Parlar de decreixement és difícil, les coses com són. Ho era el 1972, quan va aparéixer el terme. Ho era a 1999, fins i tot a les protestes contra la cimera de l’Organització Mundial del Comerç a Seattle (els EUA). Ho era el 2007, durant l’explosió del documental Una veritat incòmoda, protagonitzat per Al Gore. Ho és també a 2023, amb desenes de governs declarant l’emergència climàtica.
Quan dic difícil no em referisc a la complexitat d’articular una proposta decreixentista, sinó a la capacitat d’aquesta d’irrigar la societat, d’arrelar en un camp preparat per a la llavor, que ha fet bona saó. I això és, en gran part, perquè els mitjans de comunicació han estat un paraigua d’una impermeabilitat extrema vers la pluja fina que hauria d’haver anat nodrint la percepció ciutadana del decreixement. Han servit d’escut enfront del debat sobre l’esgotament de recursos –particularment sagnant en el cas dels combustibles fòssils–, de megàfon del tecnooptimisme, de vernís que li donava un acabat ben lluent a la immoralitat de tantíssimes campanyes publicitàries, de la reproducció acrítica de les notes de premsa d’empreses i governs. La societat –fins i tot a la tercera dècada del segle XXI, on “emergència climàtica” forma part dels noms de departaments governamentals i apareix amb assiduïtat en suplements dominicals– no vol sentir a parlar del decreixement, encara que siga una de les claus per a fer front a la situació d’urgència civilitzatòria que vivim.
I és que, si m’ho permeteu, hi torne a insistir: parlar de decreixement és difícil. Stefan Drews i Miklós Antal publicaren el 2016 un article a la revista Ecological Economics que portava per títol “Decreixement: una paraula míssil que se’ns torna a la contra?”. En ell, exploraven els problemes que presenta el terme a l’hora de tractar-lo en distints ambients, i concloïen que hi ha tres grups d’expressions que, sense tenir els problemes comunicatius i emocionals del terme decreixement (que molta gent associa amb viure pitjor i anar cap enrere), poden substituir-lo com a significant. En primer lloc, les que fan referència al creixement, però no tenen els mateixos ressorts negatius que el decreixement: postcreixement, més enllà del creixement o prosperitat sense creixement, per exemple. En segon lloc, hi ha les que s’emmarquen en els distints tipus d’economies possibles o desitjables: economia verda, economia sostenible o economia de l’estat estacionari. Per últim, aquelles que eixamplen la mirada i deixen enrere el creixement i l’economia, per a centrar-se al que és la “vida bona”, en el sentit del buen vivir, o la “millor vida”, així com les “grans transicions” o la “prosperitat simple”. És en aquest últim grup on crec que hi ha més potencial d’arribar lluny a l’hora d’explicar quins són els horitzons on ens volem dirigir.
Cal insistir en el fet que la reducció en l’extracció de determinats materials crítics i en l’ús desbocat d’energia no és opcional, sinó una realitat a la qual hem de fer front com abans millor
Tanmateix, cal parlar de decreixement, ni que siga com una porta per a abordar altres qüestions. Cal insistir en el fet que la reducció en l’extracció de determinats materials crítics i en l’ús desbocat d’energia no és opcional, sinó una realitat a la qual hem de fer front com abans millor. Però, i heus ací la part que sovint se’ls oblida als crítics del decreixement, aquest corrent de pensament porta implícita –i n’és indestriable, com remarca l’economista Timothée Parrique– la justícia social. És a dir, és una reducció de la producció i el consum a la qual l’important, més enllà dels números absoluts, és fer-la de forma planificada, democràtica i justa, amb el focus al benestar de les persones. Qui no haja pogut posar la calefacció aquest hivern no ha de decréixer; ho hem de fer en conjunt com a societat perquè totes tinguem unes condicions de vida dignes.
Això xoca amb l’ecosistema mediàtic que tenim en l’actualitat als països occidentals. Molts mitjans, tot i la professionalitat de les treballadores i les ganes d’abordar determinades qüestions, no poden plantejar-se parlar obertament del decreixement. En primer lloc, perquè els seus ingressos venen de la publicitat, que és la millor eina que ha inventat la humanitat per a vendre més tothora, i fer així de motor del creixement econòmic. Fins i tot en el cas que pogueren tractar-lo amb certa llibertat, el resultat de veure una notícia sobre decreixement al costat d’un anunci de cotxe, de vols barats o de les rebaixes a uns grans magatzems, seria poc menys que incomprensible. En segon lloc, perquè no és una qüestió de recollir un fet amb una peça periodística, sinó que aquestes idees amaren el mitjà, n’impregnen totes les pàgines i condicionen la informació que se n’ofereix allà, així com l’enfocament. El gran problema educatiu, institucional i mediàtic de tot el que està relacionat amb el medi ambient i la crisi climàtica, que es pot fer extensiu al decreixement, és que no es planteja com a transversal. Pensem que el podem confinar a una columna d’opinió o a una crònica puntual, i no és així.
Heus ací el gran valor d’un mitjà com la Directa: la capacitat de tractar el decreixement a banda de les notícies pròpies de la matèria. Més enllà del debat sobre la inoperància del producte interior brut com a indicador de benestar o de l’enganyós desacoblament entre creixement econòmic i impacte ambiental, a la Directa s’hi pot trobar el debat sobre el decreixement –i també sobre el postcreixement o el bon viure– arreu de les seues pàgines, tracten del dret a l’habitatge o de sobirania alimentària, de municipalisme o d’infraestructures. I s’hi parla, a més, sense hipoteques publicitàries ni compromisos polítics, sense agenda oculta ni barreres que no es poden ultrapassar.
Obrir el debat del decreixement, fins i tot si acabem rebutjant el terme i n’adoptem un altre, és fer-nos més lliures com a societat. És empoderar-nos col·lectivament i trencar un dels murs de contenció d’un sistema insostenible, arrelat als discursos teòrics i també a la quotidianitat. És possibilitar un progrés que, això ja ho tenim ben clar, no serà definit per uns indicadors econòmics que són incapaços de mesurar el benestar humà, ni tampoc de l’estat ecològic d’un planeta que no entén de fulls d’Excel ni de memòries de comptabilitat.
