Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Residus radioactius: un llegat incòmode

El pla de tancament de les centrals nuclears a l’Estat espanyol no preveu com desfer-se dels milers de tones de residus radioactius que s’emmagatzemen a les plantes, a un cementeri nuclear a Còrdova i a centres provisionals d’allotjament a Anglaterra i l’Estat francès

 

Jordi Bigues | @JordiBigues

El mes d’octubre de 1958 entrava en criticitat (reacció en cadena de fissió nuclear) el JEN I, el primer reactor nuclear al territori de l’Estat espanyol, a les instal·lacions de la Junta d’Energia Nuclear (JEN) situades al recinte de la Ciutat Universitària de Madrid. S’iniciava així la generació de combustible irradiat. Un mes després, el dictador Francisco Franco inaugurava oficialment la JEN, un centre batejat amb el nom de Juan Vigón, general feixista i colpista que va morir l’any 1955 i havia estat l’encarregat de la instal·lació en la seva fase de construcció. Per Franco, la inauguració era l’entrada efectiva a una etapa de modernitat, després de l’aixopluc rebut el 1953 pel president nord-americà Dwight David Eisenhower –del partit republicà. L’aval ianqui li permetria dotar-se de l’instrumental necessari per investigar, desenvolupar i obtenir bombes atòmiques. De fet, la JEN arribaria a produir plutoni per a usos militars.

En aquells temps, l’energia nuclear vivia en una bombolla d’il·lusió alimentada per fonamentalistes i integristes. L’aparell de propaganda nord-americana garantia “eliminar la població de la Unió Soviètica i els seus països satèl·lits” d’un únic cop nuclear per terra, mar i aire. Es preveia que a finals de segle tots els vehicles, els vaixells, les llars i les fàbriques, els avions i els ferrocarrils estarien propulsats per energia nuclear generada per reactors que abaratirien espectacularment l’electricitat. Excepte els submarins militars, onze portaavions i desenes de satèl·lits, tot quedaria en prototipus experimentals. Els accidents se succeïen i la pols radioactiva de les proves nuclears atmosfèriques –523 explosions terrestres, 1.893 subterrànies i 8 marines– s’escampava arreu fent augmentar la presència radioactiva a la superfície de la terra i a les aigües.

No és possible aïllar de la biosfera uns residus que seguiran sent tòxics milers d’anys després de la fi de les nuclears

Un dels problemes d’aleshores segueix sent el problema: la impossibilitat d’aïllar de la biosfera uns residus radioactius que seguiran sent tòxics milers i milers d’anys després del tancament dels reactors. El llegat radioactiu –el combustible irradiat dels reactors– no es pot desactivar, és una herència incòmoda. Tot plegat explicaria per què no s’ha celebrat l’efemèride del seixantè aniversari de l’inici de l’era nuclear a l’Estat espanyol. Per més preocupació, fa poc s’ha fet públic que l’accident nuclear del 7 de novembre de 1970 que va abocar residus radioactius líquids per les clavegueres de la JEN fins a arribar al riu Manzanares encara cueja, ja que no s’ha pogut descontaminar totalment la zona fluvial afectada. La recollida de llots radioactius es va ocultar des d’un primer moment i, per més calamitat, es va abocar el material contaminat a sis dipòsits a tocar dels rius Manzanares i Tajo. Cinquanta anys després, els residus ni tan sols estan controlats i, fins i tot, no es té certesa de la ubicació exacta dels sis dipòsits.

 

Combustible irradiat a les centrals

Obrint el focus de la problemàtica, i després de múltiples peticions, el servei de comunicació de l’Empresa Nacional espanyola de Residus Radioactius (Enresa) ens ha facilitat les dades del combustible irradiat emmagatzemat a les piscines de totes les centrals nuclears de l’Estat espanyol, al costat dels reactors. Sumaven un total d’unes 5.000 tones a 1 de gener de 2017. La meitat del combustible irradiat és custodiat en territori dels Països Catalans, als recintes dels reactors de Cofrents, Ascó i Vandellòs.

 

Els 15.000 elements emmagatzemats en piscines són les barres de combustible gastat que en diferents períodes temporals van estar a l’interior dels reactors, d’uns quatre metres de llargada aproximadament; 4.232 procedeixen del reactor de Cofrents i 2.505 del reactor de Garoña, els dos amb el sistema d’aigua en ebullició (BWR) –a diferència de la resta de reactors, que generen electricitat mitjançant l’aigua a pressió (PWR).

La meitat del combustible irradiat és custodiat als recintes dels reactors de Cofrents, Ascó i Vandellòs

El mes de juliol de 2018, el Ministeri espanyol per a la Transició Ecològica –del govern de Pedro Sánchez– va decidir paralitzar la construcció d’un magatzem temporal centralitzat (MTC), pas previ a la construcció d’un magatzem geològic profund (MGP). L’MTC estava previst construir-lo al municipi de Villar de Cañas (Conca), després que s’hagués fet una selecció entre els vuit municipis candidats, una llista on figuraven els noms de Zarra (País Valencià) i Ascó (Catalunya).

Aquesta paralització s’ha llegit com un nou èxit del moviment antinuclear i un gerro d’aigua freda a la indústria atòmica, i en concret a l’empresa Enresa i al Consell de Seguretat Nuclear (CSN), organisme regulador de l’energia nuclear i principal promotor de les activitats radioactives.

 

Combois clandestins

Entre 1968 i 1983, un total de 100 tones de combustible irradiat procedents de les centrals nuclears de Garoña i Zorita es van evacuar de l’Estat espanyol al centre de reprocessament Windscale-Sellafield, a la regió anglesa de Cúmbria, a tocar del límit territorial amb Escòcia. Durant la primera part del trajecte el mitjà de transport van ser camions i, després, el ferri de passatgers amb embarcament al port de Pasaia (País Basc). Durant tots aquests anys, aquests residus s’han custodiat a la planta anglesa a l’espera del seu retorn.

Un magatzem de residuos d’alta intensitat a Zorita  | Enresa

 

D’una manera similar, un total de 150 combois ferroviaris van transportar el combustible irradiat de la central nuclear Vandellòs I fins a territori de l’Estat francès. Bona part d’aquells combois van creuar la ciutat de Barcelona durant les nits, de manera totalment clandestina, en direcció als cementiris nuclears de Marcola (al departament de Gard, 216 quilòmetres al nord de Perpinyà) i La Hague (a la península de Cotentin, a Normandia), on eren reprocessats.

El darrer transport ferroviari es va fer el 23 de novembre de 1994. Els residus exportats a l’estranger representen 13 metres cúbics d’alta activitat i 666 metres cúbics de mitjana activitat, i es troben a l’interior de recipients vitrificats. El cost actual del manteniment fora de territori de l’Estat espanyol no es coneix, però una dècada enrere es va filtrar que representava un desemborsament de 23 milions d’euros anuals per a les arques públiques.

 

Ningú vol un cementiri radioactiu al costat de casa

Diversos intents de construir cementiris nuclears o infraestructures per a desfer-se dels residus han fracassat. L’any 1987 es va destapar l’existència d’un projecte de construcció d’un laboratori subterrani a Aldeadávila de la Ribera, a la comarca salmantina del Vitigudino, dins de l’àmbit del Parc Natural d’Arribes del Duero. Després de les queixes, el govern de Felipe González ho va descartar. L’any següent es va aconseguir bloquejar el projecte de fer una incineradora de residus radioactius dins del recinte de la central nuclear de Garoña, a Burgos.

A Requena –un dels termes municipals de major superfície de la Península– es va intentar instal·lar un cementiri de parallamps radioactius desmantellats –un equipament que obria la porta a una ampliació posterior per a altres activitats com les que es volien dur a terme a Villar de Cañas. L’oposició municipal ha estat decisiva per aconseguir el bloqueig de les intencions a diferents projectes, davant la pressió veïnal i del moviment antinuclear.

La indústria nuclear busca nous terminis mentre el PSOE es debat entre si complir o incomplir el programa electoral

L’únic cementiri nuclear en funcionament a la península Ibèrica des del 1961 és el d’El Cabril (al terme municipal d’Hornachuelos, Còrdova). Allí van a parar els residus nuclears de baixa i mitjana activitat, excepte el combustible irradiat dels reactors. Estem parlant de milers i milers de bidons radioactius de 180, 220, 290, 400, 480 i 1.300 litres. Concretament 112.355 bidons des de l’inici de les activitats nuclears fins a l’1 de gener de 2010. La seva centralització a Andalusia ha comportat milers i milers de desplaçaments des de les nuclears fins a la serra d’Hornachuelos. L’any 2009, per exemple, es van poder documentar 202 expedicions de les centrals nuclears a Hornachuelos i 46 transports des d’altres instal·lacions radioactives.

 

El calendari de tancament

Les centrals es van dissenyar per a una vida activa d’un màxim de 40 anys. El Pla energètic nacional espanyol de 1975 va aprovar la construcció de 37 reactors nuclears, la segona generació. Se’n van construir set i no es van arribar a finalitzar les obres de les centrals nuclears de Lemoiz –pels atemptats d’ETA–, Valdecaballeros i Trillo II. La construcció va superar els 10 anys d’obres en el cas d’Almaraz II i Ascó II. Ascó I va trigar 9 anys i 2 mesos a fer-se; Cofrents i Trillo, 9 anys, i Vandellòs II, 7 anys. En canvi, les tres centrals de primera generació, alçades amb el dictador Francisco Franco encara viu, es van construir en un termini inferior als 5 anys. Potser per això van esdevenir tan perilloses. Ara estan tancades i en procés de desmantellament, que trigarà tres o quatre dècades a concloure. El calendari de tancament s’estableix a partir del dia en què deixaran de generar combustible irradiat. Almaraz I abaixarà la persiana el maig de 2021; Ascó I, l’agost de 2023; Almaraz II, l’octubre de 2023; Cofrents, l’octubre de 2024; Ascó II, l’octubre de 2025, i Vandellòs II, el desembre de 2027.

 

Les dates corresponen a la finalització de l’autorització de funcionament, malgrat que la indústria nuclear intenta aconseguir nous terminis mentre el PSOE es debat entre si complir o incomplir el seu programa electoral –on figurava que no es modificarien les dates establertes de tancament. A favor de la continuïtat s’argumenten les millores introduïdes arran de la catàstrofe nuclear de Txernòbil (1986), l’accident de Vandellòs I (1989) i la catàstrofe de Fukushima (2011). El moviment ecologista, per contra, considera que no s’hauria de consentir una activitat el promotor de la qual no pugui fer front a les conseqüències, i de la qual es derivin uns residus perillosos durant més de 20.000 anys.

 


Deu txernòbils al fons del mar

Des de l’any 1946 fins al 1985, els residus radioactius de les indústries nuclears civils i militars, així com les restes dels diferents usos mèdics
i industrials, eren abocats a l’interior de bidons en fosses dels oceans Atlàntic i Pacífic, on no hi ha ni ajuntaments ni moviment veïnal que s’hi oposin. Submergides al mar hi ha centenars de milers de tones amb una radioactivitat equivalent a una desena de vegades l’abocada a l’atmosfera per la catàstrofe de Txernòbil. L’any 1972 es va signar la Convenció de Londres, que excloïa únicament l’abocament de residus d’alta activitat. La pressió dels estudis científics que alertaven dels perills no va ser suficient i es va desencadenar un ampli moviment d’acció directa no violenta, tant en terra ferma com en alta mar.

 


Els tres mètodes ‘quimèrics’ de reducció dels residus

El somni de la indústria nuclear és reduir la càrrega tòxica mil·lenària dels combustibles irradiats. Una de les opcions és el reprocessament: l’operació de separar i recuperar fins a un 94% de l’urani i el plutoni del combustible irradiat al cor dels reactors per fer-lo servir com a combustible nuclear novament. Una altra és emmagatzemar-los en un magatzem superficial que caldrà mantenir a menys de 400 graus, com ara s’intenta. L’altra opció és la transsubstanciació: destinen una gran quantitat de diners a assolir aquesta transformació, amb l’objectiu quimèric d’eliminar els residus radioactius i reduir-ne la toxicitat de 24.000 a únicament 500 anys.

 

Article publicat al número 465 de la ‘Directa’