Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

“Tenim la responsabilitat de complir els somnis dels qui ja no hi són”

Jeison Castaño, ‘Jeihhco’ (Medellín, Colòmbia, 1984) entén el hip-hop com una forma d’habitar el territori i una eina de construcció de pau. Fa poc, ha visitat Barcelona per participar en la trobada Artèria Hip-Hop, que organitzen l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i les agències catalanes de joventut i cooperació

| Victor Serri

Jeison Castaño, conegut artísticament com a Jeihhco, “la unió de tres conceptes que em defineixen: el meu nom de pila, el hip-hop i Colòmbia”. A més, es presenta també com a pare de família –té dos fills d’11 i 18 anys–, raper, gestor cultural, artesà de la paraula i teixidor de xarxes a Casa Kolacho, un espai de trobada que ofereix alternatives a la violència mitjançant l’art i la cultura hip-hop per a joves de la Comuna 13, un dels barris populars de la ciutat de Medellín, on el veïnat va arribar d’altres territoris de Colòmbia, desplaçat pel conflicte armat o cercant noves oportunitats. “La meva família forma part d’aquest segon grup, perquè s’hi va establir a principis dels anys vuitanta: creien en el que una ciutat industrial com aquella els podia oferir”, explica Castaño.

Fill de mare soltera, Jeihhco va veure la llum a la Clínica León XIII, “on ha nascut mig Medellín”, i va créixer en els anys més durs de la Comuna 13. Estudiava en un col·legi amb companyes de diferents zones de la ciutat, del qual tenien permès sortir abans si eren de la comuna, “ja que tornar a casa meva a partir de segons quines hores implicava topar amb enfrontaments armats en ple carrer”, continua. En aquells anys, per primera vegada, el hip-hop i l’organització juvenil van ser la sortida davant la violenta realitat que el rodejava. “Era la nostra forma d’expressar-nos”, explica, recordant esdeveniments com La Élite hip-hop, trobada celebrada sota la consigna: “En la 13 la violencia no nos vence”.

A principis dels anys dos mil, la presència de milícies dels Comandos Armados del Pueblo (CAP), l’ELN i les FARC, s’havia consolidat en diferents barris de la Comuna. “Sovint les guerrilles ens imposaven les seves lleis mitjançant la repressió i la por, però la resposta de l’Estat va ser brutal”, explica Jeihhco, assenyalant l’aliança entre força pública i grups paramilitars. “Van convertir el barri en territori de guerra”, sentencia. El punt àlgid d’aquesta estratègia van ser una sèrie d’actuacions militars llançades per l’Estat sobre la Comuna 13 l’any 2002, entre les quals sobresurten les operacions Mariscal i Orión que, d’acord amb dades de la Corporació Jurídica Llibertat, van deixar 450 detencions il·legals, 75 execucions fora de combat, quasi cent desaparicions i més de 2.000 desplaçaments.

L’operació Mariscal es va produir el 21 de maig i va convertir el barri en l’escenari de dotze hores ininterrompudes d’enfrontament armat entre la força pública, els grups paramilitars i les guerrilles. Jeihhco, que en aquell moment tenia 17 anys, recorda com, enmig dels tirotejos, un nen de 12 anys va ser ferit a la casa on es refugiava amb un amic. Els dos infants van sortir al carrer cercant ajuda, un carregat a l’esquena de l’altre i van ser rebuts per l’exèrcit amb una intensa ràfega de trets, que va ferir el que encara no ho estava. Davant d’aquesta situació, el veïnat va començar a treure el cap per les finestres o exhibint mocadors blancs i fer soroll. Fins i tot una veïna va travessar la línia de foc per socórrer els dos menors. Malgrat que en un principi la policia va tractar de reprimir aquella protesta espontània, amb el pas del temps es va aconseguir posar fi a l’operació. “Tot i estar desarmats, vam fer més soroll que les bales”, recorda avui Castaño. “Malauradament, alguns dels nostres veïns s’hi van deixar la vida, entre ells Wilmar, el nen que va tractar d’ajudar el seu amic ferit, que, per contra, es va salvar. Per mi és un dels herois del barri”, sentencia el raper.

“Orión va ser el desastre final”, assevera Jeihhco. Duta a terme entre el 16 i 17 d’octubre d’aquell 2002, es tracta de l’operació militar més gran desplegada en un territori urbà al llarg del conflicte armat a Colòmbia. D’aquells dies, el cantant evoca com els plors de terror de les seves cosines a casa es barrejaven amb l’estrèpit dels tirotejos al carrer, una imatge que també el va influir profundament. En aquells moments vivia en un dels barris més elevats de la comuna, punt on es refugiava el secretariat de la guerrilla. “Recordo com aquella gent, que al llarg de la meva infància i adolescència havia dominat el territori, va haver de fugir enmig d’una pluja de bales davant l’arribada de la força pública. Veure’ls córrer atemorits em va fer humanitzar-los, així com convèncer-me per complet que mai volia formar part del joc de la guerra”, sentencia.

Enmig d’aquestes situacions, el hip-hop va ser el refugi per a moltes joves del barri. Hi va haver festivals, escoles de formació, una ràdio comunitària, entre molts altres projectes. Com a fruit de tot aquest bagatge, l’any 2013 neix la Casa Kolacho, impulsada per set artistes del barri, entre els quals es trobava Jeihhco. Es tracta d’un espai autogestionat al voltant de la cultura hip-hop. El raper la defineix com una escola, un laboratori, un bressol, i sobretot un espai de memòria, perquè el mateix nom recorda un company mort enmig d’un tiroteig entre bandes que operaven al barri. “Sentim la responsabilitat de complir els somnis dels qui ja no hi són –explica– i ajuntar-nos és la nostra millor venjança”.

Jeihhco considera que, tot i que encara persisteixen molts problemes, “avui la comuna és un espai indiscutiblement transformat”. El barri s’ha convertit en un dels majors atractius turístics de Medellín, i des de la mateixa Casa Kolacho s’organitzen tours per explicar a les visites la història del barri per mitjà del grafiti. Malgrat que el turisme dugui associades moltes dificultats, fins ara, segons l’intèrpret, també se n’ha aconseguit extreure la part positiva. “La Comuna 13 d’avui és art, cultura i autogestió”, assegura Castaño. De la mateixa manera, celebra els avanços en l’excavació de La Escombrera, una de les majors fosses comunes de Sud-amèrica, on se suposa que reposen les restes de bona part de les persones desaparegudes del barri. “Es tracta d’un deute amb la memòria i la veritat. En honor a les víctimes i els seus familiars, cal buscar-los fins a trobar-los”, conclou.

Article publicat al número 574 publicación número 574 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU
Error, no Advert ID set! Check your syntax!