Abdelraaham Schtawi, de deu anys, jugava al pati de casa seva, a la població palestina de Kafr Qaddum, el divendres 12 de juliol de l’any passat. A poca distància hi havia la manifestació que el veïnat d’aquest poble de la Cisjordània ocupada fa cada setmana: una protesta contra el bloqueig de la localitat, aïllada dels seus entorns i assetjada per les colònies il·legals que Israel ha aixecat al seu voltant. En un moment determinat d’aquesta mobilització –l’única entre els pobles palestins de la zona que es repeteix setmanalment, ja des de fa vuit anys– les tropes van carregar contra la gent congregada. Va ser durant la càrrega, segons expliquen testimonis que estaven al lloc dels fets, que l’Abdelraaham va rebre un tret al cap que va perforar-li el crani. La bala es va fragmentar en més d’un centenar de bocins dins del cervell.
L’alarma va córrer per aquest petit poble de 4.400 habitants. Una ambulància –sempre present perquè habitualment hi ha persones que acaben ferides a la protesta– se l’enduia ràpidament d’urgència, però segons denuncia la gent de la localitat, l’exèrcit israelià va bloquejar el vehicle dues hores argumentant qüestions de seguretat. Un temps vital per al menor, que va perdre gran quantitat de sang i a qui se li van agreujar els danys cerebrals i les seqüeles de la ferida. Un cop va arribar a l’hospital fou operat d’urgència, però dos dies després, per la gravetat del seu cas, va haver de ser traslladat al Centre Mèdic Sheba a Tel Hashomer, a prop de Tel Aviv i especialitzat en rehabilitació cerebral pediàtrica. Allà s’hi va estar quatre mesos, la majoria en un coma induït. Quan es va despertar, va ser traslladat a un hospital palestí a prop de Betlem: avui, vuit mesos després de ser disparat, encara s’hi troba ingressat, sotmès a cures intensives i a controls diaris exhaustius. L’Abdelraaham es troba estable, però amb un pronòstic poc esperançador. El procés de recuperació és lent, encara és incapaç de parlar, de moure’s o de menjar, i resta estirat al llit intentant comunicar-se per mitjà de la mirada i dels sons.
Una bala es va fragmentar en més d’un centenar de bocins dins del cervell d’un nen de deu anys de Cisjordània
Com a resposta a l’incident, Israel va negar haver fet ús de munició real durant la protesta, i, per tant, haver disparat la bala que va impactar al crani de l’infant. En declaracions als mitjans, l’exèrcit va reconèixer “l’ús únic de bales de goma” com a mesura de dispersió de manifestants. Tanmateix, aquell mateix dia es van trobar diferents bales de calibre 5,56 a terra, encara calentes. La família de l’Abdelraahman és a l’espera d’un judici que encara no té data i segueix pendent d’una resposta de l’exèrcit, que va declarar haver obert una investigació sobre el cas sense que encara se n’hagi tret l’entrellat.
Però aquest nen palestí no és l’únic. El 30 de gener, Mohammad Mohannad –de quinze anys– va rebre l’impacte d’una bala de ferro recoberta de goma al cap, també a Kfar Qaddum, quan es manifestava contra el pla de pau dels Estats Units, una proposta que dona via lliure a l’annexió israeliana de gran part de Cisjordània i planteja un possible Estat palestí sense sobirania completa, reduït a espais fragmentats sense continuïtat territorial.
Vuit mesos després, es repeteixen circumstàncies similars. En estat crític, l’adolescent va ser traslladat d’urgència a l’hospital més proper, on li van fer una primera intervenció quirúrgica. Més endavant va ser sotmès a una altra operació en un hospital israelià de Jerusalem per extreure-li la bala del crani. De moment segueix ingressat,
i en coma, a l’espera de veure l’abast dels danys cerebrals i les seqüeles que l’acompanyaran de per vida. També en aquest cas, segons denuncia l’ONG israeliana en defensa dels drets humans Betselem, l’exèrcit torna a negar que la bala que va colpejar a Mohammad fos pròpia.
Una pràctica habitual
Tanmateix, lluny de tractar-se de casos aïllats, tots dos incidents comparteixen un mateix denominador comú: l’ús de mètodes repressius que poden resultar letals contra la població palestina, una dinàmica constant als territoris ocupats que aquests darrers anys ha estat especialment patent en les protestes de Gaza. A la franja, davant de milers de manifestants –la majoria civils i sense armes– que s’acostaven cada setmana per protestar a la tanca de separació en les anomenades Marxes del Retorn de 2018 i 2019, l’exèrcit va usar tot tipus de munició: pilotes de goma, bales de ferro cautxutades i foc real. El balanç: més de 9.000 persones ferides de bala, joves i adults amb extremitats amputades i més de tres centenars de morts –entre els quals hi ha menors, un periodista i una jove infermera de 21 anys.
El balanç repressiu de les Marxes del Retorn a Gaza va ser de 300 persones mortes, desenes d’amputades i 9.000 ferides de bala
Israel justifica l’ús de munició real quan els seus soldats es troben en una situació en què la seva vida o integritat física corre perill, i l’exèrcit regula jeràrquicament les ordres de disparar a través d’una cadena de comandants encarregats de valorar la situació sobre terreny. Però entitats humanitàries, organitzacions en defensa dels drets humans i les Nacions Unides han denunciat que en casos com els de Gaza, la major part de manifestants morts i ferits a Palestina no eren una amenaça real per a les tropes. Segons va assegurar una comissió de l’ONU el 2018, la utilització de mètodes letals a Gaza podria constituir, en certs casos, “crims de guerra o contra la humanitat” que s’haurien d’investigar. L’exèrcit –formalment– argumenta que obre investigacions internes per als casos en què les evidències de les vulneracions resulten flagrants, però gairebé mai es tradueixen en condemnes, ni molt menys en càstigs contundents contra l’aparell militar. Fa uns mesos, un soldat va ser condemnat per un tribunal militar per haver disparat –provocant-li la mort– sense autorització un noi de quinze anys a la línia de separació de Gaza, però només va ser condemnat a un mes de treballs comunitaris, i la cort castrense va argumentar que no hi havia prou evidències per afirmar que el combatent va matar el jove palestí tot i l’existència d’un vídeo on es veu l’escena clarament.
La realitat, doncs, evidencia l’absència de regulacions efectives que derivin en conseqüències reals pel fet de no respectar la normativa. Tanmateix, la impunitat podria no durar per sempre: la fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional, Fatou Bensouda, va proposar a finals de desembre que s’obrís una investigació contra Israel per presumptes crims de guerra als territoris palestins, un primer pas que va encendre les alarmes entre les autoritats israelianes, que ara intenten moure tota la seva capacitat d’influència per evitar l’obertura d’un procés legal que podria posar contra les cordes dirigents polítics i militars.
La fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional vol investigar Israel per presumptes crims de guerra
Tot i això, la qüestió va per llarg, i la possible intervenció judicial es deliberarà en un procediment que culminarà en la decisió final dels principals magistrats de la cort de La Haia. Si consideren que no es pot dur a terme una investigació, Israel es blindaria una vegada més davant de la justícia universal, però, en cas contrari, s’iniciaria nou camí desconegut que podria donar resposta a les denúncies palestines.
El negoci de l’ocupació
Fa poques setmanes, l’ONU també va publicar una llista d’empreses israelianes i estrangeres que treballen en assentaments en territori ocupat, que per a moltes organitzacions de drets humans, moviments socials palestins i les seves pròpies autoritats es va veure com un primer pas per assenyalar qui participa i treu beneficis econòmics de l’ocupació.
L’ONU ha publicat una llista d’empreses israelianes i estrangeres que es lucren en els territoris ocupats
Companyies com Airbnb, Trip Advisor, Booking o Alstom figuren a la llista, però malgrat el desprestigi que els pots suposar, la publicació d’aquest document no ha canviat la situació sobre el terreny: més de 600.000 colons viuen avui entre Jerusalem Est i Cisjordània, les autoritats israelianes segueixen promovent la colonització i, a Gaza, dos milions de persones viuen sense llibertat de moviments, en un setge que fa més de dotze anys que dura.
En aquest context, mentre l’Autoritat Nacional Palestina –acusada de corrupta, antidemocràtica i poc transparent– perd influència internacional i manté una divisió oberta amb Hamàs que li ha fet perdre el control de Gaza, Israel i tot el seu corrent més dretà –encapçalat per Netanyahu– ha guanyat el suport quasi absolut de Donald Trump. L’annexió de les colònies jueves de Cisjordània sota jurisdicció israeliana, la presa de la vall del Jordà –el seu territori més fèrtil–, la negació del dret al retorn de les refugiades palestines o la pèrdua definitiva de Jerusalem que valida la proposta de pau nord-americana seran els episodis imminents si no hi ha canvis radicals.
