fallida.
Es va paralitzar el crèdit del qual havia viscut i del que s’havia lucrat el sector bancari. De sobte, la gent va descobrir que el valor dels seus béns era molt inferior al seu deute. L’espanyol es va convertir en un dels estats de la Unió Europea amb major taxa d’impagaments de la hipoteca.
Desmentint a qui va ser ministre d’Economia: el suposat creixement i benestar generat no era real, ni podia sostindre’s en el temps. La precarització de la vida la van pagar les classes populars. La desocupació, la falta de recursos, la pobresa energètica o els desnonaments evidenciaven la crua desigualtat en què es vivia.
al barri del Carme cap a l’any 2005 |Arxiu
Avui vivim una realitat no massa diferent: els habitatges inadequats i insegurs i les dificultats per a trobar faena, fins i tot temporal, evidencien les condicions precàries que viuen moltes persones, sense les necessitats fonamentals cobertes. Ho afirmava recentment l’FMI, una referència gens sospitosa d’antisistema. L’habitatge s’alça com a peça fonamental de desigualtat: preus prohibitius en l’adquisició i lloguer, privatitzacions de blocs d’habitatge social i, en el cas de no poder fer front als pagaments, desnonaments agressius sense alternatives ni diàleg.
Els lloguers s’han encarit un 30 % en els últims dos anys, i un 50 % des de 2013. Vora 30.000 persones no tenen cap sostre a l’Estat espanyol, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i més de 2 milions viuen amb la incertesa de si podran mantindre el seu. Mentre les rendes de l’1 % més ric creixien un 24 %, la renda del 90 % de la població no creixia ni tan sols un 2 %. En 2018 es van registrar fins a 70.000 desnonaments. Aquests nivells no se superaven des de l’inici de la crisi de 2008, segons dades de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca.
Mentre les rendes de l’1 % més ric creixien un 24 %, la renda del 90 % no creixia ni tan sols un 2 %: els discursos estan clarament dividits entre qui pateix aquest sistema i qui es beneficia i lucra d’ell.
Els lloguers s’han encarit un 30 % en els últims dos anys a l’Estat espanyol on, en 2018, s’hi van registrar 70.000 desnonaments
El panorama és aterridor i, no obstant això, no existeix una situació de veritable solidaritat entre qui el pateix. Per contra, classe política i mitjans de comunicació fomenten un estat de divisió que genera odi i aversió. S’ha generat un individualisme que culpabilitza les classes excloses, tergiversant per complet la seua realitat i mantenint intactes els privilegis de la banca, les grans fortunes i els fons voltor. I en la qüestió de l’habitatge, el torn toca a “els okupes”. Mai hi havia hagut tant interés social en la paraula okupa.
Dret a l’habitatge?
“Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per a fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interés general per tal d’impedir l’especulació” (Article 47 de la Constitució espanyola).
Amb una anàlisi històrica de la configuració de la ciutat podem comprendre com s’han arrelat uns models d’organització social, de concepció de l’espai urbà
i d’organització del territori, que responen a les lògiques mercantilistes del capitalisme. Des de la configuració de la ciutat barroca amb les seues transformacions econòmiques, passant per l’expansió del capitalisme amb l’origen de la ciutat industrial i les seues modificacions del sistema productiu, la constitució de l’“estat del benestar” com un intent de resoldre les mancances socials d’aquests models, fins a la configuració actual, marcada per la pèrdua dels límits espacials, el creixement urbà infinit i les seues conseqüències excloents. En tot aquest procés, la concepció de la propietat privada es va erigint en un element que ho estructura i ho organitza tot.
D’altra banda, la ciutat globalitzada uniformitza els processos de producció i consum, i no sols en qüestió de moviments de capitals o matèries primeres. Es diu que aquests moviments “afavoreixen la competitivitat”, tot atraient l’economia global. Però darrere de les dinàmiques del mercat, s’hi amaga un procés urbanístic depredador, gentrificació i creixement perifèric sense límits.
Tenim por a la ciutat que s’està configurant conforme a estes noves dinàmiques. I no sense motiu. La segregació social que generen les nostres ciutats i la sectorització moguda per la mecànica del capital, marginen i exclouen les veïnes.
Proletariat amb propietat
Darrere de la configuració de la ciutat actual, hi veiem el fonament a partir del qual s’han legitimat els seus mecanismes de producció: la mercantilització tant de l’habitatge com de l’espai públic, mitjançant la propietat privada.
El dret romà ja definia la propietat com la capacitat d’ús i abús que es podia exercir sobre les coses. Amb aquesta definició quedaven reconegudes la qüestió de la possessió a partir de l’ús dels béns, però, amb el pas del temps, els termes de propietat i possessió, entrellaçats i confosos, varen acabar convertits en conceptes independents, en distingir entre qui tenia la titularitat i qui no: l’arrendatària és posseïdora, i qui arrenda, que cedeix l’ús, és propietària; i una i altra estan emparades per una llei que permet el seu “abús”. Així, quan es va legitimar la propietat com un dret natural de tota persona, es va legitimar en realitat que tota persona tinguera igual dret d’una propietat desigual, assumint, per tant, la desigualtat, tant de fortunes com de posició social.
Únicament hem de substituir els termes productora o arrendatària per inquilina o família, terra per habitatge, renda per lloguer. Propietat continuaria sent propietat, potser personificada en un banc, perquè tot això ens recorde l’actual conflicte d’encariment dels lloguers o a les hipoteques durant la crisi immobiliària de 2008.
juny de 1988 |Arxiu
No obstant això, sempre ha existit històricament un intent de transformació de la persona proletària en propietària, perquè, així, la classe proletària, una volta propietària d’aquest nou bé, reduiria els seus esforços de lluita contra les classes posseïdores, en entrar a formar part, encara que de forma tremendament desigual, d’aquestes.
En la història recent, trobem casos que exemplifiquen aquestes tendències en matèria d’habitatge. Qui fou ministre del ram durant la dictadura franquista, José Luis de Arrese, va obstinar-se en aquesta premissa: “Cada cop més i sense torçaments, fomentarem la propietat privada: no volem una Espanya de proletaris sinó de propietaris”.
Tractar de garantir l’accés a l’habitatge com a propietat privada va ser el pilar fonamental del franquisme, un empeny que ha traspassat els processos econòmics de la democràcia. Les polítiques d’habitatge han estat sempre enfocades a introduir incentius en el sector immobiliari perquè, a través de la construcció, s’afavorira el creixement econòmic.
Així i tot, aquestes xicotetes propietàries es van veure afectades contínuament per hipoteques abusives i les seues llars, que en realitat no els pertanyien, acabaren, en molts casos, en mans dels bancs. Perquè el capital no pretén eliminar la inseguretat que envolta a la qüestió de l’habitatge. Al contrari, és conscient que necessita aquesta mateixa inseguretat per a existir, per a tindre una massa treballadora que no compte amb més de l’indispensable per a la seua existència.
Però en haver creat aquest exèrcit de xicotetes propietàries contra el proletariat, és la societat mateixa la que rebutja identificar-s’hi. Creu pertànyer a la classe de les primeres, defensant els discursos de la classe política i dels mitjans d’informació sobre la santificació de la propietat i la criminalització de la pobresa, tot i estar més prop d’aquesta.
Dret a l’okupació
Cal reconstruir el dret a l’habitatge com un de necessari per a desenvolupar la vida en unes condicions mínimament dignes, però, enfront del menyspreu polític
i social al qual està sotmés, reivindiquem també el dret a l’okupació com a procés que establisca aquest anterior.
Les administracions, conscients del seu paper primordial en la regulació d’aquests drets, tenen, per contra, preferència a l’hora d’emprar el sòl disponible en activitats més lucratives. Els poders públics van creure que una garantia perquè la funció social de la propietat privada es produïra, implicava delegar la seua regulació a les dinàmiques mercantils, de la mà dels incentius que l’administració pública aportava al sector de la construcció. Els resultats d’aquestes decisions polítiques i econòmiques han sigut, per contra, generadors d’una profunda manca de drets.
Per això reivindiquem el dret a l’okupació: el dret a la vida necessita el dret als mitjans per a sostindre-la. Així, les ciutats, els boscos, les muntanyes i rius, la mar i tota la terra, han de ser considerats com a elements comuns, no en benefici d’unes poques mans, sinó d’interés de totes. L’habitatge hauria de ser alliberat de les lògiques de la propietat privada i convertir-se en propietat col·lectiva autogestionada per les seues usuàries.
Concebre l’habitatge com una propietat privada va ser un pilar del franquisme que ha traspassat els procés de la democràcia. Les polítiques públiques han estat sempre enfocades a incentivar el sector immobiliari
Això no obstant, som conscients que és difícil destruir aquest pilar bàsic d’un dia per l’altre. Ens enfrontem a un sistema capitalista omnipresent, que s’adapta a totes les realitats i es basa en l’exclusió, l’explotació i una violència que ho domina tot.
La ciutat, per ella mateixa, no pot aconseguir això, però sí que té la capacitat de generar espais inclusius, si va de bracet d’estructures i teixit social dens, fort
i organitzat. Una consciència col·lectiva que qüestione la ciutat “dels qui tenen i els que no tenen” per a evitar convertir-la en el privilegi dels qui sí que poden comprar-la
i en el malson dels que no puguen pagar-la.
L’okupació té potencial per a crear espais d’insubmissió contra la lògica del sistema capitalista que tot ho converteix en mercaderia; de ser un acte de ruptura respecte a la llei de l’oferta i la demanda. Okupem per a crear espais fora del xantatge econòmic. Okupem per a crear espais de construcció, desconstrucció i d’aprenentatge col·lectiu on la importància recau en el procés de creació. Okupem per a aconseguir espais que teixeixen xarxes de suport mutu, que ens relacionen més enllà de la dominació i la submissió per qualsevol raó, espais lliures d’ideologies i comportaments que discriminen per orientació sexual, identitat de gènere, procedència, color de pell o poder adquisitiu, com si ho fa diàriament el sistema. Okupem per a recuperar el que és nostre, per a tornar a cada barri el que l’Estat i el capital ens ha pres.
Okupem perquè tenim les claus de totes les cases. Okupem i seguirem okupant.●
