Volia escriure aquesta columna i la data al calendari se’m fa tan present que no em deixa trobar les paraules. Onze d’abril. Em torna a la memòria les agendes atrotinades de quan era adolescent. Onze d’abril marcat any rere any.
L’onze d’abril uns neonazis van matar en Guillem Agulló. Això va ser l’any 1993 i nosaltres, des de l’altra punta de país vam saber-ho molts anys després. No sabria dir quan, però recordo que qui en mantenia el record eren els maulets. Aquella organització radical i segons molta gent massa utòpica que havia pres el nom dels combatents valencians contra Felip V. A maulets es mantenia viva la flama d’en Guillem i la denúncia de la injustícia. Es feien cartells i pancartes i actes d’homenatge en un món apàtic que mirava d’esquivar debats incòmodes.
Nosaltres creixíem en la política de les assemblees, dels concerts, les festes i el carrer. Allà vam saber de la mort d’en Guillem i amb ella vam aprendre que la lluita a vegades també pot ser la por i el neguit. Vam aprendre que lluitàvem per la vida i ho vam aprendre sense saber massa què apreníem en les adolescències desendreçades de qui somia més que no pas fa.
L’onze d’abril uns neonazis van matar en Guillem Agulló. Això va ser l’any 1993 i nosaltres, des de l’altra punta de país vam saber-ho molts anys després
Marcàvem els onzes d’abril a les agendes entre exàmens i festes i cantàvem “no estàs sol, no tingues por”, a ple pulmó, i cridàvem “ni oblit ni perdó” amb un nus a la gola. I entre crits en concerts i festes també ens envaïa una mena de compromís que ens feia pensar que allò havia de ser alguna cosa més, que no volíem viure en un món així i sense saber gaire com aquella ràbia no ens deixava anar enrere malgrat que teníem la sensació que tampoc anàvem enlloc.
Quan parlàvem d’en Guillem Agulló incomodàvem. Perquè parlar-ne era dir que l’extrema dreta matava en democràcia, que matava ara i aquí i que matava impunement. Posàvem en dubte la pau social, la transició modèlica i la legitimitat de l’Estat que tolerava l’extrema dreta fins al punt de l’assassinat. Era dir també que participar en certs espais polítics et feia vulnerable i et posava en risc, perquè érem nosaltres -les nostres idees- els que fèiem nosa i ho dèiem a casa i als amics i sovint ens queia alguna mirada o algun comentari de preocupació al qual fèiem cas relatiu. No volíem pas fer pena, volíem justícia i memòria.
Posàvem en dubte la pau social, la transició modèlica i la legitimitat de l’Estat que tolerava l’extrema dreta fins al punt de l’assassinat
Vam marcar cada onze d’abril a l’agenda com un record a ell però també a nosaltres. Era alhora una càrrega i un impuls. L’ànsia i l’aire. Per alguns més d’una cosa, per altres més de l’altra. Vam créixer i a poc a poc els onzes d’abril van sortir de les nostres agendes i van anar apareixent en altres espais que no hauríem imaginat.
Nosaltres no vam tenir cap transcendència, ho dic sense falsa modèstia, el que fèiem era petit i local. El que fèiem no es pot comparar amb la feinada que van fer tantíssimes persones abans i després al llarg dels Països Catalans i que han fet que avui sigui viva la memòria i que Guillem Agulló sigui un nom que ressoni. Nosaltres vam fer tan poc que potser no és ni un granet de sorra. Però si no vam saber fer d’altaveu de cares enfora ben segur que vam fer-ho de cares endins.
Els onzes d’abril ens marcaven les agendes i ens marcaven a nosaltres, cada any una mica més. La por no ens va ofegar i mai més hem tornat enrere. No sé si, com se sol dir als homenatges, avui som milers de Guillems, però no tinc cap dubte que sense en Guillem no seríem nosaltres.
