Les distàncies s’han eixamplat per a Omon Jolly i les seves tres filles des que el 7 de març van ser desnonades del pis on vivien al barri de Ciutat Meridiana de Barcelona. Físicament, 21 quilòmetres; emocionalment, tot el que significa viure sense la xarxa ni els vincles que havien construït durant cinc anys, després d’un procés migratori. Expulsades per un gran tenidor que es va negar a fer-los un lloguer social, ara estan allotjades temporalment en un apartament compartit amb altres dues famílies, al Prat de Llobregat (el Baix Llobregat). En total, hi conviuen onze persones, i elles dormen en una petita habitació amb dues lliteres, on ja no cap ni una agulla.
És un exemple del periple que enceten les persones que perden l’habitatge: algunes es troben immerses en la llarga espera per aconseguir un pis de la mesa d’emergència i d’altres, com Jolly, ni s’hi havien pogut inscriure perquè es trobaven en situació administrativa irregular. Teòricament, l’apartament, la pensió, l’hostal o l’alberg són solucions temporals, però, a la pràctica, el “mentrestant” pot arribar a cronificar-se, amb tots els impactes psicosocials que comporta.
La necessitat de sostres provisionals o d’emergència per manca o pèrdua d’habitatge als Països Catalans ha anat creixent al ritme del mercat privat, que cada vegada ha esdevingut més inaccessible, i de la manca de parc públic. Amb tot, si bé és cert que hi ha municipis que disposen d’equipaments públics i acords amb entitats socials, moltes persones que no tenen llar o l’han perduda van a parar a allotjaments turístics. A més, hi ha ajuntaments, com el de Barcelona, que tenen contractada una agència de viatges per cercar-los.
Viktor Navarro, tècnic d’intervenció social amb persones en exclusió residencial a València, recalca que quan una unitat familiar entra en un alberg o pensió significa que “moltes coses prèvies han fallat”. Des de l’Ajuntament valencià, la regidora d’habitatge, Isabel Lozano, reconeix mancances: “No tenim prou parc públic per a absorbir les necessitats”. El Servei d’Atenció a Urgències Socials (SAUS) va destinar 56.800 euros a allotjar famílies en hostals i pensions, una mitjana de 31 persones al mes, on les estades no haurien de superar la setmana. Lozano afegeix que “aquests establiments, cada vegada estan posant més problemes per allotjar”.
L’Ajuntament de València allotja 31 persones cada mes per pèrdua d’habitatge en hostals i pensions
Per Lucía Delgado, portaveu de la PAH de Barcelona, cal començar pel principi: “Hi ha famílies desnonades a les quals, per llei, s’hauria d’haver concedit un lloguer social, però no se’n fa prou seguiment ni se sanciona els grans ten dors”. Arribat aquest punt, assenyala que “seria més econòmic llogar pisos que pagar pensions”. Navarro emfasitza el fet que sense la privació de drets que comporta la llei d’estrangeria, moltes persones ja no es veurien abocades al carrer.
La família d’Omon Jolly vivia en una ciutat –Barcelona– on hi ha 2.331 persones allotjades en pensions i altres recursos similars, quan el 2018 n’eren 1.047. Mentrestant, s’acumulen 669 expedients pendents de l’adjudicació d’un habitatge a la mesa d’emergència de la ciutat i l’Agència d’Habitatge de Catalunya xifra en 1.677 els pisos buits de grans tenidors –un registre que només inclou els habitatges que provenen d’execucions hipotecàries i dacions en pagament.
El nombre de persones allotjades temporalment a Barcelona s’ha duplicat en quatre anys
L’any passat, el consistori barceloní va destinar 27,6 milions d’euros a sufragar despeses d’allotjaments d’emergència per a persones desnonades, que han hagut de marxar d’on vivien, que són víctimes de violència masclista o que ja es troben vivint al carrer (i cinc milions més en ajudes a l’habitatge). Són gairebé 76.000 euros al dia, 2.467 euros al mes de mitjana per família, que van a parar a les butxaques d’establiments turístics. El cost s’ha disparat els darrers anys.
Quan van perdre la casa, un servei pioner de guardamobles de l’Ajuntament de Barcelona que recull, transporta i emmagatzema béns de desnonaments judicials i situacions d’exclusió residencial va traslladar les seves pertinences a un traster a Sant Andreu de la Barca. Les filles de Jolly (Ogbeide, de 14 anys; Glory, de 4, i Eloghosa, de 3) ara han de matinar molt per recórrer el trajecte entre el Prat de Llobregat on s’allotgen i la seva escola a Barcelona. |Victor Serri
Si en comptes de pagar pensions o hotels, l’administració pública sufragués lloguers socials a 300 euros mensuals, la despesa es reduiria fins a 3,35 milions d’euros anuals. Fins i tot, si pagués a les famílies el preu mitjà del lloguer, 1.027 euros al mes, el pressupost es rebaixaria a la meitat. Des del mateix Ajuntament de Barcelona reconeixen que “surt molt més a compte econòmicament tenir habitatge públic”, i que aquestes alternatives no són les desitjades. En diversos moments s’han pogut evitar obrint altres vies, com el pagament de quotes a petits propietaris per frenar el desnonament fins a trobar una alternativa adequada, impulsat per la unitat antidesnonaments SIPHO des de Ciutat Vella, per mitjà d’un acord homologat als jutjats. O com els anomenats “pisos de transició”, que va impulsar l’Ajuntament de Sabadell el 2016 amb l’objectiu de facilitar un habitatge temporal a famílies amb menors a càrrec.
Agències de viatge com a intermediàries
Si bé és cert que els serveis socials municipals atenen les famílies vulnerables, no sempre s’encarreguen de buscar els allotjaments temporals. Després de consultar qui s’ocupa del servei a una desena de grans municipis dels Països Catalans, la Directa pot confirmar que, almenys a Barcelona, Tarragona, el Prat de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet ho fan empreses privades. Precisament, l’Observatori Europeu del Sensellarisme alerta de la presència creixent d’operadors “privats lucratius” en l’atenció de les persones en exclusió residencial. En una investigació de desembre de 2022, conclou que hi ha hagut una privatització i mercantilització creixents de les polítiques socials i de les estratègies d’allotjament temporal a Europa i especifica que a l’Estat espanyol falta planificació i que han aflorat crítiques tant pel cost com per la durada de les estades i els estàndards dels allotjaments.
Sota la marca comercial de BCD Travel és Avoris Retail Division qui ha cercat l’apartament d’Omon Jolly. Es tracta de la divisió de viatges del Grup Barceló, que en l’actualitat posseeix 150 hotels a 22 països del món i està copresidida per Simón Barceló Tous i Simón Pedro Barceló Vadell. Aquest últim va ser senador amb el Partit Popular als anys noranta i, segons Forbes, atresora un patrimoni de 200 milions d’euros. En l’actualitat encara està vigent el contracte amb BCD Travel, però l’Ajuntament de Barcelona n’ha tret a concurs un de nou per 20,5 milions d’euros anuals, que en primer terme s’ha declarat desert.
Santa Coloma de Gramenet ha pagat 791.000 euros a BCD Travel pel servei d’allotjaments temporals
Laia Claverol, gerent de l’Àrea de Drets Socials, explica que amb la nova licitació volen “ajustar preus i implementar algunes millores”, com incloure educadores socials per acompanyar les famílies, fer comprovacions periòdiques per garantir establiments dignes, activar un telèfon d’incidències les 24 hores del dia i incorporar una figura d’inspecció prèvia. Mentrestant, Avoris acaba de guanyar un altre contracte per aquest servei, però dedicat només a dones víctimes de violència masclista, persones víctimes de tràfic i persones migrades i refugiades. Santa Coloma de Gramenet va destinar un pressupost de 791.000 euros el 2022 a la mateixa filial del Grup Barceló.
Més enllà de convenis i contractes amb diverses entitats, el consistori del Prat de Llobregat va abonar 240.000 euros a Snow Travel, una agència que forma part del grup turístic AVASA, un dels més importants de l’Estat espanyol. Gràcies a la futura llar municipal finançada amb els fons europeus Next Generation, des del consistori asseguren que reduiran l’import del contracte. Precisament, Snow Travel va ser la primera agència de viatges que va encarregar-se del servei a Barcelona, el 2017, per 5,3 milions. L’Ajuntament de Badalona també ha recorregut a aquesta empresa, però puntualment: el consistori va destinar 115.000 euros a l’agència perquè prestés serveis d’allotjament i bugaderia a les 55 persones desnonades d’una nau industrial del carrer Progrés. El regidor de l’Àmbit de Protecció Social a les Persones, David Torrents, explica que ara estan negociant la compra d’un hostal amb 184 places.
D’altra banda, tot i que, en l’actualitat, l’Ajuntament de Tarragona està a l’espera de formalitzar el contracte amb una nova empresa –el nom de la qual no ha volgut concretar–, fins al mes de desembre oferia allotjaments en places hoteleres per mitjà de Washington Consulting, una empresa administrada per Carlos Segarra Cilleros i dedicada al negoci hoteler, amb un pressupost de 36.300 euros anuals. Des dels serveis socials del consistori tarragoní expliquen que l’adjudicatària només facilitava places en un dels seus establiments i no era suficient per cobrir les necessitats del municipi.
Snow Travel té un contracte amb el Prat de Llobregat de 240.000 euros pel servei d’allotjaments temporals
“Defensem que tot el servei sigui municipal”, sentencia Israel Ureña, treballador social i delegat sindical de la CGT a l’Ajuntament de Barcelona. Per ara, però, explica que quan una família està en situació d’exclusió residencial envien un correu a BCD Travel amb les seves necessitats. “Sobretot quan hi ha menors, demanem que l’allotjament tingui cuina”, explica Ureña, qui ha treballat molts anys al Centre de Serveis Socials Franja Besòs i des de fa poc temps és al de Ciutat Vella. El treballador social lamenta que la pressió turística sigui tan forta, que no hi hagi marge per escollir: “Quan se celebra algun gran esdeveniment com el Mobile World Congress o comença la temporada d’estiu, no hi ha res”. Des de l’assemblea d’habitatge Raval Rebel ho corroboren i afirmen que “a partir del maig i fins al setembre, els propietaris dels hostals prefereixen apujar preus per fer més caixa amb els turistes i deixar les famílies vulnerables sense allotjament”. Això provoca que, a vegades, les veïnes hagin d’allotjar-se massa lluny de la seva xarxa, com en el cas de Jolly. No és una problemàtica exclusiva de Barcelona. Des de Serveis Socials de Girona reconeixen que durant la Setmana Santa o Temps de Flors no troben ni pensions ni hotels a la ciutat i els que hi ha tenen “preus desorbitats”.
Cursa d’obstacles entre quatre parets
D’acord amb l’experiència del treballador social Israel Ureña, una habitació per a quatre membres en una pensió costa al voltant d’uns 3.000 euros al mes, tot i que sovint hi ha alguna mena de copagament amb la família. Tot i el cost, assegura que és on es donen les situacions més complicades: “Escarabats, humitats, brutícia… Per això intentem evitar-les”. Lucía Delgado, de la PAH, defineix moltes pensions com “insalubres” i denuncia que “no hi ha espai per cuinar i la canalla no pot fer els deures ni tenir cap intimitat”. Fent pressió amb campanyes com “Reallotjaments dignes” la plataforma ha aconseguit que reallotgessin famílies en pisos i apartaments turístics.
L’Ajuntament assegura que, a Barcelona, el 60 % de les persones allotjades provisionalment es troben en apartaments o hotels apartament i només el 16 % en pensions o hotels. A més, des de l’Àrea de Drets Socials, Laia Claverol explica que volen establir un protocol d’incidències del servei que permeti l’usuari denunciar al moment problemes com les humitats i les xinxes. “Tot i millorar els sistemes, amb més de 2.000 allotjaments és evident que pot passar de tot”, reconeix.
La capital catalana té un volum d’allotjaments temporals incomparable al d’altres municipis, però això no significa que no hi hagi establiments arreu que no compleixen unes condicions de salubritat adequades o no s’ajusten a les necessitats de les famílies. María José Heredia Amador va viure amb el seu marit, que pateix una depressió, en un hostal de Sant Julià de Ramis (el Gironès) durant vuit mesos, després de patir un desnonament a Girona. “Només hi havia dos llits i un mirall. No teníem armari i guardàvem la roba en bosses. Tampoc no hi havia nevera i a l’estiu mories de calor. A més, hi havia paneroles, rates i brutícia”, recorda la dona. Heredia Amador denuncia que s’havien vist abocades a okupar per racisme residencial, perquè “tenia ingressos, però som gitanos i ningú ens volia fer un contracte”. El mes d’agost van haver de marxar de l’hostal i van dormir una setmana dins del cotxe fins que van aconseguir una habitació només fins al pròxim mes de juny. Amb el delicat estat de salut del seu marit, que ha empitjorat amb la manca de seguretat residencial, i únicament cobrant la renda garantida, no sap on anirà.
Niamat, el seu company i les seves dues criatures ja fa vuit mesos que viuen a un hostal. A les tardes, les criatures passen molta estona al parc, perquè no hi ha prou espai a l’habitació. Com que les seves pertinences no caben dins l’armari, guarden les sabates al lavabo i la roba s’apila per alguns racons. A partir d’abril, aportaran entre 100 i 200 euros mensuals per pagar l’allotjament. |Victor Serri
Niamat i la seva família no tenen cap queixa sobre l’estat de l’habitació de l’hostal de Sabadell (el Vallès Occidental) on viuen des de fa vuit mesos, després de ser desnonades, però els queda petita: “És dur viure així, no tenim prou espai i no hi ha cuina”. Són quatre, però a l’habitació només hi ha dos llits individuals, un armari una tauleta rodona amb dues cadires i una nevera petitíssima. Les dimensions reduïdes han acabat convertint el lavabo en un sabater, i al balcó s’acumula la roba bruta que hauran de dur a la bugaderia. Tot i que Serveis Socials cobreix el menjador de l’escola bressol de les seves dues criatures, preparen el que poden a l’habitació i es veuen obligades a comprar menjar ja cuinat.
Fa poc que Niamat ha aconseguit regularitzar la seva situació administrativa. Tot i que va estudiar Dret, està cobrant una nòmina de 1.100 euros per la seva feina com a treballadora de la llar –els únics ingressos de la família– i s’acaba d’inscriure a la mesa d’emergència, on hi ha 256 expedients pendents de resoldre’s. “Espero que no triguin a assignar-nos un pis de lloguer, vull sortir d’aquí, però no vull tornar a okupar perquè he patit molta pressió”, explica Niamat, qui no perd l’esperança. Rosa Bernaus de la PAHC Sabadell denuncia que, com en el cas de Niamat, les estades d’altres famílies en hostals a Sabadell “es fan eternes”. Fins ara es gestionen directament des de Serveis Socials, però l’Ajuntament està “valorant l’externalització” del servei.
La privació d’un habitatge adequat, descriu Viktor Navarro, té un impacte “molt nociu per a la salut” de qualsevol persona: pot provocar un trencament de les xarxes i dels entorns de proximitat, dificulta el desenvolupament dels infants i vulnera el dret a la privacitat. Alhora, tot i que Ureña explica que des de Serveis Socials no s’estableix una temporalitat límit per abandonar l’allotjament perquè depèn de si hi ha alternativa o no, reconeix que “hi ha districtes on els caps pressionen les famílies”.
El Sindicat de Barri d’Orriols de València ha aconseguit ampliar un mes i mig més l’estada de Nahid Karkour i les seves dues criatures menors d’edat a la residència religiosa Juana María, amb qui l’Ajuntament té un conveni. Van entrar-hi el 18 de gener, l’endemà de ser desnonades, i ara, des del sindicat alerten que Serveis Socials no vol donar més temps a Karkour, qui va fugir d’una situació de violència. “Viure en un alberg no és una alternativa digna, volem un lloguer social per a la família”, insisteixen des del col·lectiu.
Les restriccions en un alberg
Manuel Torres comparteix habitació al Centre residencial d’estada limitada Els Alps de l’Hospitalet de Llobregat, per on, segons dades del consistori, el 2022 van passar 102 persones, a les quals cal sumar les 95 que van allotjar-se en apartaments, hostals i hotels. Després de patir un desnonament del BBVA i passar una setmana dormint en un parc, des del novembre pernocta i menja a l’alberg municipal.
L’Ajuntament no ha autoritzat a la Directa l’entrada als Alps, però Torres descriu les seves condicions de vida: “A cada habitació hi ha dos llits, armari i dutxa compartida. Els treballadors són molt bona gent. Entre les nou del matí i les set de la tarda has d’estar al carrer, plogui, faci fred o calor, excepte durant una hora de dinar”. Torres, qui està vinculat a l’Assemblea de Defensa de Drets, atribueix la responsabilitat a l’alcaldessa, perquè “hi ha pisos buits”. “Si fes la seva feina, més de la meitat de persones que no tenim casa en tindríem”, conclou.
Ha treballat durant molt temps a la construcció, però els problemes de salut l’han obligat a deixar la feina. Les normes de l’alberg municipal on viu l’obliguen a passar gran part del dia al carrer, independentment de les condicions meteorològiques. Des que el van desnonar, paga 200 euros per guardar les seves pertinences en un traster. Li agradaria poder viure en un pis i recuperar-les. |Victor Serri
El moviment pel dret a l’habitatge ha denunciat reiteradament el funcionament de Serveis Socials a l’Hospitalet de Llobregat, el segon municipi en nombre d’habitants i el més dens de tot Catalunya. “S’acumulen els expedients a la mesa d’emergència, triguen molt a tramitar informes de vulnerabilitat, i la línia telefònica per demanar cita no funciona bé”, descriu Santi Carulla, del Sindicat de Llogateres de la ciutat. “No és fàcil” que assignin allotjaments temporals, assegura l’activista, i “quan ho fan, és per dos o tres dies, i sovint a Barcelona”. El sindicat s’ha topat amb què l’Ajuntament oferia cobrir dos mesos en una habitació compartida a famílies monoparentals, que les afectades havien de buscar i avançar-ne el pagament. “Vam haver de contactar amb el mossèn de la parròquia de la Florida perquè avancés els diners per a una dona amb tres filles, i en el cas d’una altra noia vam organitzar un vermut solidari per reunir la quantitat”, recorda Carulla.
