Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Pak Kin Wan: “Treballar una jornada i mitja s’està convertint en una situació normal a la Xina”

/ Montse Giralt

Entrevista a Pak Kin Wan, activista sindical, membre de la Xarxa d'Educació i Servei Laboral (LESN), que dona suport a treballadores del sud de la Xina en l'àmbit de les relacions laborals

Treballa a l’ONG Xarxa d’Educació i Servei Laboral (LESN, per les seves sigles en anglès). L’entitat dona suport a treballadores i a grups d’estudiants en l’àmbit dels drets laborals a la part sud de la Xina. La seu es troba a Hong Kong, on poden treballar amb més seguretat. Compta amb una xarxa de persones col·laboradores dedicades a la formació, el monitoratge de les condicions laborals i l’assistència en cas de conflicte. L’activista parla amb calma i molts matisos sobre el futur del seu país veí. Assumeix que la introducció de solucions de les societats occidentals a la realitat laboral xinesa no és una recepta que funcioni, però tampoc existeix una estratègia concreta per avançar seriosament en els drets fonamentals.

 

Com funciona la vostra ONG?

Som una organització petita amb seu a Hong Kong i defensem els nostres companys a la Xina, perquè ells no tenen dret a crear una organització relacionada amb la defensa de drets laborals. Tenim una xarxa d’unes vint persones sobretot al sud de la Xina, a prop de Hong Kong, que ens va informant sobre condicions laborals i sobre algunes accions reivindicatives. Els nostres socis treballen en la formació dels treballadors en temes de seguretat i drets, i ells tenen molts contactes i informació directa sobre les condicions a les fàbriques. Nosaltres ens dediquem a coordinar les accions dins del país i a buscar suport internacional.

 

Com són les condicions laborals a la Xina?

Mirant només el marc legal, hi ha un sou mínim i una protecció social amb un sistema de pensions que funciona. El problema és que els governs locals no implementen el marc legal, i el sou mensual mitjà és molt baix per poder viure en una ciutat. Per una setmana laboral de cinc dies amb vuit hores de feina diàries, un treballador xinès rep al voltant de 1.800 iens, xifra que equival a uns 200 euros. Si vol viure amb unes condicions una mica millors, per exemple per llogar un pis petit en lloc d’una habitació, o si vol comprar menjar d’una certa qualitat, li toca fer hores extres.

 

Aquesta situació és habitual?

“A la Xina la producció augmenta al setembre per preparar la demanda que es dispara en el període de Nadal a Occident”

Sí, treballar una jornada i mitja s’està convertint en una situació normal, i les hores extres no estan regulades per llei. La intensitat de la jornada de treball és extrema en el període setembre-octubre, quan els treballadors són obligats a treballar entre 15 i 18 hores diàries, amb només quatre hores de descans. Durant aquests mesos, la producció augmenta sobretot en la indústria electrònica per preparar la demanda que es dispara en el període de Nadal als països occidentals. Les hores extres es paguen sense gaire diferència en relació amb les hores ordinàries.

 

Es compleixen els estàndards de seguretat laboral a la indústria electrònica?

En absolut. No hi ha formació en seguretat i no hi ha procediments segurs. Els treballadors no utilitzen guants o màscares quan treballen amb productes químics, i l’ús de benzè és molt comú perquè és barat. La inhalació de benzè genera marejos i fa perdre la capacitat de concentració i el benestar en general. L’exposició durant molt de temps provoca càncer a la sang. Tenim casos documentats de càncers i hem fet campanyes de sensibilització, la més coneguda contra Foxcon, un proveïdor d’Apple. L’empresa informàtica va canviar els protocols de seguretat prohibint el benzè, però la cadena de producció és molt llarga, amb molts petits centres de producció que no apliquen la prohibició.

 

Com és la situació de les dones, per exemple en cas d’embaràs?

Un temps abans del part, la dona acostuma a deixar la feina per anar al poble dels seus pares. Moltes treballadores de les fàbriques van migrar de l’interior de la Xina, on encara viu la família. El 90% de les dones deixa el nen al poble amb els avis perquè s’encarreguin de l’educació, i la mare torna sola a buscar feina a la ciutat al cap de mig any. Necessiten els diners de tots per sobreviure, i el sistema de ciutadania xinesa exclou les dones migrants dels serveis públics de les ciutats. Per exemple, el nen no té dret d’anar a una escola pública, i les escoles privades són molt cares i de mala qualitat. Això fa que el nen vegi els pares entre tres i cinc cops l’any. Els avis el porten a la ciutat, i, algun cop, els pares poden baixar al poble natal.

 

Existeix treball infantil?

Ja és un fenomen residual, gràcies a la pressió internacional. La situació ha millorat molt durant els darrers anys. Només durant les vacances d’estiu tenim constància de nens per sota dels setze anys que utilitzen el carnet d’identitat d’un parent per anar a treballar. És una pràctica freqüent, tot i que il·legal, i les fàbriques ho deixen passar.

 

Les plantilles no s’organitzen per demanar millores?

Existeixen sindicats, però estan totalment controlats pel Partit Comunista Xinès i segueixen les consignes del govern. Es dediquen a comprar regals pels aniversaris dels treballadors, però a part del nom no tenen gran cosa a veure amb el que s’entén per un sindicat a Occident. Hi ha hagut situacions de conflicte, però el govern té agents secrets i els treballadors més combatius acostumen a perdre el lloc de feina o fins i tot entren a la presó. Els governs locals volen mantenir bones relacions amb les empreses, i en cas d’un conflicte laboral, defensen sistemàticament l’interès de l’empresari. La mentalitat xinesa és més aviat d’obeir les directrius, i mentre la situació no sigui extrema, tendeixen a callar i a assumir la situació.

 

Ningú intenta millorar aquesta situació?

“Els treballadors no es posen guants o màscares quan usen productes químics, i l’ús de benzè és molt comú perquè és barat”

La gent jove és la que comença a tenir certa consciència, sobretot l’estudiantat. Alguns qüestionen la situació d’injustícia i també obtenen informació que el govern no controla. Plataformes com Google, Facebook o Twitter estan bloquejades a la Xina, però a través de mecanismes com VPN –una tecnologia per connectar-se a una xarxa d’un lloc remot– saben esquivar el control. Abans de la crisi econòmica del 2008, els joves encara tenien certa perspectiva de guanyar un sou digne i d’aconseguir un lloc de treball amb certes oportunitats, però ara la sortida laboral es limita a feines de fàbrica molt bàsiques. Això genera malestar i ganes de canviar la situació.

 

Hi ha intents per coordinar aquest malestar?

És molt difícil perquè qualsevol organització que defensa la situació laboral fora dels sindicats oficials controlats pel Partit Comunista està prohibida. Fins i tot una ONG local que vol imprimir un flyer per informar sobre drets laborals necessita el permís del departament cultural del govern. Però es poden percebre intents de crear un moviment social més ampli, i aquest estiu hi ha hagut un moviment de solidaritat per tota la Xina amb la repressió contra uns treballadors a la fàbrica de Jasik, una empresa tecnològica.

 

Què va passar?

Set treballadors de Jasik International volien crear un sindicat per a protegir-se de situacions abusives. No era ni tan sols un sindicat independent, volia operar sota la federació xinesa de sindicats, controlada pel govern. Van passar per tot el procés fundacional, van obtenir el suport reglamentari dels treballadors de la fàbrica, però, de cop i volta, al mes de juliol van ser acomiadats. De seguida, l’empresa va organitzar les seves pròpies eleccions per organitzar un comitè d’empresa amb candidats propers a la direcció del centre. Com que la llei xinesa permet crear només un sindicat oficial per cada empresa, un cop establert el sindicat proper a la direcció, la resta de treballadors ja no podien organitzar-se.

 

Aquest tipus de situació és poc habitual a la Xina?

No és del tot inhabitual, però, per primer cop, estudiants d’arreu de la Xina s’han mobilitzat per mostrar la seva solidaritat. Això sí que és una situació nova. Al voltant de 60 estudiants es van desplaçar a Zhenzhen per protestar al carrer, van fer debats a la zona pública i van reclamar la llibertat davant l’oficina de la policia. La repressió de la policia va ser forta, i van arribar a arrestar-los a tots a finals d’agost, generant encara més indignació. La gent no acostuma a generar xarxes o organitzacions que superin l’àmbit de la comunitat local, però el cas de Jasik va ser una excepció, i per primer cop va arribar a estudiants de tot el país, també a la capital.

 

Som davant d’una nova perspectiva de millora de la situació laboral i de crear una societat més democràtica?

No podem subestimar el poder de l’estat. En el passat teníem confiança que podíem millorar la situació de drets a la Xina copiant fórmules occidentals, com sindicats. Pensàvem que si no ens deixaven crear els nostres propis sindicats, almenys podíem augmentar la consciència dels treballadors a través de petites ONG. Ara, al cap del temps, ens adonem que aquesta estratègia no funciona. El govern simplement oprimeix les ONG i no podem crear plataformes per organitzar els treballadors.

 

Potser no heu de copiar el model occidental?

“En el passat teníem confiança que podíem millorar la situació de drets a la Xina copiant fórmules occidentals, com sindicats”

Aquesta és una pregunta que nosaltres també ens fem dins de l’ONG: quin model podria funcionar per la situació a la Xina? La pregunta segueix oberta de moment. La idea de crear models cooperatius de treball, per exemple, és una hipòtesi molt llunyana. Gran part dels treballadors vol un salari estable, una feina segura i ocupar-se de la família i dels nens. La gent de mitjana edat amb família veu que la situació laboral és difícil, però no sap com canviar-la. Es guarden el patiment per a ells mateixos, i això no és bo.

 

El govern és tan insensible al patiment de la població?

El govern central de la Xina vol mantenir la pau social i l’harmonia, i a la vegada vol controlar la situació. No vol protesta i no vol organitzacions de pressió sindicals o ciutadanes, però també ha creat protecció social i drets laborals. Són els governs locals els que creen el problema. Les diferents províncies competeixen entre elles per generar més creixement i riquesa. Per tal d’atraure més inversors, fan els ulls grossos en no vigilar pel compliment dels drets laborals. Hi ha hagut casos d’empreses que no aportaven la seva part de la seguretat social dels treballadors, posant en risc el dret de jubilació. Quan es va destapar l’escàndol, en lloc de reclamar la totalitat dels diners deguts, el govern local els ho va perdonar i només va reclamar una part simbòlica. El tracte cap a Samsung és un altre dels casos de privilegi que tenen certes empreses. El govern de la província de Sichuan, a l’oest de la Xina, ha convençut Samsung de construir-hi la seva nova fàbrica, la planta més gran de tota la Xina. Com a contrapartida, l’empresa rep tot un ventall d’avantatges: no ha de pagar impostos durant els primers deu anys i només la meitat després. No ha de pagar res pels terrenys de la fàbrica, i el govern local fins i tot hi aporta els edificis. Existeix una competició entre les províncies per complaure els inversors i generar de manera indirecta creixement econòmic al voltant de grans fàbriques.

 

Sembla que la població tingui molt poca cosa a dir-hi.

Veig una oportunitat amb la crisi econòmica actual, tot i que això és simplement la meva opinió personal. El govern xinès ha controlat cada segment de la societat fins ara perquè ha pogut mantenir una economia estable. Tot això comença a perillar des de fa uns anys, amb empreses que opten per mudar-se a països del sud-est asiàtic on la mà d’obra és més barata. Algunes ciutats ja tenen problemes per pagar els treballadors públics i els proveïdors. Crec que aquesta situació s’agreujarà en els anys vinents i crearà problemes molt grans. Les províncies i les regions xineses en general tenen un poder real molt gran, i a vegades recapten impostos
i gestionen gran part dels pressupostos. En cas d’una crisi econòmica greu, jo crec que les províncies se separaran de l’Estat. Només és una sensació que tinc, però veig que tenen projectes i estratègies molt diferents entre elles, i sovint neguen la línia del partit comunista. Hi haurà una situació d’inestabilitat, i en aquest període els activistes tindrem alguna oportunitat per reclamar canvis, tot i que és difícil canviar tot un sistema perquè el poder de la societat civil és limitat. També em fa por que els treballadors són els que més pateixin una situació de crisi.

 

El govern xinès es prepara d’alguna manera per afrontar aquests canvis?

“Hi ha competició entre les províncies per complaure els inversors i generar de manera indirecta creixement econòmic”

Segurament és un debat que existeix, però un aspecte que constatem és l’augment de la vigilància de la població amb la recaptació massiva de dades. Per viatjar amb tren o metro, cal utilitzar el DNI per entrar i sortir, amb un sistema d’identificació amb codi QR. També als hotels, cada persona s’ha d’identificar, ja no és suficient que una persona ho faci per tot el grup. Apareixen nous punts de control per escanejar equipatge i DNI en instal·lacions públiques, amb l’excusa de la seguretat nacional. El govern ho sap tot de la població. Jo visc a Hong Kong i no tinc por de ser arrestat, però alguns companys activistes a la Xina han de ser molt curosos amb la informació que gestionen, amb els SMS que envien, a quines persones truquen, amb les possibilitats de patir un seguiment del mòbil per geolocalització, etc. Les violacions de drets humans existeixen, i hi ha persones que són a la presó sense cap judici, i també hi ha polítics que de cop han desaparegut sense deixar cap rastre.

 

Com a petita ONG lluiteu contra un sistema molt poderós. Quina és la vostra línia d’acció?

La nostra estratègia ha canviat de focus. Abans, en primer lloc ens dedicàvem a fer pressió interna a la Xina, i en segon lloc a fer denúncia internacional. Però ens vam adonar que el nostre impacte era mínim, ja que el govern ho controla tot. En l’escenari internacional, la Xina ha guanyat posicionament i comença a ser insensible per les denúncies que li fan de vulneracions de drets humans. No els afecta l’opinió pública internacional i ja no li donen importància. Per això ara ens dediquem a construir una xarxa internacional per compartir informació i estratègies per posar pressió en les empreses que operen a la Xina i que vulneren els drets laborals. Una de les campanyes en les quals participem és la del Tractat Vinculant al Consell de Drets Humans de les Nacions Unides a Ginebra. Considerem que pot ser una eina per acabar amb la impunitat de les transnacionals en matèria mediambiental i drets humans. Volem, en primer lloc, pressionar les grans empreses perquè facin el canvi abans que el govern xinès, i per això reclamem la transparència corporativa. Aquest mes he visitat moltes ONG en defensa de drets laborals a Europa, en diferents països, fent conferències i parlant amb socis europeus. Tots queden bocabadats quan els explico els detalls de la realitat a la Xina. No hi ha una consciència aquí, i creiem que és un pas necessari per avançar.

 

Article publicat al número 465 publicación número 465 de la Directa