“that words still have the power
to challenge inhumane systems and structures”
“Una victòria per a la humanitat”, Behrouz Boochani
Temps nous, temps salvatges. S’ha cremat Mória i com si res. Uix, Mória? Fa molt d’això, no? No fa encara tres setmanes i la notícia ressona igual de llunyana que aquelles fams africanes de què solíem sentir parlar. Cinc anys justos després que s’ofegués l’Aylan i embogíssim d’amor i solidaritat. Tres anys després de la gran manifestació prorefugiats de Barcelona. “Una tragèdia anunciada”. Asseguts sobre els nostres privilegis, llegim cada dia el mateix titular que serveix tant per a l’avanç del feixisme com per al canvi climàtic o Mória. I per evitar que revisqui cap flama ni cap remordiment, i perquè oblidem ràpidament que 13.000 persones i 4.000 nens i nenes s’han quedat sense res, que malviuen a prop nostre i que no fa tant que els nostres governs es van comprometre a reubicar-los… tanquen l’accés a periodistes i ONG. Ojos que no ven. I tots els dubtes de nou mossegant-me amb força la moral: de què han servit tantes paraules, tantes columnes, tants bons reportatges, tantes històries humanes, tantes fotos tan pensades?
Certament, poques tragèdies més anunciades. El camp de Mória portava tancat i barrat des del març i tothom sabia que les condicions eren inhumanes, i que els problemes de seguretat, i de salut mental, es multiplicaven. Ni tan sols ens vam impressionar quan ens van explicar que molts nens s’autolesionaven, emmudien o pensaven a suïcidar-se. Com no? Metilene a set quilòmetres, l’obscena normalitat europea a set quilòmetres i tu tancat. I quan veus les flames i creus que el malson potser s’acaba, te’n construeixen un altre en temps rècord amb logos de les Nacions Unides. En un camp de tir al costat del mar. No vols entrar? Doncs no et tramitarem la teva demanda d’asil. No sembla ajuda humanitària. Sembla xantatge. Xantatge humanitari. No cal cap màster ni cap expert per saber que tampoc aquesta vegada sortirà bé.
No sembla ajuda humanitària. Sembla xantatge. Xantatge humanitari. No cal cap màster ni cap expert per saber que tampoc aquesta vegada sortirà bé
I el govern espanyol? El govern espanyol, que arrossega una condemna del Tribunal Suprem per no reubicar, diu que no pensa fer res amb la gent de Mória perquè ja som supersolidaris. Que la solució ha de ser europea i que nosaltres ja “acollim” massa, que ens entra molta gent per la frontera sud i que tenim molts sol·licitants d’asil. I cert, de sol·licitants en tenim, però l’asil no els el donem: només a un 5% dels i les que el demanen, un dels percentatges més baixos de la Unió Europea. Amb candeletes esperant la fantàstica solució europea, després de sentir dir a la presidenta Von der Leyen que havien trobat l’equilibri perfecte entre solidaritat i responsabilitat.
I no. Les mentides no entren millor perquè les buròcrates siguin dones amb americanes de colors. La nova proposta de Pacte europeu de Migracions i Asil presentada la setmana passada hauria de dir-se, en realitat, Pacte europeu de Deportacions Massives: res de quotes, acollida voluntària i a la carta, externalització de fronteres, deportacions exprés per evitar nous Mória i la cooperació internacional reconvertida en xec per pagar el control de fronteres. O sigui, com fins ara però ara tot legal. Només una novetat real: els països que no vulguin acollir ningú hauran de patrocinar les devolucions dels altres. En el nostre procés d’enviliment col·lectiu hem passat d’obligar-nos a acollir a obligar-nos a deportar. La solidaritat europea consistirà, a partir d’ara, que personatges com Viktor Orban i la ultradreta europea s’encarregaran de portar i reinserir els afganesos i afganeses de Mória al seu país en un termini màxim de vuit mesos. Paguem milers de funcionaris i polítics a Brussel·les perquè pensin aquestes idees tan brillants i fraternes que, òbviament, i segons tots els activistes i les ONG, vulneren el Conveni Europeu de Drets Humans i desenes d’acords i normatives internacionals. El Pacte és això, retòrica assassina. Intentar petar-se el dret asil amb una allau de paraules de mort.
I no els ho podem permetre.
De sobte, torna la llanxa. Ens envolta. Afegeix unes petites onades a les grans onades mortals que ens assetgen i llavors s’atura. Moments després, uns quants mariners tiren amb força del meu cos ossut i ferit, per sobre de la borda del seu vaixell. Els seus braços fan olor de mar. Em col·loquen a la coberta seca. M’estiro i les meves oïdes capten els gemecs i els plors del nostre grup traumatitzat. L’oceà ha portat a terme el seu sacrifici.
Boochani barreja poesia, filosofia i periodisme per explicar la crueltat del sistema i descriu l’ús estratègic de la fam, la set, l’insomni o la malaltia, i la pressió emocional i psicològica com a eines de tortura sistemàtica
Qui escriu això és Behrouz Boochani, un periodista kurdoiranià que explica així el seu rescat al mar després d’haver de fugir del seu país. Nova Zelanda li acaba de concedir l’asil després de sis anys tancat al centre de detenció de migrants de Manus, a Papua Nova Guinea (sí, Austràlia també ha subcontractat el maltractament per no embrutar-se les mans). A Manus tampoc hi podien entrar periodistes i els treballadors que expliquessin res s’enfrontaven a dos anys de presó. Boochani va fer de periodista des de dins, de manera clandestina i amb un mòbil que havia d’amagar dels registres permanents. De manera clandestina també, i missatge de WhatsApp rere missatge de WhatsApp, Boochani va escriure la novel·la Cap altre amic que les muntanyes. Enviava textos en farsi a col·laboradors que els traduïen al persa i després a l’anglès. Una obra d’art només per això.
M’han degradat. Respiro fondo diverses vegades intentant inhalar una mica de dignitat que torni a la meva ànima. Boochani barreja poesia, filosofia i periodisme per explicar la crueltat del sistema i descriu l’ús estratègic de la fam, la set, l’insomni o la malaltia, i la pressió emocional i psicològica com a eines de tortura sistemàtica. La indústria del control migratori com a peça clau del sistema d’opressió global. Com a Mória, l’únic objectiu era fer-los patir tant que volguessin tornar a casa. Com a Mória, la gent es trencava: s’empassaven fulles d’afaitar, es feien talls arreu, es cosien els llavis, es penjaven.
Tallar les meves experiències a ganivetades, tallar agressivament amb una llengua com si fos una espasa. No són unes memòries per generar empatia inofensiva. És resistència kurda en forma de literatura carcerària, descolonial i transnacional. Una obra col·lectiva que molta gent activista i solidària va fer possible. Una obra d’autoafirmació i supervivència perquè a Manus no els cridaven pel nom sinó pel número, perquè volien destruir la seva identitat, menysprear les seves experiències i les seves capacitats. “I’m writer”, va dir als funcionaris, i la seva victòria va ser no oblidar-ho, no deixar de fer servir les paraules.
Oposar-se a tots els centres de detenció, a tots els desnonaments, a totes les deportacions, no deixa de ser la mateixa lluita contra el cor de la bèstia
Necessitem respecte per ser més forts i ferotges. Els pactes municipals contra l’okupació que estan signant molts ajuntaments no són tan diferents d’aquest nou pacte europeu de deportacions. Operen amb la mateixa lògica. Gent expulsable arreu. Avisos del futur distòpic que vindrà i que el coronavirus està accelerant. Oposar-se a tots els centres de detenció, a tots els desnonaments, a totes les deportacions, no deixa de ser la mateixa lluita contra el cor de la bèstia.
La novel·la de Boochani va guanyar el premi literari més important d’Austràlia, el país que el mantenia tancat, i per a la cerimònia d’entrega va enviar un vídeo: Aquest premi és la demostració que les paraules poden canviar els sistemes i les estructures injustes. Necessitem recuperar i repetir certes paraules. Com una consigna, com una pregària o com un punyal. No renunciar-hi. Repetir-les al carrer, als comunicats o a les demandes judicials. Com #reubicació #regularització #acollida o #vieslegalsisegures. Paraules de vida per combatre aquest pacte europeu de mort, abans que no s’aprovi. #reubicació #regularització #acollida #vieslegalsisegures #reubicació #regularització #acollida #vieslegalsisegures.
