La tarda del 5 d’abril de 1976, 29 presos polítics antifranquistes es van fugar de la presó de Segovia, entre ells hi havia el jove anarquista barceloní i membre del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), Oriol Solé Sugranyes. Després de dinar, els reclusos es van dirigir als lavabos de la presó, van retirar una tapa falsa de rajoles que havien construït i van accedir al túnel que havien excavat durant setmanes. A través del túnel van arribar al col·lector d’aigües fecals de la ciutat. Van recórrer el col·lector durant 800 metres, resistint com podien la forta pudor, fins a arribar a una sortida que donava al pont de Valdevilla, a la zona industrial de la ciutat castellana. Allà els esperava un comando d’ETA, liderat per Miren Amilibia, amb un gran camió carregat de fustes. Amagats dins del tràiler, els 29 fugats van ser conduïts fins a Erro, poble de Navarra situat a poc més de deu quilòmetres de la frontera administrativa hispanofracesa. Un cop allà, es van amagar en una borda a la muntanya a l’espera que vingués un mugalari (guia) que els havia de conduir a través dels Pirineus cap a la llibertat, a l’altre cantó de la frontera. Però degut a algun error el guia no es va presentar. Així que els 29 van decidir iniciar ells sols la travessia, en plena nit, però la boira els va trair i, a més, eren un grup tan nombrós que era impossible que passessin desapercebuts en aquells camins de contrabandistes. Ben aviat la Guardia Civil els va interceptar, es va iniciar un tiroteig i el grup es va dispersar. Hores més tard, un dels grups va ser interceptat a la fageda de Sorogain, al municipi d’Auritz, a escassos cinc-cents metres del tan desitjat pas fronterer. Hi va haver un altre tiroteig i un dels pròfugs va caure assassinat per les bales de la Guardia Civil. Era Oriol Solé Sugranyes. Tenia 28 anys i ja era, per poques hores, el 6 d’abril de 1976. Avui fa cinquanta anys.
Després d’aquest segon tiroteig, 21 protagonistes de la fuga van decidir entregar-se per salvar la vida i en els dies posteriors en van ser detinguts tres més, als pobles navarresos d’Aoiz i Itoiz. Només quatre van aconseguir arribar a territori de l’Estat francès, però allà van ser detinguts per la gendarmeria i confinats a l’illa de Yeu, al Cantàbric, d’on també es van escapar i, finalment, van poder tornar a casa l’any 1977, quan es va decretar la llei d’amnistia.
Els fets de Segovia son considerats l’evasió carceràcia més massiva de la història moderna de l’Estat espanyol i va ser immortalitzada per Imanol Uribe en en el film de 1981 ‘La fuga de Segovia’, en el qual Ovidi Montllor va interpretar Oriol Solé Sugranyes
Vint-i-quatre dels evadits eren membres d’ETA, organització encarregada de preparar l’operació. Els altres cinc eren catalans i militaven en diverses organitzacions antifranquistes. La preparació de la fuga havia començat mesos abans, l’any 1975, quan el dictador Francisco Franco encara estava viu. Però un primer intent havia sigut desbaratat per l’acció de Mikel Lejarza, conegut com a Lobo, infiltrat policial a la cúpula d’ETA. Els fets del penal de Segovia son considerats l’evasió de persones recluses més massiva i important de la història moderna de l’Estat espanyol i va ser immortalitzada per Imanol Uribe en en el film de 1981 La fuga de Segovia, en el qual Ovidi Montllor va interpretar el personatge d’Oriol Solé Sugranyes.
De la Caputxinada a l’autonomia obrera
Únic mort de la fuga, Oriol Solé Sugranyes estava pres des de 1973. Havia nascut el 4 de gener de 1948 a Barcelona, en una família de classe mitjana, tenia deu germans. El seu pare era un geògraf de prestigi, Lluís Solé i la seva mare, Concepció Sugranyes, era filla de l’arquitecte reusenc Domènec Sugranyes, deixeble de Gaudí i successor d’aquest en la planificació del temple de la Sagrada Família.
De ben jove, Oriol Solé va iniciar la seva trajectòria de lluita contra la dictadura feixista de Franco, militant en primer terme al Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). La seva primera detenció va ser justament durant els fets coneguts com la Caputxinada, l’any 1966, quan la policia armada va assaltar el convent dels Caputxins de Sarrià on hi havia reunits 500 estudiants i nombrosos intel·lectuals, com Salvador Espriu, Lluís Maria Xirinacs, Manuel Sacristán o Jordi Solé Tura, en el que havia de ser l’assemblea constituent del SDEUB. L’any següent, el 1967, es va afiliar a les Joventuts Comunistes de Catalunya, branca jove del PSUC, però aquell mateix any es va passar al PCE(i), escissió més propera a l’autonomia obrera i que acusava al PSUC de “renunciar a la revolució proletària”. Des d’aquesta nova militància, Solé Sugranyes va entrar en contacte amb les Plataformes de Comissions Obreres, on va col·laborar amb les revistes Qué hacer i Nuestra Clase. Després de participar a la vaga de l’empresa de gelats Camy, l’any 1969, es va haver d’exiliar a territori francès i es va establir a Tolosa, on va continuar amb la seva feina de tipògraf i va editar diverses publicacions polítiques, com un Diccionario del Militante Obrero o El Movimiento Obrero en Barcelona.
Ben aviat va evolucionar cap a l’anarquisme. A Tolosa va conèixer als activistes Jean Claude Torres i Jean Marc Rouillan, amb els quals va fundar el Moviment Ibèric d’Alliberament (les sigles del qual, en castellà i en francès, conformen el MIL, nom amb el qual és conegut). Era l’any 1971 i també s’hi integren els seus germans, Ignasi i Jordi Solé Sugranyes, Santiago Soler Amigó i Salvador Puig Antich. El MIL va ser una organització obrera influïda per les experiències dels Consells Obrers, que refusava qualsevol activitat política i sindical i preconitzava l’agitació armada i la propaganda escrita per aguditzar la lluita de classes i l’emancipació de la classe obrera contra el capitalisme i per una societat comunista llibertària.
El setembre de 1973 va ser detingut amb Josep Lluís Pons Llobet després d’atracar una sucursal de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona a Bellver de Cerdanya. Ja no va sortir de la presó de Segovia fins a la fuga de l’abril de 1976
El 25 de març de 1971 Oriol Solé Sugranyes va ser detingut a territori francès junt amb Jean Claude Torres, quan intentaven entrar a l’Estat espanyol en un cotxe robat, amb una pistola automàtica i propaganda del MIL, després d’haver expropiat unes màquines d’impremta. Va ser empresonat a Perpinyà fins a començaments de l’estiu de 1972. Quan va sortir de la presó, es va integrar al braç armat del MIL, els Grups Autònoms de Combat (GAC), dedicats a “expropiar” bancs per finançar les publicacions del grup i per omplir les caixes de resistència de les vagues obreres.
Durant un any molt intens, va estar participant activament en aquestes accions, fins que, el setembre de 1973 va ser detingut amb Josep Lluís Pons Llovet després d’atracar una sucursal de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona a Bellver de Cerdanya. Ja no va sortir de la presó de Segovia fins a la fuga de l’abril de 1976, que el duria a ser assassinat a pocs metres de la llibertat. Pons Llovet també va ser un dels protagonistes de l’evasió però va ser detingut poques hores després a la mateixa localitat on moriria Solé.
Tal com ell volia, va ser enterrat al cementiri de Bor, a la Cerdanya, on havia estiuejat molts anys. Tres dies després del seva mort violenta, el sacerdot i aleshores activista per la pau i l’ammistia política Lluís Maria Xirinacs va llegir una homilia en honor seu a la parròquia de la Concepció, a Barcelona. I posteriorment, familiars i amistats van erigir un monòlit als afores d’Auritz per assenyalar el lloc dels fets. Enguany, per recordar Oriol Solé Sugranyes en el cinquantè aniversari del seu assassinat, diversos col·lectius anarquistes de Barcelona han organitzat una jornada en record seu, que tindrà lloc el 18 d’abril al Centre Social Okupat La Cinètika, a Sant Andreu de Palomar.
