Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Rússia imposa la seva pau a Armènia i l'Azerbaidjan amb l'acord d'alto el foc a l'Alt Karabakh

El pacte va ser signat el passat 9 de novembre pel primer ministre armeni, Nikol Paixinian, el president de l'Azerbaidjan, Ilham Alíev, i el president rus Vladimir Putin. L'acord, que s'ha rebut com una victòria a l'Azerbaidjan i com una derrota a Armènia consta de nou punts en els quals es pretén el cessament de les hostilitats en el curt i mitjà termini, però deixa a l'aire qüestions molt rellevants com el futur estatus de l'Alt Karabakh

El president rus Vladimir Putin i el president de l'Azerbaidjan Ilham Aliyev firmen el tractat de pau mitjançant videoconferència / Arxiu

La població de la República d’Armènia ha passat en pocs dies de trobar-se immersa en una cruenta guerra a una revolta interna que amenaça en fer caure l’actual govern de Nikol Paixinian. Les imatges de les celebracions de la població àzeri a Bakú i a les grans ciutats de l’Azerbaidjan contrasten amb la ràbia mostrada per part de la població armènia en les multitudinàries manifestacions que recorren els carrers d’Erevan. Les dues situacions responen a l’Acord d’alto el foc que la nit del 9 de novembre firmaven el citat primer ministre armeni, el president de l’Azerbaidjan, Ilham Alíev, i el president rus Vladimir Putin. Per als àzeris es tracta de justícia, per a molts armenis és una traïció.

Armènia i l’Azerbaidjan es trobaven en una guerra oberta des del passat 27 de setembre pel control de la regió coneguda com a l’Alt Karabakh, que, de facto, funciona de forma independent i que s’autoanomena com a República d’Artsakh. Aquesta, tot i tenir un 90% de població armènia, és considerada tant per l’Azerbaidjan com per la legislació internacional com a territori àzeri i és per això que aquest últim país va decidir la seva invasió per a recuperar-ne la sobirania.

L’ocupació de gran part del territori de l’Alt Karabakh així com de l’estratègica ciutat de Shusha, a poc més de 10 quilòmetres de la capital Stepanakert, feien cada cop més inviable una victòria armènia en el conflicte

La superioritat militar d’Azerbaidjan s’ha demostrat fins ara aclaparadora. L’ocupació de gran part del territori de l’Alt Karabakh així com de l’estratègica ciutat de Shusha, a poc més de 10 quilòmetres de la capital Stepanakert, feien cada cop més inviable una victòria armènia en el conflicte, portant a aquesta cap al que molts consideren com una rendició. En els últims dies, aproximadament un 70% de la població de Stepanakert havia abandonat la ciutat en direcció a Armènia tement un probable setge. Altres s’hi negaven per què alguns dels seus familiars encara es trobaven al front.

En aquest context, l’exèrcit àzeri derrivava un helicòpter militar rus i matava els dos tripulants. Tot i les disculpes del Ministeri d’Exteriors de l’Azerbaidjan, aquest fet podria haver estat el desencadenant perquè la Federació Russa es decidís a intervenir en el conflicte. Els acords de defensa mútua firmats amb Armènia i les relacions comercials i econòmiques que Rússia manté amb l’Azerbaidjan provoquen l’interès rus en la resolució del conflicte per a l’estabilització de la regió. Per això ha estat el principal impulsor d’un acord que sembla ser el definitiu després de les tres infructuoses treves anteriors.


L’exèrcit rus com a garantia de la pau

L’acord consta de nou punts en els quals es pretén el cessament de les hostilitats en el curt i mitjà termini, però deixa a l’aire qüestions molt rellevants com el futur estatus de l’Alt Karabakh. El secretari de premsa del Kremlin, Dimitry Peskov, afirmava que no s’havia arribat a un acord i que les negociacions continuarien. Molts analistes consideren, però, que l’existència de la República d’Artsakh es veu actualment seriosament amenaçada. Tot i això, l’important per a una població molt castigada pel conflicte, és que en el primer punt de l’acord s’anunciava la fi sense excepció de tots els combats a partir de la mitjanit del dia de la firma.

Una part important de la resta de punts de l’acord tracten sobre la sobirania de determinats territoris. Les zones ocupades per l’Azerbaidjan durant la recent guerra, inclosa la ciutat de Shusha, seguiran sota el seu control, així com tot el territori adjacent a la República d’Artsakh i que la connecta amb Armènia. Aquest va ser ocupat pels armenis durant la guerra que als anys noranta va enfrontar als mateixos contendents després de la desmembració de la Unió Soviètica. Això inclou les regions d’Aghdam, Lachin i Kalbajar que, en diferents terminis marcats, seran retornats a l’Azerbaidjan. Precisament a la regió de Kalbajar s’han reportat habitants armenis cremant els seus habitatges i granges abans de passar a ser controlades pels àzeris.

Manifestants àzeris celebren l’acord pels carrers de Baku |Arxiu

 

S’estableix també la creació d’una ruta de cinc quilòmetres d’amplada anomenada “corredor de Lachín”, que assegurarà la connexió entre l’Alt Karabakh i Armènia. Aquesta ruta estarà controlada i vigilada per tropes russes que han de garantir la circulació de persones i mercaderies. És aquí on trobem un dels punts claus de l’acord. Rússia serà l’encarregada de garantir el compliment de la treva amb la creació d’un contingent per al manteniment de la pau que estarà format per gairebé dos mil soldats russos així com vehicles blindats i equips especials.

S’estableix també un corredor per a unir la República Autònoma de Nakhtxivan, que pertany a l’Azerbaidjan, amb el mateix estat àzeri i es posa l’accent en la recuperació dels enllaços econòmics i de transport que connectaven abans del conflicte les diferents regions

El govern rus no es va fer esperar i, l’endemà de la firma, avions militars russos s’enlairaven des de l’aeròdrom d’Ulyanovsk així com de la base militar que Rússia té a Armènia, amb centenars de soldats que ja patrullen les zones acordades. Aquest desplegament es contempla en un principi per a un període de cinc anys, prorrogables automàticament si cap de les parts en demana el contrari. A més, s’estableix també un corredor per a unir la República Autònoma de Nakhtxivan, que pertany a l’Azerbaidjan, amb el mateix estat àzeri i es posa l’accent en la recuperació dels enllaços econòmics i de transport que connectaven abans del conflicte les diferents regions.

Com a corol·lari a tot l’anterior, l’acord afirma també que s’ha de garantir el dret al retorn dels milers de desplaçats interns i refugiats, principalment a Armènia, a causa dels enfrontaments. L’encarregat del seu compliment serà l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats. A la vegada, decreta l’intercanvi de presoners de guerra, ostatges i detinguts en mans dels dos bàndols, així com dels cadàvers dels caiguts en els combats.


Revolta a Armènia contra l’alto el foc

Costa veure’n res de positiu per Armènia més enllà de la fi d’un conflicte que fins al moment sumava centenars de morts i desapareguts. El primer ministre armeni considerava la firma de l’acord com “una difícil decisió”, però l’actual correlació de forces en feia impossible una defensa amb garanties. El mateix president de la República d’Artsakh, Arayik Harutyunián, tot i no ser convidat a les negociacions per no ser reconegut pels Estats implicats, reconeixia que es tractava d’un acord imprescindible per trobar-se davant “d’una situació extremadament complicada i per a evitar la pèrdua de tot Artsakh”.

Després de fer-se públic l’acord, una població enfurismada es concentrava a la plaça de la República d’Erevan i irrompia al Parlament, provocant destrosses i colpejant-ne al seu president Ararat Mirzoián, que va haver de ser hospitalitzat

Part de la població d’Armènia es mostra totalment en desacord amb aquesta visió i considera que s’hauria hagut de seguir lluitant fins a les últimes conseqüències. El mateix govern armeni fa setmanes que exalta la població omplint els carrers i els mitjans de comunicació amb missatges bel·licistes i nacionalistes que cridaven a la defensa d’Artsakh i que van provocar un massiu allistament a l’exèrcit. Això se li ha girat ara en contra, veient com centenars de persones prenien els carrers de la capital assenyalant a Paixinian com un traïdor i afirmant que mai entregarien Artsakh. Fins i tot el ministre d’assemptes exteriors armeni ha presentat la dimisió aquest dilluns 16 de novembre per no estar d’acord amb l’alto el foc.

Després de fer-se públic l’acord, una població enfurismada es concentrava a la plaça de la República d’Erevan i irrompia al Parlament, provocant destrosses i colpejant-ne al seu president Ararat Mirzoián, que va haver de ser hospitalitzat. A més, van ocupar la seu del Govern i les oficines del primer ministre a qui van donar un ultimàtum fins a la mitjanit per a la seva renúncia. L’oposició va anunciar també la creació d’un “Comitè de Salvació Nacional” per a portar a terme la transició de poder si cau l’actual govern. Aquesta oposició és en part liderada pel partit conservador “Armènia Pròspera”, que va intentar sense èxit convocar una sessió extraordinària del Parlament que anul·lés la firma de l’acord.

Manifestants armenis van prendre l’edifici de l’Assemblea Nacional Armènia |Arxiu

 

Fins al moment, Paixinian es nega a dimitir, i considera que “renunciar seria desertar i deixar una situació difícil a un altre”, mentre afirma que: “Sabia que la firma d’aquest acord posava en perill la meva carrera política i la meva pròpia vida”, però, afirma haver-ho fet per a preservar la vida dels “vint mil soldats rodejats per l’enemic”.

Als carrers, la resposta governamental ha estat fins ara la repressió emparant-se en què l’estat d’excepció decretat per la guerra segueix en peu, i detenint a desenes de manifestants i als líders dels partits opositors com l’oligarca Gagik Tsarukiá, líder d’Armènia Pròspera. Mentrestant, el president armeni Armen Sarkisián, qui afirma haver-se assabentat de l’acord per la premsa, ha criticat que la firma no compti amb un consens nacional i ha anunciat una roda de consultes amb els principals partits. Per la seva banda l’influent cap de l’Església Apostòlica Armènia s’ha limitat a fer crides a la calma i a l’estabilitat del país.


Rússia i Turquia es fan valer

En canvi, tot són alegries per al govern d’Azerbaidjan, a qui les fredes conclusions que passen per sobre de la multitud de víctimes provocades pel conflicte, declaren com a vencedor. El mateix president Ilham Alíev, qui governa el país de forma autoritària des del 2003, va fer gala de la seva arrogància en declarar que “Armènia no firma l’acord per voluntat pròpia sinó perquè l’obliguem a fer-ho (…) hem demostrat que existeix una solució militar”. A la vegada va agrair el suport incondicional de Turquia des del principi del conflicte.

Precisament Turquia, que comparteix amb l’Azerbaidjan la llengua i cultura turqueses, es pot considerar com a beneficiari de l’acord per la victòria del seu aliat, però sense dubte no ha aconseguit el protagonisme que buscava. Turquia i Rússia es troben en bàndols enfrontats en diferents conflictes arreu del planeta com les guerres a Líbia i Síria, i a l’Alt Karabakh ha estat Rússia qui ha aconseguit imposar les seves condicions.

Turquia, que comparteix amb l’Azerbaidjan la llengua i cultura turqueses, es pot considerar com a beneficiari de l’acord per la victòria del seu aliat, però sense dubte no ha aconseguit el protagonisme que buscava

Des de la firma del tractat, Turquia ha pressionat per a fer valer la seva influencia a la regió. Ilham Alíev va arribar a afirmar que l’exèrcit turc formaria part del contingent de pau i Rússia va haver de sortir al pas de les declaracions d’Alíev insistint en el fet que només tropes russes seran desplegades a la regió. El contrari mai seria acceptat pels armenis. Tot i això, sembla que Turquia sí que participarà del Centre de Comandament per a la supervisió del compliment de l’alto el foc, però evitarà als armenis passar pel tràngol de veure tropes turques al seu territori un segle després de l’intent de genocidi.

Rússia i els seus interessos geopolítics semblen ser per tant els grans beneficiaris de l’acord. Per una banda s’erigeixen en els principals àrbitres de la regió del sud del Caucas i, per l’altra poden veure caure un govern d’Armènia del que s’hi van allunyar després de la Revolució armènia del 2018 i l’arribada al poder de Paixinian. D’un altre cantó han quedat demostrades les ànsies de Turquia d’augmentar la seva esfera d’influència recolzant-se en la idea de recuperar la unió dels pobles turquesos. Per últim cal destacar la progressiva pèrdua d’influència dels Estats Units i la Unió Europea, que no han tingut res a dir en aquest conflicte.

Al centre de tot hi ha la població civil armènia. Aquesta se sent castigada per la història i utilitzada per les grans potències. Caldrà esperar per veure l’estatus definitiu de la República d’Artsakh i quant de temps durarà la pau a la regió. És difícil de creure que la població armènia torni a acceptar viure sota control àzeri a la vegada que no sembla possible que l’Azerbaidjan accepti el dret de l’Alt Karabakh a l’autodeterminació. Mentrestant Rússia i Turquia seguiran competint pel control de territoris externs i arribant a acords quan els hi convingui. Tot, com de costum, sense tenir en compte als seus habitants.

Articles relacionats