No surt a les guies i les ambaixades recomanen no acostar-s’hi. Els mapes turístics redueixen el massís de Semmama, a l’oest de Tunísia i fronterer amb Algèria, a una franja de ratlles blanques i vermelles. Una terra i una gent amb pocs recursos i oblidades per l’Estat, un lloc de contraban i on s’amaguen grups gihadistes. La població d’aquesta zona s’ha dedicat sempre a la ramaderia i al pasturatge. A la muntanya, però, no hi poden anar des de fa més d’una dècada: el govern la va tancar per amenaça de la brigada Okba Ibn Nafaa, vinculada a Al-Qaeda, i més endavant, a Estat Islàmic. “És una manera de sacrificar la regió. Així tan sols s’enfonsa encara més una zona ja marginalitzada. Provoques l’èxode de la gent i això és una victòria per al terrorisme. Els guardians de la muntanya no són els militars, són els pastors”, comenta Adnen Helali (Sbeitla, 1975), poeta, actor, activista i fundador del Centre Cultural de Djebel Semmama.
Fa anys que Helali, antic pastor, pica pedra per reivindicar la seva petita pàtria natal, el seu “lo mig del món” particular, parafrasejant Roser Vernet, activista i escriptora del Priorat. Defensa la universalitat des de la ultralocalitat, des del convenciment que només es pot transformar, modelar, el món des de les realitats més menudes, genuïnes, palpables. El 2011 va crear la Festa dels Pastors de Tunísia i, del festival, el 2016, en va néixer el Centre Cultural de Djebel Semmama com un punt de trobada i difusió de la cultura local. Hi han passat artistes, periodistes, intel·lectuals i gent de lletres d’una cinquantena de nacionalitats. Adnen Helali ho ha aconseguit: Semmama no surt als mapes, però s’ha convertit en tot un epicentre cultural.
Un pont gironí
Artistes de les comarques gironines, com l’escultor Edgar Massegú, el cantautor Josep Tero, el poeta Edu Sivori o la cantautora Esther Farga, entre d’altres, hi han fet estada. Tot, per la coneixença entre l’activista i poetessa de Crespià Consol Vidal –coneguda com “la poeta del desert”– i Helali: “Cada any la Consol convida artistes gironins i fa possible la presència de la cultura catalana en aquest indret. És considerada una padrina catalana”, ha escrit Lurdes Boix Llonch, directora del Museu de l’Anxova i la Sal de L’Escala (l’Alt Empordà) i autora del llibre Djebel Semmama. La festa dels pastors de Tunísia (autoedició, 2023). Helali parla de Vidal com una “autèntica ambaixadora”. Ha anat dues vegades a Girona: a presentar la Festa dels Pastors a la Casa de Cultura de la ciutat, el 2019; i el setembre de l’any passat, juntament amb músics i pastors de Semmama, convidats a la Festa de la Sal de l’Escala.
“El gihadisme és tot el contrari a la vida”, sentencia l’activista. Tot i això, discrepa de la premsa que presenta el projecte amb titulars com: “Cultura per vèncer el terrorisme”. Opina que, al terrorisme, no se’l convenç pas amb cultura. De fet, aquesta iniciativa va sorgir abans de l’auge del gihadisme. El seu ideari és combatre la desmemòria i el despoblament: “Nosaltres defensem la cultura dels pastors, la saviesa popular; tots els profetes n’eren, de pastors. I els infants ara no coneixen aquesta cultura, no poden gaudir de la muntanya, i això és frustrant. Hi ha tota una manera de viure que s’ha vist alterada i que és en risc de desaparèixer”.
Revifar un territori
Semmama és un massís de la dorsal tunisiana, on mor o on neix la serralada de l’Atles. Es troba dins de la governació de Kasserine, a quatre hores i a 300 quilòmetres de Tunis, la capital de l’Estat. De camí, camps d’oliveres que projecten la poca ombra que ofereix aquest paisatge semidesèrtic, figueres de moro malaltes o mortes, conreus de secà, alguns ametllers, parades ambulants de melons i síndries, cases inacabades al costat de la carretera i bars i cafès on gairebé només s’asseuen homes.
Abans d’arribar-hi, hi ha la governació de Sidi Bou Zid, bressol de la Revolució del gessamí i de l’anomenada Primavera Àrab, on, el 4 de gener de 2011, la immolació del venedor ambulant Mohamed Bouazizi va fer aflorar el malestar social del país, que va acabar amb la dictadura de Ben Ali. Gairebé quinze anys després, continua sent una regió deprimida i, com a Semmama, la població es veu privada de les muntanyes. Al massís de Mghilla, dos joves pastors, els germans Mabrouk i Khelifa Soltani, van ser segrestats i decapitats per gihadistes en poc més d’un any de diferència, entre el 2015 i el 2017. Durant aquells dies, 72 persones –seixanta turistes de fora del país i una desena de policies i persones amb ciutadania tunisiana– van perdre la vida en dos atemptats a la localitat costanera de Sussa i al Museu Nacional del Bardo de Tunis. El Centre Cultural de Djebel Semmama es troba a set quilòmetres de Sbeitla, on es troben un dels conjunts arqueològics romans més ben conservats del Magreb. Aquesta és l’última parada recomanada al turisme. Com si després hi hagués el no-res. Però hi ha gent i hi ha vida. I un centre cultural.
Adnen Helali, poeta, actor i antic ramader, va crear la Festa dels Pastors l’any 2011. D’aquesta cita, cinc anys més tard, va sorgir el Centre Cultural de Djebel Semmama
Es va construir en un terreny de la família d’Adnen Helali, amb el suport de la Fundació Rambourg de Tunísia. Dona la benvinguda a qui el visita una mena d’escultura d’un home d’esquena, vestit d’època i amb un bastó, que contempla el paisatge. Es tracta d’una representació del personatge que surt al quadre Viatger davant d’un mar de boira (1818) del pintor romàntic alemany Caspar David Friedrich. Aquí, però, els núvols i la boira escassegen, la muntanya més alta no arriba als 1.400 metres i els boscos són inaccessibles.
Un tros de muntanya està pelat: l’exèrcit hi va calar foc per foragitar els terroristes, uns incendis que van provocar la mort de centenars d’animals: “Va ser una massacre”, lamenta Helali. El perill més gran, però, són les mines que han col·locat els gihadistes. Per a ell, retirar-les és una de les prioritats. “El 2018, vam haver d’abandonar un dels escenaris del festival per perill de mines antipersones, i vam fugir de Semmama per la presència gihadista, escortats per quatre tancs de guerra”, explica el poeta Edu Sivori. Encara avui, per arribar-hi, cal parar atenció: ens hi ha acompanyat un militar, a qui diuen “el general”. “No tant com abans, però encara hi ha cert risc, aquí” assegura Helali.
Al centre cultural hi ha una àgora, un local per a joves, una pista de futbol i de bàsquet, un taller per a pintar i fer escultures, telers i forns de pa tradicionals, una zona per a destil·lar plantes, una cuina i una sala polivalent amb tarima i projector… Els jocs i gronxadors per als nens i nenes són de fusta reciclada: “El nostre ideal és consumir zero plàstics. L’ecologisme està molt deixat de banda a Tunísia. Nosaltres volem impulsar aquesta cultura des dels pobles davant l’abandó i la brutícia de les ciutats”, explica l’impulsor de l’espai. També compten amb una botiga on venen els productes que fan: “Per assegurar-nos la permanència del projecte, cal potenciar la producció artesanal. El centre ha de poder viure de les seves creacions. Aquesta és una zona verge, encara per descobrir”, valora Helali. Ara, des de l’espai, s’està impulsant una campanya que s’ha anomenat “Turisme del cactus”, que gira al voltant de les figueres de moro. Aquí encara no han emmalaltit. L’insecte que les devora no hi ha arribat: viure a la perifèria té els seus avantatges. Segons Vidal, aquest projecte “aporta llum a la foscor i dona una oportunitat a la gent que viu a la regió. Apropa el teatre a la mainada i les dones tenen possibilitat de treballar. Fan essències de romaní, melmelades, bosses de mà i estalvis d’espart, i també catifes i vestits amb pell de xai”.
Per la Festa dels Pastors, a finals d’abril, artistes musicals de tot el món venen a raure a Semmama. Especialment, les que toquen el tambor i la flauta, l’instrument per antonomàsia dels pastors. “El que més em va impressionar va ser el cant dels pastors de Tunísia, que s’assembla molt al cant redoblat d’Eivissa. De fet, Eivissa va ser colonitzada pels fenicis de Cartago”, relata Lurdes Boix sobre la seva experiència a l’indret. Durant tres o quatre dies, executants de diverses disciplines actuen o exposen les seves creacions, com Edgar Massegú: “Gairebé sense eines, vaig començar una construcció. Tones de ferro passaren per les meves mans mentre el termòmetre sobrepassava els quaranta graus. L’escultura, el land art, va anar creixent i un dia, de sobte, van arribar els nens, i van jugar temeràriament entre la construcció babèlica. Per les preguntes de la gent, crec que vaig fer arribar un tipus d’art contemporani en un lloc on mai no hi havia arribat abans, content d’obrir portes”, explica irònic l’artista, que va alçar una escultura amb bastides, cercles de ferro i cadires al bell mig de la pista de bàsquet.
El partit de les muntanyes
El futur a Semmama, per a Adnen Helali, no és encoratjador: “Tan lluny de la capital, ni el govern ni els principals partits no tenen cap mena d’interès electoral ni cap solució per aquesta zona. El Ministeri de Turisme tan sols s’ocupa de les platges i fa accions de morfina a l’interior”. Preguntat per la situació país, etziba: “Tot esperant Godot. Jo soc del partit de les muntanyes. Penso que cal cooperació, coneixença i proximitat entre les dues ribes del Mediterrani per frenar l’extremisme. El d’aquí, el d’Europa, el que va creixent arreu”.
Les mines antipersona són habituals en aquesta zona. Fa temps, l’exèrcit va cremar part de la muntanya per foragitar grups gihadistes i va provocar la mort de milers d’animals
Se’n guarden prou, la gent de Tunísia, de parlar de política i del president Kaïs Saïed, que el juliol del 2021 va començar a desmantellar totes les estructures democràtiques aparegudes després de la revolució. Tot i això, de tornada a la capital, un taxista ens deixa anar: “A l’època de Ben Ali el país no estava tan deixat. On ara hi ha escombraries, abans hi havia flors: això és la llibertat de la revolució, una revolució de la misèria”, diu mentre assenyala el voral de la carretera. Es lamenta de la davallada del turisme, la inflació i la devaluació de la moneda –un euro equival a 3,39 dinars tunisians–, i es queixa de l’augment d’arribades de persones migrades des de territoris sudsaharians: “Som un país pobre, no podem mantenir-los”. Des de l’arribada al poder de Saïed, les persones vingudes del sud pateixen violència institucional: algunes han estat abandonades enmig del desert d’Algèria o Líbia perquè no tornin a posar els peus a Tunísia. D’altra banda, cada cop més joves de ciutadania tunisiana s’embarquen en pasteres per arribar a Europa: l’any passat, l’11 % de les persones que van desembarcar a les costes italianes eren de nacionalitat tunisiana, un total de 17.322, segons dades del Ministeri de l’Interior d’Itàlia.
Mentrestant, continua la repressió i la detenció de desenes de persones acusades de conspirar contra la seguretat de l’Estat: des de líders de l’oposició, a periodistes, juristes i activistes pels drets humans. S’alcen veus crítiques, sí, tot i que escasses: el malestar sembla lluny d’arribar als carrers. Kaïs Saïed manté les regnes del país. Té possibilitats de guanyar els comicis previstos per a l’octubre. Una altra cosa és que aconsegueixi convèncer a la població: en les eleccions legislatives de l’any passat l’abstenció va fregar el 90 %. D’aquella revolució tunisiana i de la transició cap a la democràcia, l’excepció i la darrera esperança de les primaveres àrabs, poc o no res en queda. I, tanmateix, hi ha qui continua cultivant la vida des dels marges.
