Els governs del món globalitzat no fan polítiques públiques ni financen els seus pressupostos únicament amb el que recapten amb els impostos, sinó amb mitjançant el que els presten grans corporacions, bancs i fons d’inversió. La conseqüència és que l’orientació i la qualitat dels serveis públics –educació, salut, habitatge..– depenen en bona part de les condicions que posen aquestes grans agències a l’hora de negociar els terminis i els interessos per retornar els préstecs. “Som ostatges dels mercats financers. Els estats han de fer polítiques públiques que no espantin els mercats perquè, sinó, deixen d’invertir”, assegura la investigadora de l’Eurodad Iolanda Fresnillo. “Aquesta és la nostra major vulnerabilitat”, afegeix.
Això, a més, succeeix en el marc d’un model econòmic que, segons les expertes entrevistades en aquest reportatge, perpetua una lògica colonial entre països enriquits o desenvolupats i països empobrits o en vies de desenvolupament però també entre centre i perifèria dins de cada país, amb un clar impacte diferenciat en les poblacions racialitzades, les dones i les classes socials amb menys recursos. Per Fresnillo, la financerització és la característica estrella del model econòmic i polític vigent. “Si fins ara tot era susceptible de ser mercantilitzat (és a dir, venut o comprat), també l’educació o la salut, ara hem d’entendre que tot és susceptible de ser convertit en una inversió, en un actiu”, explica aquesta experta en finances al desenvolupament, economia feminista i endeutament.
Si abans les classes empobrides o treballadores depenien del que decidissin les elits dels seus territoris, “ara tenim fons d’inversió, un concepte molt eteri, que son instruments d’inversió col·lectiva formats per un gran nombre d’inversors individuals. Funcionen segons l’únic criteri del rendiment econòmic, i els és igual si el servei és de bona qualitat, vulnera drets humans o contamina. Si és rendible, hi inverteixen”, assegura Fresnillo. Per fer-nos una idea de la dimensió del fenomen, el fons d’inversió més gran del món és l’estatunidenc Blackrock que, segons la BBC, administra més diners que la suma del producte interior brut de tots els països del món menys els Estats Units i la Xina. Blackrock, com JPMorgan Chase o Goldman Sachs, per citar alguns dels fons amb més volum inversor –i protagonistes de la crisi financera de 2008–, inverteixen també en valors de deute públic emesos per governs. “Igual que s’especula en habitatge, s’especula amb deute públic”, explica Fresnillo. Segons el diari econòmic *Expansión*, Blackrock va invertir 20.000 milions d’euros en el deute públic espanyol l’any 2025.
“L’austeritat és una decisió política”
Els països del món mai no havien estat tan endeutats com ara a causa de les múltiples crisis i dels efectes del capitalisme agressiu de les darreres dècades. Segons la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD) el deute públic global l’any 2024 va ser de 88 bilions d’euros i molts països es veuen obligats a invertir més en retornar aquest endeutament que en finançar polítiques socials. És el cas d’estats com Zimbabue, Malawi, el Sudàn o la República Democràtica del Congo.
El fons BlackRock administra més diners que el PIB de tots els països del món menys els EUA i la Xina
En termes pràctics, els efectes d’aquesta realitat es tradueixen en austeritat –retallades en la despesa pública–, precarització dels serveis públics i incertesa de cara al futur. Durant la dècada de 2010 la responsabilitat d’aquesta austeritat s’assignava a *la Troika* (malnom amb que es coneixia el triumvirat format per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional). Però, de manera més invisible, també s’ha estat aplicant durant els últims anys per fer front al deute ocasionat per la pandèmia de la covid i revela, segons diverses expertes i informes, una persecució del sector públic. L’estudi *The Public Versus Austerity* de l’organització ActionAid (del 2021) alertava en les seves conclusions d’“una mentalitat profundament arrelada que és irracionalment contrària al sector públic […] que implica mesures que soscaven el compliment dels drets humans, la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible i bloquegen l’acció climàtica”.
“L’austeritat és una decisió política”, assegura Nicola Scherer, investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG). “Per pagar el deute podem recaptar més diners a través d’impostos, per exemple, sense abaixar despeses públiques, i inclús podríem imaginar no pagar un deute i alliberar així recursos”, afegeix aquesta experta en justícia financera. Una investigació de la Xarxa Europea d’Observatoris de Transnacionals (ENCO) revela que entre el 2020 i el 2022 el Govern espanyol va destinar 112.683 milions d’euros del pressupost a mesures d’emergència anticrisi, dels quals el 47 % es van destinar a ajuts per a empreses i només el 7 % a mesures excepcionals per als sectors de la salut, l’educació i el transport públic.
Aliances globals i locals de deutores
En aquest sentit, Iolanda Fresnillo assegura que “parar els peus als interessos privats és una qüestió de voluntat política”. Segons aquesta sociòloga especialitzada en política pública i endeutament, és necessària una correlació de forces molt gran per combatre la connivència dels governs del nord global amb el poder empresarial i financer, i per això és important que es construeixin aliances entre països endeutats. “Confio més en la coordinació i les accions conjuntes entre països del sud que en la possibilitat que el nord global faci algun canvi“, apunta. El mateix podem aplicar pel que fa a les relacions internes desiguals entre sector privat i població més vulnerable a Catalunya.
Un exemple clar el van protagonitzar la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i l’Aliança Contra la Pobresa Energètica fa quinze anys. Víctimes de la bombolla immobiliària i el cost dels subministraments energètics es van aliar per evitar que les desnonessin o els tallessin la llum, el gas o l’aigua. I d’aquesta aliança en va sorgir una legislació que va suposar un canvi estructural: la Llei 24/2015 estatal, que ha aturat milers de desnonaments i talls de subministrament, ha cancel·lat deutes i, inclús ha estat el preludi de què grans energètiques com Endesa assumeixin part del deute acumulat per les famílies afectades.
Aquest tipus d’aliances i mobilitzacions potser faran falta de nou quan comenci a fer efecte el Pla fiscal i estructural a mitjà termini 2025-2028 del Govern espanyol, aprovat i enviat a la Comissió Europea a l’octubre del 2024. El document deixa clar que el deute públic té implicacions devastadores per a la capacitat dels estats de poder garantir vides dignes a les seves poblacions en general, però té també un impacte agreujat en les dones i els infants. Tal com assenyala Nicola Scherer, “elles són les primeres a perdre l’accés als serveis bàsics, les primeres a perdre llocs de treball de primera línia en el servei públic i les primeres a assumir la càrrega del treball de cures no remunerat que augmenta quan els serveis públics fallen o quan es produeixen desastres induïts pel clima”.
Justícia fiscal i finançament climàtic
Actualment, les normes globals sobre impostos corporatius són establertes principalment per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), conformada per 36 països amb ingressos elevats, la majoria del nord global. Segons Nicola Scherer, “molts països empobrits tenen un potencial limitat per recaptar impostos justos a causa de les normes fiscals injustes establertes per l’OCDE, les quals, durant més de seixanta anys, han mantingut un sistema que s’adapta bàsicament als interessos dels països més rics i de les grans empreses”. Aquí és on intervé la justícia fiscal, una eina que promulga la redistribució segons principis d’equitat i eficiència dels béns i recursos que es generen en l’economia global. Norman Martín, assessor en justícia climàtica d’Oxfam Intermón, opina que la justícia fiscal és “justícia davant la realitat que hi ha societats i persones que s’estan enriquint i tenen beneficis per sobre de les seves necessitats bàsiques a costa del planeta i els drets humans”.
Estats com Zimbàbue, Malawi o el Sudan destinen més diners a pagar el deute que a polítiques socials
En la IV Conferència Internacional sobre Finançament per al Desenvolupament celebrada a Sevilla el juny del 2025, els estats membres van donar suport a la necessitat d’accelerar les negociacions per al Conveni Marc de les Nacions Unides sobre Impostos. Malgrat la retirada dels Estats Units d’aquest acord al gener anterior, el procés per negociar un nou conveni de l’ONU sobre cooperació fiscal Internacional, que, entre molts punts, inclou un impost mínim del 25% sobre els beneficis de les empreses multinacionals, va significar un important pas endavant.
Segons Iolanda Fresnillo, “aquest conveni és una eina legal que els estats membres haurien de traduir a lleis nacionals per controlar el poder corporatiu, un poder que des dels anys noranta opera sense llei ni restriccions a escala internacional”. Això s’ha traduït, a la pràctica, en la deslocalització d’empreses del nord global cap al sud per poder-hi dur a terme pràctiques prohibides o no desitjades als seus països. A l’Estat espanyol la justícia fiscal, vinculada a la justícia climàtica, la veiem traduïda en fets com el que va tenir lloc al desembre de 2024, quan el Congrés va suspendre la conversió de l’impost extraordinari temporal sobre les empreses energètiques en una taxa permanent. Es tracta d’un mecanisme fiscal a través del qual es recapten anualment més de 1.500 milions d’euros de multinacionals com Repsol i Iberdrola, socialment impregnades de la responsabilitat de l’emergència climàtica i dels seus fenòmens extrems, com ara la dana que va arrasar diverses comarques del País Valencià el 29 d’octubre de 2024. Aquesta catàstrofe va posar de manifest l’escassa previsió i la manca de preparació per respondre als efectes de l’emergència climàtica i les conseqüències dramàtiques que pot arribar a tenir. Però també evidencia un model curtterminista que prioritza l’acumulació de beneficis econòmics i que s’ha construït sense tenir en compte la naturalesa, tal com s’assenyala des de l’ODG.
En aquest sentit, Norman Martín assegura que “els governs i les institucions com la Unió Europea tenen una responsabilitat molt gran a l’hora de fixar per llei com redistribuir, aplicar gravàmens a persones riques i a empreses contaminants que estan generant uns beneficis que podem dir caiguts del cel. Es tracta de generar responsabilitats comunes però diferenciades”, és a dir, que qui hagi contaminat més, pagui més impostos. “Això va de canvis morals i ètics, implica canviar de paradigma de creixement econòmic, començar a parlar seriosament de decreixement i abandonar el PIB com a indicador”, remarca aquest expert en finançament climàtic. “Es tracta d’abordar aquest debat i aterrar-lo en un marc en què el capital no ho dirigeixi tot”, sentencia Martín.
