Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Pelinxos

Los pelinxos, humils i ja en el darrer estadi de la seua vida com a matèria tèxtil, entre altres possibles utilitats tenien una noble funció, que era la de lligar les tomaqueres a les canyes, que, plantades fent triangle, permeten a la planta enfilar-s’hi i a les tomaques, coquetes elles, exposar-se a sol i serena i anar colrant-se i agafant l’aulor que acompanyarà el seu preuat gust, que ara sembla que sigui el paradigma del paradís perdut. I en aquest procés, los pelinxos són un element tan modest com necessari. Però mai no surten a la foto ni se’ls esmenta. Quan, al final de la temporada, les tomaqueres ja seques i pansides quedin agitades al crestall sense les canyes, los pelinxos se desintegraran per barrejar-se amb la terra, que acollirà altres llavors. I s’haurà tancat, per recomençar, el cercle virtuós de la terra a la terra.

Aquest cercle, o allò que el vol imitar amb poca traça, a les darreres dècades del segle xx s’ha volgut batejar amb la parauleta reciclatge i altres derivats lingüístics i paralingüístics. Aquesta paraula ha esdevingut un dels mots insígnia d’aquest univers del llenguatge políticament correcte; un univers que s’ha imposat i ha bandejat, sense miraments, usos i bagatges d’una llengua que ha de servir per comunicar lo bo i lo dolent, sigui políticament correcte o no. L’asèpsia pot ser tan criminal com una pandèmia. O, com deia Serra Hunter, la neutralitat pot ser el més eixorc dels egoismes. Perquè aquest univers d’aparença amable i neutra amaga, maquilla, el conflicte real per no haver-li de fer front.

L’asèpsia pot ser tan criminal com una pandèmia. O, com deia Serra Hunter, la neutralitat pot ser el més eixorc dels egoismes. Perquè aquest univers d’aparença amable i neutra, amaga, maquilla, el conflicte real per no haver-li de fer front

Curiosament, los pelinxos, molt més antics en la llengua i en la vida de cada dia, van desaparèixer quan la parauleta de moda i els seus sinònims i afins van fer acte d’aparició en l’escena d’aquesta tragicomèdia. Però no pas a les canyes de les tomaqueres.

Substituïm la realitat, que existia sense el mot, per un mot sense referent real. I mos trobem que ens queda la paraula, buida, que llavors cal vestir a partir d’una realitat prefabricada que li doni sentit. I ens cal inventar tota la faramalla que el justifiqui, sense tenir en compte la lliçó dels pelinxos.

Un pelinxo, amb los seus ancestres, sigui llençol, estovalles, vestit de mudar o camisa d’anar al tros (que normalment abans també va ser de mudar) és lo darrer de la nissaga. Fregar los vidres amb aquell drap de flors que durant anys va ser coixinera dibuixa retalls de somnis en los vidres del balcó. La roba, a mesura que passa el temps, va canviant d’usos. O potser hauré de conjugar el verb en passat? Perquè ara, quan ja no serveix per a l’ús inicial, en un procés cada dia més efímer, s’avia a mar i una altra ja la substituirà… Un pelinxo a mà sempre és útil i la connotació pejorativa, quan s’aplica el nom a una persona desmanegada en el vestir i en l’estar, quan parlem d’algú espelinxat, devia sorgir a l’albada de la civilització d’usar i llençar. I ara, en el llenguatge políticament correcte, s’ha quedat buida, també.

Al llibre Mestissa, de l’escriptora Maria Campbell, la reiaia de la protagonista, vella índia sàvia, li diu:

“El govern, si et dona res, és per treure-t’ho tot a canvi: orgull, dignitat i tot el que fa de tu una ànima viva. I quan estan segurs d’haver-t’ho pres tot, aleshores et donen una manta perquè te tapis la vergonya.”

Quan arriben situacions extremes i comencen a fer estada, la vergonya clama al cel i la manta perilla. D’aquí que des del govern=sistema es recorri al recurs de les pors ben assaonades

La doblària de la manta individual i col·lectiva és proporcional a la dimensió de la vergonya que cal tapar. Aculivats amb aquesta manta, que no abriga i només amaga, ja fa temps que hi som i ja ni en fem cabal. Lo llenguatge políticament correcte hi ajuda molt, en aquesta tasca de tapar sense abrigar, en aquest fer veure que la vergonya no és tal. O quasi. Perquè en les situacions límit que ara se’ns imposen –tot i que sempre hi ha una gradació de límits molt i molt vasta i els nostres no ho són pas gaire, d’extrems, si aguaitem a la mar, que engoleix dia sí dia també cossos i vides–, costa de dissimular. Quan arriben situacions extremes i comencen a fer estada, la vergonya clama al cel i la manta perilla. D’aquí que des del govern=sistema es recorri al recurs de les pors ben assaonades, les minúscules i les apocalíptiques, les personals i les col·lectives, per fer-les també fals sopluig d’inseguretats. Per si mai, com deia la reiaia, calia esperar “que un dia la gent llençaria les mantes i el món canviaria”.

Si cada dia la manta se mos fa més feixuga i ja no serveix ni per tapar la vergonya, caldrà, potser, fer-ne pelinxos (i replantar tomaqueres) o botar-hi foc directament, que la tria és lliure.