És considerat en molts cercles un referent mundial de l’ecosocialisme i l’ecopoesia. Doctor en Ciències Polítiques i professor de Filosofia de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), Jorge Riechmann (Madrid, 1962), avisa que el rumb d’aquest sistema a tota velocitat és “d’ecocidi més genocidi”. L’abril de 2022, junt amb altres catorze militants ecologistes, el van arrestar per protestar pacíficament i llançar suc de remolatxa que simulava sang en les escalinates del Congrés dels Diputats. Reclamaven urgència en l’adopció de mesures per pal·liar la crisi social i climàtica. Ara s’enfronten a penes de presó i elevades multes econòmiques. Autor d’una extensa obra poètica i assagística, el seu darrer llibre publicat és Bailar encadenados (Icaria, 2023)
El del col·lapsisme és un debat mal plantejat?
Sectors dels moviments ecologistes van llançar la campanya anticol·lapsista fa un any i mig, i van fer servir el terme col·lapsisme en dos sentits, confonent-los. D’una banda, consideren que és molt probable o quasi segur un col·lapse ecosocial, reduint-lo al col·lapse de l’estat, i des d’ací es pot discutir i parlar de col·lapsisme de manera sensata. En un segon sentit, i de manera no del tot honesta, s’entén el col·lapsisme com un sac en el qual fiquen tots els errors que ha pogut cometre algun ecologista. Bàsicament perquè també hi ha una intenció ecològica i política de deixar-ho tot fora de combat.
Podria comportar desmobilització social?
Bona part del que s’anomena “col·lapsisme” és pessimisme ecològic. Caldria ser tan realistes com siga possible en l’avaluació de la situació en què ens trobem i després ja veurem si això ens deprimeix, ens exalta o ens deixa freds. Si l’ecopessimisme es troba amb una societat aïllada i confosa sobre si mateixa, l’efecte pot ser incrementar eixa possibilitat. Si, per contra, es troba amb sectors més o menys organitzats i disposats a no rendir-se, eixa mirada realista pot ser mobilitzadora. És a dir, tenim un munt de paperetes per a col·lapsar de molt mala manera, però això no és un destí ineludible i no hauria d’induir a la passivitat, sinó tot el contrari.
El decreixement planteja propostes des de la individualitat (menjar menys carn, no fer servir cotxe, reciclar, etcètera) i no des d’un plànol més col·lectiu. Què opines dels missatges des dels enfocaments decreixentistes?
“Hi ha sectors de dreta i ultradreta amb consciència ambiental que capten la qüestió de l’extralimitació i la traslladen a un discurs antiimmigració i racista”
Els politòlegs ordenen el camp de la política en diverses divisòries, com ara, esquerra-dreta o patriarcal-antipatriarcal. Crec que decreixement és una nova divisòria bàsica, que té a veure amb la divisòria ecologisme-productivisme. Però, realment, el fenomen bàsic és l’extralimitació ecològica, és a dir, el xoc de les societats industrials contra els límits biofísics de la Terra i el fet de continuar espentant. Estem molt lluny de tindre mínims de racionalitat social, i el decreixement és una qüestió que no podem situar en el mateix plànol que els mandats del tipus “eliminem els plàstics d’un sol ús”. Deia Emilio Santiago Muiño, un dels principals argumentadors de l’ofensiva anticol·lapsista, que “o ens empobrim o matem” i és una disjuntiva lapidària veraç. Ens estem convertint en assassins, o més assassins encara del que ja som ara, sabent que després, de totes maneres, morirem matant.
Què vol dir empobrir-se, en termes ecològics?
No vol dir vides humanes pitjors o indesitjables, però sí que vol dir viure d’una altra manera, fer menys coses, emprar menys energia i menys materials. De fet, una part dels debats en el camp de l’ecologia política es fixa en la línia divisòria política del decreixement-crecentisme, on també trobem, d’una banda, la ultradreta antiecologista que diu: “voleu empobrir-nos”, i de l’altra, els sectors més insignificants en termes socials, que defensem el creixement i tenim una visió un poc més ajustada d’on estem. Nosaltres els diem: “Voleu que ens convertim en assassins més encara del que ja ho som”.
Parlaríem de desfer-nos d’una capa de comoditats i privilegis?
Exacte. Els moviments ecologistes més conseqüents fa més de mig segle que plantegem la proposta decreixentista. Això vol dir: canvi de model de producció, de formes de consum, d’ocupació del territori i de modes de vida. És útil i interessant la idea que estem vivint sense consciència “modes de vida imperials”, noció que empren Alberto Acosta, Ulrich Brand i altres investigadors. Els modes de vida imperials ens compliquen molt la vida en el Nord Global.
I des del Nord Global compliquem molt la vida al Sud Global?
Aquesta és la ceguesa i irresponsabilitat individual de continuar vivint com ho fem malgrat l’escenari ecosocial. Evidentment, dins del marc del negacionisme estructural organitzat des de dalt. Fa anys que els ecologismes recomanem rastrejar d’on venen les coses i a on aniran a parar. Si en el moment de comprar tinguérem la possibilitat de saber d’on venen els components dels productes, quin és el treball humà i de la natura que han comportat, podríem escollir quines opcions socials són millors, i no triar a partir d’opcions individuals. Però estem ja en una fase imminentment difícil. Segurament, la crisi ecosocial es manifestarà en les ciutats en forma d’inflació, desproveïment puntual d’alguns productes i una cistella de la compra molt tocada. Amb dos anys seguits de males collites en l’olivar, ja hem vist com l’oli d’oliva s’ha convertit en un producte de luxe.
Com és possible revertir aquests escenaris amb un sistema productiu encara depenent de combustibles fòssils, com el gas natural o el petroli?
Els ecologismes i ambientalismes estan d’acord en el fet que haver desenvolupat un capitalisme fossilista ha sigut molt mala idea. També hi ha acord que ara necessitem eixir dels combustibles fòssils com més prompte millor. Això vol dir que si no som capaços de deixar sota terra la major part de les reserves de combustibles fòssils que encara existeixen, s’anirà esgotant el pressupost de carboni, perquè anirem cap a un clima infernal en el qual bona part del planeta serà inhabitable per a éssers com nosaltres. I les nostres societats no estan en absolut assimilant aquesta realitat. De fet, les previsions dels governs es basen més aviat en la idea de continuar explotant els combustibles fòssils mentre es puga.
L’Acord de París de 2015 va establir els límits de l’escalfament del planeta en 1,5 °C. Quin és l’anomenat “risc dels dos graus”?
És segur que sobrepassarem el grau i mig i inclús els dos graus en poc temps, si no som capaços de girar la truita. Ho sabrem quan passen un parell d’anys, però amb tot el que ha passat de rar últimament s’estan activant els bucles de realimentació que fan de l’escalfament global quelcom descontrolat, i que aleshores el risc dels dos graus esdevé real. El sistema climàtic és complex i depén de moltes realimentacions que poden ser reforçants o contràries a l’escalfament. Nosaltres estem reforçant-lo amb molta intensitat des de fa temps.
Durant la pandèmia va haver-hi una clara disminució de contaminants. Una aturada que suposés una disminució semblant podria ser una eixida efectiva?
Des de sectors ecologistes i ambientalistes s’ha assenyalat que aquesta classe d’aturades, que tenen un fonament de bé comú, ens indiquen que si hi haguera suficient força social per a avançar en aquesta direcció, seria possible introduir canvis molt dràstics en poc temps, que és el que necessitem. En eixe sentit, és una experiència positiva, encara que, evidentment, hi haja tingut aspectes molt problemàtics.
Ens salvaria un model cent per cent renovable?
“Deia Emilio Santiago Muiño, un dels principals argumentadors de l’ofensiva anticol·lapsista, que ‘o ens empobrim o matem’ i és una disjuntiva lapidària veraç. Ens estem convertint en assassins, o més assassins encara del que ja som ara, sabent que després, de totes maneres, morirem matant”
Sí i no. El que proporcionen les energies renovables (fotovoltaica, eòlica…) és electricitat, i aquesta suposa menys del 20 % de l’energia total que consumim. El 80 % restant no és elèctric. Amb la idea del 100 % renovable plantegem que podrem canviar combustibles fòssils per fonts renovables d’energia i continuar més o menys com estem. S’estén la idea que fa falta electrificar-nos més, però realment no es pot arribar al 100 % i, de nou, tornaríem a l’extralimitació i la dicotomia entre decreixement i crecentisme. L’única eixida que tenim és ser realistes i mantenir la idea de solidaritat internacionalista pel que fa a l’escalfament global. És injust que aquí una persona consumisca vint vegades més que algú a un altre lloc del món. Si el punt de partida és reduir l’ús d’energia en unes nou desenes parts, podem organitzar després un sistema que serà, per força, renovable (ja veuríem de quin tipus) per a proporcionar de manera raonable la quantitat d’energia per a cobrir necessitats bàsiques. Però si comencem per substituir-ne el total, continuarà creixent l’ús d’energia primària i les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Seria el mateix en la qüestió de la carn?
Seria semblant. Vivim en una cultura carnista, que assumeix com a normals dietes insosteniblement riques en carn i peix. Hauríem de veure amb claredat que la ramaderia industrial és criminal en diversos sentits i hem de prescindir d’ella, però tenim un debat intern molt fort dins dels moviments ecologistes sobre la ramaderia extensiva. Hi ha gent que dona a entendre que amb la ramaderia extensiva podrem substituir l’industrial, però això és completament impossible. A més, si assumim un futur agroecològic en el qual disposarem de menys energia, el debat es complica amb el paper dels animals en la fertilització dels sòls i el treball al camp. En l’últim informe sobre pobresa de l’Institut Nacional d’Estadística es classifica la gent com a pobra o no pobra, segons si menja o no carn o peix cada dia de la setmana, però la Terra no dona per a abastir això. Hauríem de reduir el consum de carn i peix també en nou desenes parts.
Creus que podem predir el futur ecosocial que ens espera?
No. D’incertesa, en tindrem sempre. Però el que podem fer és veure quines tendències se segueixen. Quant a les pautes que s’estan manifestant en relació amb l’escalfament global en aquests últims anys, tenim els articles de Ferran Puig Vilar, que exposa que tot està encaminant-se cap al pitjor dels escenaris amb els quals estàvem funcionant fa vint anys. Fa unes setmanes, el secretari general de les Nacions Unides va afirmar que “hem obert les portes de l’infern” i estic molt d’acord en aquesta manera de comunicar tan contundent, perquè, en efecte, estem obrint les portes de l’infern. Mentrestant, molta gent no té en compte les inèrcies dels sistemes naturals i socials, i aquesta seria una part de la nostra ceguesa com a societat.
Aquest context incita a l’argument que sobra gent al món?
De nou, sí i no. Som massa gent, en el sentit de la viabilitat a llarg termini d’una humanitat que s’inserisca de manera sustentable en la biosfera de la Terra. Una població de 8.000 milions d’éssers humans, a la llarga, no serà possible sense devastar la Terra. Però això no vol dir que sobren persones que ja estem vives, sinó que hauríem de plantejar-nos que no es podrà mantindre una població tan elevada. Això té dues variants. Una, que hi ha un risc molt greu que muiren de mala manera centenars de milions de persones, en curt o mitjà termini. Per exemple, quan tinguem dos anys seguits de males collites d’arròs o blat, veurem què passa. D’altra banda, ara hem pogut arribar a ser tanta població gràcies al fet que estem construint cossos humans mentre hi ha petroli i gas natural. Però no continuarem tenint petroli i gas natural per a construir tants cossos humans d’aquí a poc temps.
En el teu últim llibre, Bailar encadenados, expliques la relació entre capitalisme de vigilància i ecologisme. Què tenen en comú?
“En l’últim informe sobre pobresa de l’Institut Nacional d’Estadística es classifica la gent com a pobra o no pobra segons si menja o no carn o peix tots els dies de la setmana, però la Terra no dona per abastir això. Hauríem de reduir el consum de carn i peix també en nou desenes parts”
En general, les polítiques de la Unió Europea avancen amb la idea fantàstica, afavorida per certs poders econòmics i polítics, que es pot fer una transició ecològica sense molts costos dins de la lògica del capitalisme verd, amb una forta identificació d’aquest amb la digitalització. Però digital no vol dir més sostenible ni més ecològic. Per contra, els sectors més conseqüents de l’ecologisme han assenyalat que ens faria falta una desdigitalizació ordenada i progressiva, atenent l’anomenat principi de precaució. Un altre problema relacionat amb això és que s’està configurant una infraestructura de vigilància que és superior a tot allò que cap poder tirànic ha conegut en cap moment de la història de la humanitat. Aleshores, una societat un poc sensata que tinguera estima pels valors democràtics estaria qüestionant la digitalització i les formes de control digital.
Com operen les fake news en l’àmbit de les temàtiques ecologistes com el decreixement i el col·lapse?
Organitzadament. Hi ha sectors minoritaris de dreta i ultradreta amb consciència ambiental que capten la qüestió de l’extralimitació i ho traslladen molt fàcilment a un discurs antiimmigració i racista. Enguany a l’estat Espanyol també veiem de manera molt acusada com s’han construït faules sobre les preses d’embassaments que s’estan dinamitant. Hi ha hagut una intensa activitat de Vox buscant eixa guerra cultural, sobretot, ancorada en els sectors rurals. Això ens fa pensar que les guerres de l’aigua les tenim ja quasi damunt.
Malgrat l’ecoansietat i l’ecodepressió, hi ha esperança? Quins són els deures que tenim per davant?
Tenim la capacitat d’acció d’associar-nos i formar comunitats, que és l’essencial per a intentar oposar resistències i reorientar aquesta deriva ecocida. La millor defensa contra l’ecoansietat és lluitar junts i juntes. És un error l’optimisme que afirma que aquesta és la millor època de la història de la humanitat. És veritat que estem en una situació privilegiada, però pel camí que anem no durarà massa. Hauríem de ser capaços de socialitzar la banca, les empreses elèctriques, de desenvolupar l’economia social i solidària, de generar comunitats energètiques i fer possibles formes d’acció que ens permeten trobar-nos per a llaurar futurs possibles.
