Un fanal de leds aboca una llum dura i estèril sobre l’asfalt abrasit d’ombres de variada intensitat. Dues figures amb caputxes negres manipulen una porta vella amb mans destres. Els sorolls secs i metàl·lics del pany en ser despertat queden esmorteïts pel batec de dos joves cors. Mentre es mosseguen els llavis, pensen en la foscor i la pols humida que esperen a l’interior de la casa. Les teranyines, la tristesa i l’abandó que intentaran penetrar a les seues fosses nasals, empresonar la seua esperança. Però aleshores, el clec final que fa cedir la frontera condueix a un futur totalment diferent. Les dues persones entren ràpidament, sense pensar-ho més, deixant els dubtes dissolts entre les voreres de la ciutat grisa.
La paraula okupació s’ha tornat freqüent en els mitjans de comunicació i en els anuncis d’alarmes, en una campanya perfectament orquestrada per a generar por, criminalitzar la precarietat i defensar els grans propietaris. Però l’okupació no és un fi en si mateix, és una ferramenta utilitzada per persones i col·lectius, bé com a última possibilitat davant un mercat immobiliari amb preus impossibles d’assolir, o bé com a forma de lluita per crear espais comunitaris. L’okupació és l’altra cara de la propietat privada. Des que existeix la propietat privada, existeix l’okupació. No és res acabat de nàixer, tot i que els mitjans generalistes s’entesten a presentar-ho com el gran problema dels nostres temps.
Aquest suplement ha estat elaborat per militants de diferents centres socials de València, sense buscar la remuneració econòmica. Escrivim per a fer front a les mentides, per a explicar per què okupem, per a netejar la nostra imatge, per a donar veu a les que ens han precedit en la lluita
En aquestes pàgines parlarem d’un tipus concret d’okupació: aquella que té com a objectiu la creació de centres socials des d’on generar espais de resistència, militància, cooperació i respecte. En particular, volem commemorar els 35 anys de l’okupació del primer centre social a València. Des d’aquell 1989, en què un grup de joves s’adonà que okupar era l’única opció que els deixava el sistema per a gaudir i compartir un espai des d’on desenvolupar les seues inquietuds, han poblat la ciutat més de quaranta projectes d’aquestes característiques. És una història digna de ser contada. I volem ser nosaltris qui la conte, per què, tot i la imatge que difonen els grans mitjans de lis okupis, nosaltris som lis violentadis i lis expulsadis.
Per això, aquest suplement ha estat elaborat per militants de diferents centres socials de València, sense buscar la remuneració econòmica. Escrivim per a fer front a les mentides, per a explicar per què okupem, per a netejar la nostra imatge, per a donar veu a les que ens han precedit en la lluita. En definitiva, hem dedicat el nostre temps i esforç a crear de forma militant la publicació que teniu entre les mans, perquè defensem altres formes de fer allunyades de la lògica comercial. Hem plasmat en paper les nostres idees per la mateixa raó que okupem: per amor.
Okupar és omplir de vida espais morts. Okupar és fer front al sistema estat-capital. Okupar és combatre la turistificació i tornar els barris a les veïnes. Okupar és generar entorns d’autonomia social i suport mutu. No ens tingueu por. Lis okupis estem a tot arreu, però no per a llevar-te la casa, sinó per a construir amb tu un nou món.
