Impressions

Paraula cantada

11/05/2018

“¿Qué fue de los cantautores?
aquí me tienen señores”

Luís Pastor

 

Diuen veus expertes que la cançó, com a gènere, naix amb els trobadors i les trobairitz en l’Edat Mitjana i cantada en occità. També conten que ràpidament s’estengué a les llengües en contacte i diuen que tractava els temes més diversos, però que sobretot servia per a expressar sentiments. Aquí naix el gènere i la paraula cançó.

Des de llavors moltes pluges i guerres han caigut sobre la nostra terra. Però el gènere, obstinat i diligent, ha perdurat fins als nostres dies. És el gènere literari i musical més barat, només cal que una persona cante una paraula i ja existeix una cançó.

El gènere de la cançó, obstinat i diligent, ha perdurat fins als nostres dies. És el gènere literari i musical més barat, només cal que una persona cante una paraula i ja existeix una cançó

És un gènere híbrid, com veieu, participa de les lleis de la música i les de la literatura però per a crear un gènere nou amb les seues pròpies lleis. De la mateixa manera com el cine fou un gènere nou nascut de la fotografia i la dramatúrgia.

L’ofici que fa possible la nostra cançó, ha tingut dues etapes amb una força de comunicació de masses extraordinària: la primera els trobadors, la segona els cantautors de la Nova Cançó. Això ha creat una imatge icònica de l’ofici que no es correspon amb fidelitat als temps en què ara llegim aquest article. Aquests, però, són els dos moments més importants quan a la professionalització de l’ofici però, al mateix temps, són una llosa sobre els nous cantautors i cantautores.

La nostra història musical recent va lligada a la traïció dels líders a un dels moviments que havia propiciat el canvi polític, com a moviment social de normalització de la llengua i de propagació d’idees: La Nova Cançó. Es feu el buit.

La nostra història musical recent va lligada a la traïció dels líders a un dels moviments que havia propiciat el canvi polític, com a moviment social de normalització de la llengua i de propagació d’idees: La Nova Cançó

Però com que no la poden acabar de matar, cada ics temps apareix un nou intent d’esborrar-la del mapa, sobretot a nivell mediàtic. Als anys 1990 van començar a dir que el rock català eren els nous cantautors i el mateix van dir dels rapers als anys 2000... Diria que els rapers encara riuen d’això.

L’entrada a la Viquipèdia de Janis Joplin, en català, diu que és una “cantant de rock and roll i blues”, a la versió en anglès diu “was an American rock singer and songwriter”, cantautora, la paraula invisible en la nostra cultura recent. Igual passa amb Bob Marley: a un lloc diu “fou un músic de reggae jamaicà” i a l’altre “was a Jamaican singer-songwriter”. L’exemple és llarg però tan simptomàtic...

Aquesta ocultació de la paraula, deguda a una mala imatge dissenyada a finals dels anys 70, amb una intenció política clara d’esmorteir la pegada constant d’un gènere crític amb el poder, encara té conseqüències en els nostres dies

Aquesta ocultació de la paraula, deguda a una mala imatge dissenyada a finals dels anys 70, amb una intenció política clara d’esmorteir la pegada constant d’un gènere crític amb el poder, encara té conseqüències en els nostres dies. La primera aquesta de l’ocultació però, fins i tot -i això és més trist- arriba a l'auto-negació: quan algú que canta les cançons que escriu fuig com de la pesta d’anomenar-se i que l’anomenen cantautor o cantautora. I gent, no passa res, cantautor és un ofici i no un estil. Manolo Kabezabolo és un cantautor.

I a per mor de no fer-me llarg, “rotllo cansautor”, us deixe un enllaç a Luís Pastor explicant el mateix, en vers.
https://www.youtube.com/watch?v=IAowoHZNnvw

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: