Autopistes, vies de tren, polígons industrials, infraestructura energètica i expansió urbanística són característiques de les zones periurbanes, les que es troben properes als nuclis urbans i que combinen qualitats urbanes i rurals. Entre les grans infraestructures, s’hi alberguen paisatges i activitats que resisteixen al ciment. A la regió metropolitana de Barcelona, per exemple, els parcs agraris i els terrenys agrícoles encara proveeixen una part dels aliments als nuclis urbans.
Pau Gutiérrez treballa horta ecològica entre Alella i Teià, al Maresme. Destaca que les zones periurbanes de Barcelona són especialment productives, i amb un clima més favorable que altres regions de Catalunya. “L’agricultura periurbana és d’importància cabdal per evitar els incendis forestals i evitar que es cremin els pobles”, afegeix.
Els sistemes agrícoles han patit una forta concentració de terres i la desaparició de les finques petites i mitjanes: entre 1999 i 2009, 82 explotacions cada dia, segons l’informe Estructures de la propietat de terres a Espanya. Davant aquesta dinàmica de concentració de la propietat de la terra, l’agricultura periurbana tendeix a dimensions petites i mitjanes.
L’agricultura a petita i mitjana escala redueix la dependència de cadenes llargues de subministrament i es diferencia de l’agricultura industrial, responsable d’un ús massiu de recursos i del 90% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle agrícoles
L’hortelana Maria Giner, coordinadora del projecte La Kosturica i membre de l’Associació de Productores Agroecològiques de Catalunya, explica que la geografia mosaicada de zones periurbanes com les que podem trobar al Vallès Oriental “dificulta la prosperitat dels grans productors”. Pau Gutiérrez descriu una tendència semblant al Maresme: “l’estructura tradicional d’aquí són finques de 3-4 hectàrees, diversificades segons les estacions de l’any; en general, no hi ha finques grans”.
L’agricultura a petita i mitjana escala redueix la dependència de cadenes llargues de subministrament. A més, sovint utilitza pràctiques més sostenibles i enforteix les economies locals. Es diferencia així de l’agricultura industrial, a gran escala, que fa servir el 75% de les terres agrícoles del món i és responsable d’un ús massiu de recursos i del 90% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle agrícoles, com denuncia la xarxa Ruralitzem, que treballa per la sobirania alimentària a l’àrea metropolitana de Barcelona.
A la porta de Barcelona, hi trobem el Parc Agrari del Baix Llobregat, ubicat a la plana fluvial del riu, amb més de 300 explotacions agràries professionals, segons xifra el Consorci del Parc, i amb una producció anual d’horta i fruita de 35.500 tones. Diverses infraestructures, com l’aeroport de Barcelona, han anat escanyant la terra agrícola, sobretot, al municipi del Prat de Llobregat.
Olivier Chantry és un dels pagesos que viu d’aquest territori agrícola, del qual en remarca la importància ecològica: “Actua de connector de biodiversitat entre diferents parcs naturals, i és importantíssim per aportar agrobiodiversitat a l’ecosistema del delta del Llobregat”, destaca Chantry, responsable de canvi climàtic i biodiversitat a Unió de Pagesos del Baix Llobregat. Una funció que, tanmateix, està en risc.
Pressió urbanística i crisi de relleu
Comarques com el Baix Llobregat, el Maresme i el Vallès Oriental pateixen la pressió de l’expansió constant de les zones urbanes, que redueixen la disponibilitat de terres de conreu i n’augmenten els preus.
La Diputació de Barcelona indica que la superfície agrària utilitzada al Parc Agrari del Baix Llobregat s’ha reduït un 64% entre 1990 i 2004. Mirant el conjunt de l’àrea metropolitana de Barcelona, ha perdut un 80% de la superfície de conreu entre 1956 i 2018, segons un informe de l’Ajuntament de Barcelona. Alhora, en termes d’autosuficiència, Barcelona es troba entre els municipis de Catalunya amb una capacitat més baixa per subministrar aliments de proximitat a la seva població.
“L’especulació ens ha afectat molt perquè s’han requalificat moltes terres. Les millors terres agrícoles estan sota l’asfalt i hi ha gent que no vol llogar terra perquè espera que d’aquí poc siguin urbanitzables”, lamenta Pau Gutiérrez, agricultor al Maresme
“L’agricultura sense terra no subsisteix, l’especulació ens ha afectat molt perquè s’han requalificat moltes terres. Les millors terres agrícoles estan sota l’asfalt i hi ha gent que no vol llogar terra perquè espera que d’aquí poc siguin urbanitzables”, lamenta Gutiérrez.
La pressió urbanística també inclou macroprojectes com el Quart Cinturó, que projecta creuar territori principalment agrícola. Les grans infraestructures provoquen expropiacions, contaminació ambiental i dificultats logístiques pels pagesos, com per exemple la circulació dels tractors.
En aquest escenari, també hi ha un altre element que posa en risc la continuïtat de la pagesia de més proximitat a les grans ciutats catalanes, de la mateixa manera que ho fa a la resta del país: el relleu generacional. Només el 3.6% dels titulars d’explotacions a Catalunya són menors de 35 anys. La precarietat laboral de la professió és un dels principals motius. Chantry destaca que l’agricultura periurbana pot ser una oportunitat perquè joves urbans s’introdueixin a la pagesia, oferint un camí per revitalitzar el sector.
Un d’aquests joves és Jaume Sánchez, estudiant d’agricultura ecològica i membre de la Plataforma Ribera-Salines de Cornellà de Llobregat, que reivindica la “professionalització de l’agricultura” per incentivar el relleu agrari. Per això, proposa fomentar la formació professional i la figura de l’aprenent. “S’ha d’escoltar la veu de les treballadores assalariades, que normalment són persones migrades amb condicions laborals dures”, reclama, alhora.
Fer viable el futur
Les pageses també destaquen les conseqüències de l’escalfament global, que sumen dificultats per la seva viabilitat. Cada vegada, expliquen, estan més afectades per sequeres, per l’esgotament d’aigua freàtica i pels canvis extrems de temperatura, que fan malbé moltes collites. “La producció ecològica està dificultada per la contaminació de terres, a causa d’abocaments, proximitat de les fàbriques, circulació de cotxes…”, destaca Giner. Aquesta situació s’agreuja amb l’augment de les emissions de gasos contaminants i l’ús de pesticides que afecten directament la qualitat del sòl i l’aigua.
“La producció ecològica està dificultada per la contaminació de terres, a causa d’abocaments, proximitat de les fàbriques, circulació de cotxes…”, destaca Maria Giner, agricultora al Vallès Oriental
Una xarxa agrícola de proximitat activa, diversificada i que fa servir sistemes agroecològics és clau per la sobirania alimentària, enfront dels riscos i la insostenibilitat derivats de l’agricultura industrial i les grans cadenes de subministrament. Això és especialment important en un context en què les grans ciutats han de restablir equilibris amb els seus entorns més propers, per garantir així la sostenibilitat i resiliència dels seus sistemes alimentaris.
Per Sánchez, és imprescindible que les administracions protegeixin el sòl rústic i els espais agrícoles que queden, fomentin l’accés a la terra i aturin el desenvolupament de macroprojectes. Altres mesures que identifica per enfortir la pagesia pròxima als nuclis urbans és la compra pública de productes de proximitat i sostenibles, afavorir el cooperativisme per reduir costos, fomentar la professionalització del sector i prioritzar enfortir els petits productors.
I, per enfortir–los, Giner considera que cal generar consciència sobre els valors, socials i ecològics, de la pagesia periurbana: “és sobirania i seguretat alimentària, i també un territori més ric i verd”, sintetiza.
