El 9 d’octubre de 2023, l’endemà passat de l’atac de Hamàs, el ministre de defensa israelià, amb la finalitat de justificar el “setge total” a Gaza, declarà: “Estem lluitant contra animals i actuem en conseqüència”. Aquesta declaració, més enllà del seu sentit demagògic, entronca directament amb la teleologia que vertebra la màquina ontològica-política d’Occident.
Des del 7 d’octubre de 2023, l’Estat d’Israel ha assassinat més de 71.000 persones, n’ha desplaçat a 1,9 milions i ha destruït el 81 % dels immobles de Gaza, entre habitatges, escoles i hospitals. L’alto el foc d’octubre de 2025, de la mà dels Estats Units, no fou més que un intent desesperat de transformar en diplomàcia el resultat d’un extermini, gest celebrat hipòcritament per governs d’arreu del món. Sense veritat, reparació i sobirania no hi ha lloc per a la pau, sinó per al xantatge.
En aquesta tessitura, tot i que l’opinió pública majoritària dona suport a la causa palestina, encara moltes persones i actors polítics donen suport, per acció o omissió, a l’ocupació militar israeliana. Com és possible que la massacre televisada del poble palestí sigui normalitzada i legitimada a gran escala? És el genocidi del poble palestí un fenomen estrictament contemporani o el podem situar en el marc del desenvolupament històric d’Occident?
Partim del supòsit que el genocidi palestí –com anteriorment el genocidi dels pobles indígenes d’Amèrica i l’Holocaust, entre molts altres– s’explica a partir de la racionalitat colonial que fonamenta l’arquitectura filosòfica, política i econòmica occidental: l’humanisme. La gènesi de la humanitat fou, com assenyalà Friedrich Nietzsche, “el minut més arrogant i fals de la història del món” (a Sobre la veritat i la mentida en un sentit extramoral, del 1873).
Des d’una perspectiva filosòfica, la humanitat s’ha construït en el buit abismal que divideix el món en dos, erosionant la seva originària unitat i obrint-lo a la seva dramàtica fragmentació. A un costat d’aquest abisme es troba la carn, malalta i vella, que sofreix un procés gradual de descomposició. Aquesta vida carnal es caracteritza per la impossibilitat d’obrir-se al món per si mateixa, tenint accés a la incompletesa d’una vida nua. En contrast, a l’altre costat, no hi ha dolor, ni malaltia, ni descomposició, perquè l’invisible, com a dimensió abstreta del seu revers visible, no pot sofrir, ni emmalaltir, ni descompondre’s. En el regne transcendent –representat en la tradició judeocristiana per la imatge del Paradís– només existeix el gaudi d’una obertura plena al món, lluny de la banalitat de la vida material i corpòria.
No és casualitat que la croada d’Israel contra Palestina s’hagi disfressat també de croada per una humanitat sempre blanca i occidental
La tradició metafísica ha anat eixamplant aquest abisme ontològic al llarg de la història de la filosofia occidental. Aristòtil reflexionava sobre la relació entre humanitas i animalitas com a categories ontològicament diferents, definint la idea d’humanitat en oposició a tot el que representa l’animalitat –irracionalitat, impulsivitat, brutalitat. Segles més tard, el filòsof René Descartes argumentava, en la mateixa direcció, que els animals són màquines, autòmats incapaços de pensar perquè no tenen llenguatge i, per tant, tampoc autoconsciència.
Per la seva banda, Martin Heidegger sostenia directament que “l’animal està separat de l’home per un abisme” (Los conceptos fundamentales de la metafísica: Mundo, finitud, soledad, Alianza, 2007), alimentat per la capacitat humana de donar sentit al món a través del llenguatge. Segons Heidegger, el món entès com una totalitat de significats que hem atribuït a les coses merament presents està tancat per a l’animal, que troba impossible transcendir el que es dona immediatament des de la impotència generada per la seva “pobresa en el món” (weltarm).
Dins d’aquest marc, el procés d’humanització implica necessàriament també un procés de des-animalització, és a dir, l’eliminació de tots els rastres animals de l’interior de l’individu i la purificació ritual de l’esperit vers la materialitat de la carn. En aquest punt s’inscriu el dualisme cartesià humà-animal, que justifica l’opressió deliberada de tot el que es considera ontològicament inferior, de l’alteritat animal.
La subjectivitat concreta que emergeix d’aquesta escissió fundacional és el dispositiu protètic de l’humà –descrit també per l’humanisme clàssic amb el concepte androcèntric “home”– que, des d’aquest món abstracte on la ment descansa profundament desconnectada del seu cos, ha après, de la mà de la metafísica, a dominar la carn, la terra i el món. Segons la filòsofa feminista Rosi Braidotti, la figura del subjecte humà se situa en el cim de l’escala social jeràrquica com una manera de “justificar el desplegament de violència racional epistèmica i social que marca als ‘altres’, l’existència social i simbòlica dels quals està desprotegida” (Oxford Handbook of Feminist Theory, Oxford University Press, 2015).
Quines implicacions polítiques té aquesta sistematització de l’opressió a través de la constitució de subjectivitats regides per la lògica dualista? A l’era de l’Antropocè, juntament amb el desenvolupament del capitalisme neoliberal, les activitats humanes han augmentat el seu impacte negatiu sobre la Terra, provocant la pèrdua de biodiversitat i el canvi climàtic. Aquest fet s’explica per l’actitud supremacista contra tot el que no es considera “humà”, que normalitza l’explotació i destrucció d’ecosistemes dels quals també depenen les nostres vides, com si no forméssim part de l’aire que respirem o de la terra que conreem. Però l’abast de la violència exercida en el punt de tensió entre el que és humà i el que és animal no acaba aquí. Malgrat la seva posició central en l’univers metafísic, el dualisme cartesià no és l’única divisió ontològica que ha deixat l’abisme al seu pas. Una vegada que s’indueix una primera fractura en el teixit del món, múltiples dualismes sorgeixen a banda i banda de l’abisme, que s’estenen pertot arreu. Així doncs, el dualisme cartesià es replica també dins dels límits de la mateixa humanitat per a justificar l’opressió de pobles i col·lectius vulnerables.
De nou, les paraules del ministre de defensa israelià retornen com una arma llancívola: “Estem lluitant contra animals i actuem en conseqüència”. La identificació dels palestins com a “animals” amb l’objectiu de justificar el seu genocidi està íntimament lligada a la raó de ser mateixa del fenomen de la colonització. Al llarg de la història, en totes les seves expressions, la colonització ha estat possible per la prèvia animalització i deshumanització dels colonitzats. Des d’aquesta perspectiva, la lògica colonial israeliana i la brutal violència exercida sobre el poble palestí beu de les profunditats de l’abisme metafísic, en el buit que separa dos mons ontològics oposats, un subordinat a l’altre.
No és casualitat que la croada d’Israel contra Palestina s’hagi disfressat també de croada per la humanitat, sempre blanca i occidental. Perquè així, en l’acte d’expropiació que implica despullar als palestins de la seva humanitat, tota forma de violència està justificada.
Amb tot això, la lluita global per Palestina no ha de guiar-se per l’afany restaurador de l’antic ideal d’humanitat, perquè és precisament l’abisme d’on sorgeix la humanitat el material amb què estan fetes les cadenes que empresonen i els martells que colpegen. La lluita per la resistència en favor del poble palestí s’ha de dirigir cap a la superació de l’antic camp de batalla en el qual han operat històricament les tecnologies de poder biopolítiques: la màquina antropològica. Perquè superar el dualisme cartesià humà-animal i l’abisme ontològic que separa les dues parts resultants del món significa també superar qualsevol dualisme que estructuri jeràrquicament les nostres vides. Una existència posthumana no sols implica el cessament de la violència contra la carn i tot allò “animal”, sinó la fi de totes les formes d’opressió i violència –de classe, de gènere, ètnica, cultural, nacional. Entre les runes de Gaza, al crepuscle de la humanitat, pot aflorar, a la fi, un sentit de comunitat.
