Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Treball voluntari contra la guerra econòmica a Veneçuela

Projectes com l’Exèrcit Productiu Obrer combaten la crisi i el bloqueig des de posicions autogestionàries

Voluntàries de l'Exèrcit Productiu Obrer reparen bombetes / Luis M. Hernández

Set anys després de l’inici de l’actual crisi econòmica a Veneçuela i cinc anys després que els Estats Units comencessin a desplegar mesures de bloqueig, no és estrany veure indústries i equipaments paralitzats. En un país tecnològicament dependent, la crisi i el bloqueig fan que moltes empreses estatals no tinguin més remei que aturar els processos quan els sobrevé una avaria. Un fet que s’agreuja si es té en compte que, malgrat la revolució bolivariana, Veneçuela no ha superat mai el model rendista i extractivista, i que la indústria que produeix béns de primera necessitat és –ja de per si– insuficient.

Un col·lectiu integrat per 2.200 voluntàries recorre el país reparant gratuïtament la maquinària avariada del sector industrial

Com a antídot, des de 2017, existeix un col·lectiu de treballadors i treballadores voluntàries que recorre el país reparant gratuïtament aquestes avaries, l’Exèrcit Productiu Obrer (EPO), que avui ja suma més de 2.200 membres. No es tracta de cap iniciativa governamental, sinó d’un projecte autogestionari que, en tres anys, ha tornat a posar en funcionament catorze indústries i equipaments públics i que ha reparat un total de 320 equips i màquines. Però, donada la magnitud que ha agafat el projecte, avui l’EPO adopta un nou significat: és una mostra que superar la crisi econòmica donant major autonomia a la classe treballadora és possible i que hi ha fórmules alternatives més enllà del foment de la inversió estrangera o “l’aliança estratègica” amb la burgesia nacional, tal com defensa el govern.


Una experiència sorgida del control obrer

L’origen de l’EPO cal buscar-lo en les lluites per rescatar un grup d’empreses metal·lúrgiques a Ciudad Guayana, a l’est del país, i posar-les sota control obrer real. El 2013, Chávez va decretar la reforma de la llei orgànica del treball, els treballadors i les treballadores (LOTTT), que, a l’article 149, permet a la plantilla prendre el control de l’empresa si la propietat l’abandona, de forma directa i sense intervenció de l’Estat. Era el darrer Chávez, el del “cop de timó”, el que reconeixia que “el socialisme no es decreta”, que el reformisme no havia permès superar l’estat burgès i que calia apoderar directament el poble, a través de la comuna i del control obrer.

El projecte autogestionari, en tres anys, ha tornat a posar en funcionament catorze indústries i equipaments públics

La mesura va tenir un gran impacte a la zona metal·lúrgica de Ciudad Guayana. Amb el 149, quan diverses empreses –Calderyis, Equipetrol i Indorca– van ser abandonades per la patronal, les treballadores van poder culminar duríssimes lluites sindicals fins a gestionar-les directament. Però les empreses arrossegaven anys de desinversió i saqueig i no estaven operatives. No només això, poc després, el 2015, Indorca patia un assalt armat que n’inutilitzava la planta. Va ser l’espontània col·laboració de les altres dues empreses sota control obrer el que va permetre reparar els sabotatges: era la primera batalla productiva.

En veure el potencial d’aquesta dinàmica de complementarietat, van decidir-se a exportar l’experiència a tot el país. El 2017, l’EPO es constituïa com a tal i, des de llavors, recorre el país de manera totalment voluntària posant a funcionar fàbriques i altres equipaments que portaven anys aturats. Avui compten amb 2.270 voluntàries de diverses professions arreu del territori nacional.


Exèrcit no convencional per a una guerra no convencional

L’EPO parteix de la premissa que el país enfronta una guerra econòmica. És per això que es presenta com un exèrcit. Però, quin tipus de batalles lliura un exèrcit no convencional? Sergio Requena, cofundador de l’EPO i membre del seu estat major, explica que “una batalla productiva consisteix en una recuperació operativa que permeti l’increment de la producció, amb el protagonisme de la classe treballadora. Això ho fem en un curt espai de temps, de cinc o set dies. I ho fem amb recursos mínims sol·licitats a les empreses del voltant i deixant relacions establertes entre aquestes empreses. Amb això, intentem combatre el fraccionament que existeix en les forces productives del país”.

Contra el bloqueig, el govern fomenta la inversió estrangera i els intercanvis comercials amb Rússia, la Xina, Iran i Turquia

L’acció comença amb una diagnosi: un petit grup es desplaça a l’empresa paralitzada i identifica els nusos crítics que aturen els processos. En funció d’això, l’estat major configura un equip de professionals que pugui dur a terme les reparacions. Per fer-ho, recorre a la seva borsa de voluntàries. L’EPO envia invitacions a les empreses on treballen les persones requerides perquè els concedeixin permisos. Quan finalment el grup de voluntàries arriba a l’empresa avariada, s’entra en un frenesí. “Treballem molt intensament, comencem ben d’hora fins entrada la nit. Durant la batalla, es fan activitats d’autoformació col·lectiva i cada nit es fa un anunci en què es comuniquen els avenços dels diferents equips. També hi ha un grup encarregat del menjar. Les condicions en què operem són allò més semblant a un campament militar en el qual, si ens toca dormir en uns matalassos, ho fem”, explica Requena. I és que, fins que acabin les reparacions, l’equip dormirà, menjarà i farà vida a la planta.


És possible una superació chavista de la crisi econòmica?

Vistos els resultats positius d’aquesta experiència durant els darrers quatre anys, pot sorprendre que un projecte com l’EPO no sempre trobi facilitats per part de l’Estat. I és que, en el si del chavisme, conviuen discursos molt diferents per explicar l’actual crisi econòmica. En conseqüència, són també molt diverses les vies per combatre-la.

Pel chavisme institucional, l’origen de la crisi està en el bloqueig imperialista, la superinflació induïda i altres agressions externes. El doctor en ciències econòmiques Jesús Arapé proposa, contra la inflació, abandonar la moneda fiduciària i donar suport al bolívar en les reserves d’or de la franja minera de l’Orinoco. Contra el bloqueig, cal fomentar la inversió estrangera i els intercanvis comercials amb Rússia, la Xina, l’Iran i Turquia. Aquestes mesures, tanmateix, impliquen aprofundir en el model extractivista i rendista, així com privatitzar empreses estratègiques que havien estat nacionalitzades amb Chávez.

Pel chavisme popular, l’origen de la crisi es troba en la incapacitat per superar el model rendista durant els anys de bonança petroliera

Pel chavisme popular, en canvi, l’origen de la crisi es troba en la incapacitat per superar el model rendista durant els anys de bonança petroliera. Cira Pascual i Chris Gilbert són professores de ciències polítiques a la Universitat Bolivariana de Veneçuela i coproductores del programa televisiu de formació marxista i chavista Escuela de Cuadros. També dinamitzen les trobades “Diàlegs per a una superació chavista de la crisi”, que recentment aglutinen les organitzacions del chavisme popular. Segons Cira Pascual, en un país de la perifèria global com Veneçuela, la crisi només pot superar-se des de posicions de classe, és a dir, per mitjà de les conegudes com a comunes –comunitats organitzades assembleàriament, algunes urbanes i d’altres rurals– i el control obrer: “Chávez va plantejar un objectiu estratègic, el socialisme, i una via pròpia per arribar-hi, la comuna. Jo he pogut comprovar en persona que els espais on la gent està vivint de manera menys tràgica la crisi és a les comunes”.

Chris Gilbert, en canvi, destaca que l’error del chavisme institucional ha estat tractar el poble com a objecte –al qual cal assistir– i no com a subjecte –capaç d’emancipar-se per si mateix. És precisament això el que estarien demostrant amb la seva feina les treballadores de l’EPO: que recuperar la capacitat productiva nacional i combatre les arrels de la crisi i del sistema és possible a través de l’organització autogestionària del poble, sense la tutela de cap institució o organisme superior.

Article publicat al número 495 publicación número 495 de la Directa