El cas de Pier Paolo Pasolini és sorprenent i la seva obra difícilment parangonable, i per això és sempre enriquidor i interessant fixar-s’hi, continuar-lo llegint, tenir-lo present: sempre ofereix una idea, una imatge, un punt de vista, que sempre sembla nou, fresc, valent. Per la seva diversitat i extensió (cinema, poesia, periodisme, assagisme…), pel seu atreviment (constantment martellejant el poder), per la seva ambigüitat heterodoxa i complexa (amb un peu a l’experimentació trencadora i un altre a la tradició i la Història), per la validesa total i actual de la seva crítica (contra el capitalisme com a força anoerradora, contra tots els seus processos uniformitzadors i destructors). Per raons òbvies, la seva figura ha estat sempre associada a la gravetat, la tragèdia i a cert “tremendisme”, i és cert que entre les seves pàgines i fotogrames hi ha una dosi xocant d’anuncis amenaçants, de presagis terrorífics, de crides desesperades. Però això es combina –i potser una cosa i l’altra siguin del tot coherents i conseqüents– amb un hedonisme militant i un amor conscient i manifest per la vida com a aposta per la creació, l’erotisme, la consciència, l’empatia vers la gent i els paisatges. Aquesta energia i optimisme és també present de manera clara en moltes de les seves obres, sigui a la poesia o al cinema: dels poemes-assaig “en forma de rosa” a les sàtires eròtiques fílmiques de la “trilogia de la vida”.
A les primeres novel·les pasolinianes, l’observació de la realitat es barreja amb la narració, amb la ideologia en primer pla i resultats literaris tragicòmics i formalment híbrids. D’altra banda, el Pasolini periodista, que al final de la seva vida carregarà enrabiat, dia sí dia també, contra la corrupció del sistema, mostra una faceta molt més relaxada, d’una lleugeresa estiuenca. Es constata, per exemple, als reportatges que va escriure per a la revista Successo, publicats el 1959, i dedicats a explicar el que es va trobant en la seva ruta al llarg de la costa italiana, de nord a sud i de sud a nord. La larga carretera de arena (l’Editorial Gallo Nero, amb traducció de David Paraleda) reuneix aquests articles, i funciona com un escàner informal realitzat per un Pasolini feliç, jove, ociós i lliure, del que en coneixerem gustos (Livorno, Roma, Ferrara), amics i companys. Pasolini s’encarrega de retratar, amb eines de periodista i dots de poeta i pintor, el seu país i els seus compatriotes trobats casualment sobre la sorra de les platges. Però l’ull clínic de l’autor, en aquesta particular road-movie escrita, no perdona, i ja detecta l’incipient turisme de masses, la decadència de certs llocs i geografies, les escletxes i bretxes d’una Itàlia que era un trencaclosques de cultures, microclimes, economies desiguals i moments històrics dissociats. Al sud hi veu pobresa, patetisme, primitivisme, i fins i tot bandolers, i, pertot, alemanys i alemanyes donant voltes amb l’empenta dels viatgers romàntics o amb la desgana del guiri sense gust ni esma.
La ‘Larga carretera de arena’, que recull els reportatges publicats per Pasolini a ‘Succeso’ el 1959, serveix com a record de la felicitat d’un periodista inspirat i, a la vegada, de monument a un país desaparegut
Com passava al seu document audiovisual Comizi d’amore (1964) en aquesta peça es veu una de les facetes més importants de l’artista Pasolini, potser la més valuosa de totes: la pretensió constant d’observar, d’entendre i d’estimar, per tal de romandre a prop dels seus contemporanis. És difícil imaginar com seria una obra amb objectius semblants, si Pasolini emprengués el viatge avui , recorrent en cotxe els mateixos paisatges: com descriuria Rimini, un Lloret o Salou italià? Amb quins ulls es miraria Venècia i el Lido, avui convertits en parcs temàtics (de pagament)? Encara trobaria certs llogarets “aïllats i fora del món”? Quants casos de “xenofòbia” l’assaltarien, en xerrar amb els que anés trobant pel camí, actualment? S’embadaliria amb la puresa salvatge i autèntica, a Nàpols i Calàbria? O, en canvi, aquella pobresa popular seria, ara, depauperació i marginalitat total? L’autor, qui el 1959 entrava a Òstia –en un altre “presagi”?– “sota un temporal blau com la mort”, segurament seria incapaç de descriure la transformació de molts llocs, com ara Viareggio o San Remo, sense fer una ganyota i desanimar-se davant de tals processos de degeneració i homogeneïtzació. Per tant, el llibre serveix també, no de souvenir, sinó de record de la felicitat d’un periodista inspirat. I, a la vegada, de monument a un país desaparegut.
Teorema (ara traduït al català per Jaume Creus, a l’Editorial Lleonard Muntaner, 2023) fou publicat per primer cop el 1968, en paral·lel a la pel·lícula del mateix títol i tema, de la qual és guió narratiu o correlat literari. Com si es tractés del revers endimoniat d’una paràbola bíblica, el sexe i l’erotisme, el poder i la submissió, protagonitzen aquí un engranatge maquiavèl·lic i sorprenent, encarnat per un “hoste”, bell i misteriós, que s’estavella com un meteorit contra la vida burgesa i monòtona d’una nissaga industrial milanesa. Tots els membres de la família acaben canviats i en estat de xoc, des-alienats d’una manera traumàtica i catàrtica. El “teorema” pasolinià és una hipòtesi provocativa: la de la irrupció del sagrat i atàvic en un ambient embrutit per la hipocresia i la grisor burgesa: el retorn d’una força primigènia, que rebenta la bombolla esmorteïda pels dictats del capitalisme i les màscares de la moral. És, també, un assaig en forma de faula, que acaba amb un “udol” i pot ser llegida com una peça greu i fosca o com una proposta gamberra i hilarant, segons com es miri. Perquè aquí, de la possessió (de béns, de fàbriques, d’estatus) es passa a la “possessió” (demoníaca, il·luminada, mística). La presentació doble de Teorema, literària i cinematogràfica, s’atreveix amb proves diverses: el text és una peça experimental, freda i distanciada, que té ànima de tesi, de guió i de collage que suma poemes i fins i tot qüestionaris periodístics. Una obra literària que té funció d’arma, i que com a tal ve carregada amb els projectils de Freud, de Marx, del surrealisme i del catolicisme, en un equilibri aparentment impossible. Amb capítols rars i esgarrifosos: el de Paolo cercant la pròpia mort a l’estació central, el d’Emilia martiritzant-se sota les excavadores… Al cinema (es va presentar a la Mostra de Venècia, el 1968), la cosa va ser exponencialment més escandalosa, com pertoca a les imatges, que solen ofendre més que mil paraules, i va acabar en un judici per obscenitat.
El principal valor d’un llibre com Alfabeto Pasolini (Editorial Trotta, 2023) és la seva utilitat pràctica i la seva claredat en l’organització i exposició d’allò que explica. Marco Antonio Bazzocchi, professor de literatura a Bolonya –ciutat pasoliniana destacada–, ha bastit un volum de consulta, que serveix tant de llibre de text com de “mapa” i de “brúixola” per avançar, mentre un s’introdueix en l’obra fílmica i literària de Pasolini. Un autor aparentment inabastable, se segueix i comprèn millor i amb més profunditat amb un alfabet conceptual i temàtic com aquest: un recull de paraules clau, on es descriuen els orígens i la base del poeta (el Friül, Casarsa), els mestres i referents de la persona (la mare, Ninetto, Ungaretti, Callas, Gadda, Longhi…), els temes cabdals del creador (mort, sagrat, homosexualitat), les seves obres cabdals (Les cendres de Gramsci, Poema en forma de rosa). I fins i tot s’exploren aquells conceptes més difícils i hermètics dins la seva manera de fer artística, com ara el “discurs lliure indirecte”, o “la descripció de descripcions”. Un exemple d’aquesta claredat: en explicar Teorema, una obra rotunda, però també misteriosa i interpretable segons prismes diferents, el que destaca el professor Bazzocchi és que, el llibre, Pasolini l’escriu com un informe, amb un to neutre, “com d’algú que observés l’escena d’una obra pintada”. Un altre valor del volum, és que inclou un recull d’interpretacions i recepcions crítiques de les seves obres, cosa que facilita acostar-les (encara més i millor) fins als problemes i qüestions més actuals.
En un encadenament apassionant de vincles i reconeixements, d’herències i relleus, el poeta i editor Jaume C. Pons Alorda inicia el seu volum pasolinià, Les cendres de Pasolini (Editorial Lleonard Muntaner, 2024) amb un triple poema: el d’Ezra Pound dedicat a Walt Whitman, el de Pier Paolo Pasolini dedicat a Erza Pound (amb qui l’autor italià debaté sobre tradició, capitalisme i crisi de la modernitat), i el del mateix autor del volum dedicat a Pasolini. En el seu assaig sobre el poeta, Pons Alorda prova d’experimentar d’una forma que és del tot coherent amb una obra que es va anar fent com més anava més trencadora: amb l’estructura polimorfa i trencadissa del Poema en forma de rosa, i amb les provatures del misteriós Teorema, abans citat, dues obres que foren veritables artificis on tot cabia, de la lírica a la sociologia.
‘Les cendres de Pasolini’ ofereix moments vibrants i anecdòtics, i d’altres més històrics i d’interès artístic, amb algun testimoni inesperat, com el que apareix en l’excursió pel Pirineu que en Pier Paolo va fer seguint les passes d’en Verdaguer
Les cendres de Pasolini, sobre fragments de la vida del “poeta de les cendres”, té de fil conductor la influència pasoliniana en la literatura i la vida cultural catalanes (en primer lloc, en Blai Bonet i Biel Mesquida), i també la presència de Catalunya (la llengua, la cultura, la política) a la vida i l’obra de Pasolini. El recull ofereix moments vibrants i anecdòtics, i d’altres més històrics i d’interès artístic, amb algun testimoni inesperat, com el que apareix en l’excursió pel Pirineu que en Pier Paolo va fer seguint les passes d’en Verdaguer. Les cendres de Pasolini és un assaig poètic singular que es fa desfent-se de la nostàlgia i inflant-se amb energia encomanadissa, celebrant l’actitud valenta del mestre, i fent valdre un seguit d’ecos i reverberacions (o, en paraules de Pons Alorda, de “petjades i irradiacions”), que avui dia continuen interpel·lant-nos i ressonant amb força.
