Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Pepe Rei serà sempre nostre

“Avui s’ha mort un Rei de debò: en Pepe”
Julià de Jòdar

 

Avui és un dia de cercar paraules, missió impossible, sabent que serà difícil trobar-les i caldrà l’ajut d’altres. Ahir, abans d’avui, 12:30 hores i constants vitals estables, una trucada des de Londres estroncava el dia –i la setmana i l’any i moltes coses més. Pepe Rei, Pepiño, ha marxat. Ez adiorik, diuen al País Basc. No hi ha comiat possible. En el mal de dir adéu. Seguimos, seguiremos. L’endemà és massa d’hora per provar d’escriure, però com plouen mentides, si ho hagués de condensar tot, triaria una frase a la cambra fosca de la democràcia: “Pero Pepe ¿en qué país te crees que vives?”. Li va etzibar –i no de males maneres– un inspector de la Brigada Antiterrorista a la Comissaria de Canillas. Madrid, 2001. Un mes després que publiqués Un rey golpe a golpe de Rebeca Quintans. D’aixo fa 21 anys i avui tothom en parla. Però abans, llei del silenci que Pepe detestava, tots callaven com vassalls. Síntesi demodràstica d’un periple republicà: Pepe Rei, cinc cops detingut, quatre empresonat i mai condemnat. Un resum sencer de democràcia plena.

Horrela da egoera, l’endemà és un tsunami de memòria i no sé per on començar. Esbossaria que Pepe Rei condensa alhora les dificultats dures i les opcions difícils per a un periodisme lliure. Des del franquisme tardà, quan va intentar cooperativitzar La voz de Euskadi, fent-la passar de premsa del movimiento a una premsa popular que feia 40 anys que no existia; passant per l’inigualable Equip d’Investigació d’Egin; i fins a la redacció –la més lliure que he trepitjat mai– d’Ardi Beltza. La veu dels sense veu, com a divisa, sempre l’ha definit fins al 2002, en dictacràcia o democradura. Molt abans, el 1994, ja havia estat detingut, jutjat i absolt com a periodista. I aleshores, pocs ho denunciaven i molts no és que callessin, és que aplaudien com a hooligans, en una professió ja encanallada. L’enyorat Javier Ortiz, sí, alçava la veu en rigorós directe –i no quinze anys després– i des d’El Mundo, un 15 d’octubre de 1994: “El periodista tiene la obligación profesional y ciudadana de denunciar la corrupción. En donde sea. En donde pueda. Pepe Rei lleva 50 días en la cárcel y los sedicentes adalides de la libertad de expresión en este país no han dicho aún esta boca es mía”.

Pepe Rei resumeix també el laboratori repressiu –tecnologia d’excepció del poder, lawfare i doctrina del xoc que ve d’antic– que va viure el País Basc sota l’aznaritat: cinc mitjans de comunicació tancats –Egin, Egin Irratia, Ardi Beltza, Kale Gorria i Egunkaria: quatre per Garzón, un pel jutge Del Olmo. En el tancament d’Egin el 1998, Aznar va dir des de Turquia: “¿alguien creía que no nos íbamos a atrever?”. Modern el passat, antic el present, incert el futur. El 1999, en l’enèsima detenció i ja acostumats a desegrestar-lo periòdicament d’Alcala-Mecó, Vinader escrivia a El Temps l’article “Emmanillar l’ordinador”: “La nova detenció del periodista sona més que res al resultat d’una persecució sistemàtica. Com si volguessin treure de la circulació algú que no es resigna a deixar de tocar la pera. Un informador infatigable i políticament molt incorrecte”. Deia més encara: “que els jutges comencin a ficar el nas en els ordinadors dels periodistes ho trobo perillós. Si la moda es generalitza, podem acabar tots emmanillats. Els ordinadors i nosaltres”. I afegia sense embuts: “El que hi ha darrere de tot això és que Pepe Rei està acabant un llibre sobre Baltasar Garzón en què el magistrat segurament no sortirà ben parat. I que, per postres, està posant en marxa una nova revista, d’abast estatal, plena de temes d’investigació i denúncia. El problema és que, coneixent Pepe, amb una temporada a la presó tot això no ho pararan. Ja ho veuran”. I ho vam veure, és clar: Pepe va fer com en Vina, en l’escola lliure del periodisme transformador que escruta tot poder: va aprofitar la presó per escriure “Carabanchel”, una crònica colpidora de la situació de les presons a l’Estat espanyol. Periodisme de referència contra la propaganda de reverència.

Pepe Rei resumeix també el laboratori repressiu –tecnologia d’excepció del poder, lawfare i doctrina del xoc que ve d’antic– que va viure el País Basc sota l’aznaritat: cinc mitjans de comunicació tancats

Alguns em diran que tot això és antic, avui que s’empresonen rapers. L’única resposta raonable és dir-los que gaire lluny no queda: Jabier Salutregi, director d’aquell Egin tancat el 1998 –i que anys després el Suprem qualificaria de tancament “il·lícit”– no va sortir de la presó fins a l’octubre de 2015. Pocs mesos abans, Salu enviava un escrit a l’acte d’homenatge a Vinader realitzat a Donosti, impulsat per l’estimat Xavier Montanyà. I allà ens deia: “Nadie en la prisión desde donde hoy escribo estas líneas, ni tampoco desde fuera, extramuros, me va a demostrar las bondades del actual régimen político español: hoy vivimos una monarquía tertuliana y rancia donde los parlamentos han sido sustituidos por los platós televisivos y radiofónicos, en los que no tienen cabida los Vinader. Los ‘argumentarios’ –el catecismo de los partidos– configuran la opinión para que se cuestione, se criminalice y se desprecie a quien cuestiona, juzga y acusa. La verdad se embarulla y resplandece la oscuridad, mientras se extiende por decreto el ‘alzheimer’ social. La memoria colectiva se diluye. (…) Ya nadie, casi nadie, recuerda el cierre anticonstitucional de dos periódicos vascos, una radio, una revista; ni el encarcelamiento del director de Punto y Hora, Jabier Sánchez Erauskin, ni la detención de la entonces directora de Egin, Mirentxu Purroy, ni las miles de idas y venidas a la Audiencia Nacional (y una sentencia sin prisión) del entonces director de aquél periódico, José Félix Azurmendi. O la detención, torturas y encarcelamiento del director y miembros de la dirección de Egunkaria. Y, claro está, nuestro propio caso. Bajo la ‘doctrina Vinader’, Pepe Rei, uno de los mejores discípulos de Xavier, pisó cárcel y fue sometido a juicio en la Audiencia Nacional”.

Hitz egin. Periodísticament, soc incapaç de resumir el periodisme d’investigació en cada forat negre on va posar la lupa i el microscopi: del museu dels horrors d’Intxaurrondo a les trames de narcocorrupció, de desmuntar Juan Carlos I a les màquines escurabutxaques del PNB, de les infiltracions policials als monopolis econòmics del poder, de Garzón a l’assassinat de Josu Muguruza. Sí que puc dir, però, que Pepe Rei serà sempre nostre i que va construir aquest nosaltres que encara dura i perdurarà. Allà on vam aprendre dels valors sense preu, la dignitat sense límits i la llibertat sense excuses. D’aquell contrapoder teu deixa evidència l’hemeroteca que tant burxaves per pensar tots els perquès. Vas convocar en contra teva (“un és tan gran com l’enemic que ha triat per lluitar”, com diuen els zapatistes) a tots els poders fàctics de l’Estat, que sempre publicitaven, amb dubtosa antelació, la teva detenció imminent. “Quin poder de convocatòria, Pepe”, et deia una amiga; “el sant innocent”, et suggeria l’Arantxa Arruti del procés de Burgos; “el rapazico de todas las hostias”, t’escrivia una presa; o “l’amenaça del bon exemple”, com et va rebatejar la historiadora Alizia Stürtze. Fins i tot, quan la Sala Quarta de l’Audiència Nacional et va deixar lliure en una resolució on clarificava que t’emparava el dret fonamental a la llibertat d’expressió, el deep state es va carregar aquella sala quarta que esmenava cada resolució de Garzón.

Sí que puc dir, però, que Pepe Rei serà sempre nostre i que va construir aquest nosaltres que encara dura i perdurarà. Allà on vam aprendre dels valors sense preu, la dignitat sense límits i la llibertat sense excuses

Però va arribar de cop l’agost de 2002. L’accident de cotxe. L’UCI. La cadira de rodes. El silenci. Invariablement, venies de les hores nocturnes dels temps per parir, després d’una altra jornada extenuant de robar-li a la nit somnis i utopies i rere un altre cap de setmana per la ruta penitenciària de la macropresó on avui encara restem tots engarjolats, malgrat que seguim ordint i tramant plans de fuga col·lectius. Aquell maleït 20 d’agost començava l’altre periple vital. Fins ahir. Avui, dos dies després del 8 de març, caldrà dir que han estat vint anys de cures, la vida al centre, amb nom propi: Miren. Costa trobar paraules. Burxant el mail que tot ho enregistra i documenta, trobo que el 5 de setembre de 2012, deu anys després i ves a saber per què, vaig escriure un correu electrònic a la colla d’imprescindibles que vas unir i que encara avui tenim un grup que es diu des d’aleshores Jaione Aranburu Taldea –la dona lliure que protagonitza La Red Galindo; quan denunciaves Intxaurrondo no deu anys després, sinó en rigorossím directe i mai en diferit. El correu és de les cinc i deu de la matinada. Avui, després d’ahir i ja veus per on va la història; avui, avui mateix, cerimònia dels absents quan fa 98 anys que assassinaren Salvador Seguí i 26 de les vacances de l’Ovidi Montllor; avui, demà, no trobaré cap altra confessió voluntària –sense cops ni reixes ni fiscals ni advocat– que aquesta, escrita fa deu anys:

“Va ser una matinada de fa 10 anys. Una trucada esbotzant. Una filla plorant. Una làmpada a terra feta miques. Un coral romput. 60 segons que podria cartografiar de memòria. A cada mil·lèsima de segon. A ulls clucs o oberts. Contradictio contradictionis, queia agost a raig, enmig del mig de l’esgotament disbauxant d’una festa major al Diamant closa de cop. I en sec. Com un tret cec. La resta és encara esborronat: un viatge urgent a Donosti amb el Guillem com si ens hi anés la vida –amb el temps, vam saber que ens hi anava i que se’ns escapoliria–, 10 dies a la UCI gairebé sense dormir i un porro per prescrició. Sí. L’únic –de marihuana– que he fumat en ma vida, perquè els tres primers dies no aconseguia dormir, com si no vèncer l’esgotament, fos alta traïció. Passadissos blancs: informes mèdics que deien coma, neurovegetatiu i hipotàlem. I els quatre mesos seguits, desdibuixats, que he viscut al País Basc. Esperant Godot com mai no l’havia esperat abans.

Avui, com costa a vegades recomptar els dies intactes, avui han passat 10 anys. 10 anys ja: 3.650 matinades. Les nits han estat sovint més llargues. I encara avui, els dies que em despisto més del compte i penso que tot és possible i que l’impossible passa, miro el mòbil i espero que soni. Per poder veure Pepinho a la pantalla, com a trucada entrant, i agafar-lo corrent i a correcuita. Mai no he esborrat el número. Però és un desig que no arriba, on no arribo: s’escapa sempre. Maldo per poder escoltar la sorna inconfusible de la veu més càlida i propera que he sentit mai. I, aleshores sí, per fi, de nou, el traç del full de ruta precís i improvisat de la propera aventura per on ens durà el sant cristu gros de la vida i la lluita. 10 anys, no us enganyaré, i segueixo esperant. No Godot. Espero en Pepe. El nostre Rei en la república de l’amistat.

“Cachorros de Pepe Rei” ens va etzibar, en un control antiterrorista nocturn, un guàrdia civil tranuitat, quan dúiem a impremta el número de Kale Gorria més difícil i impossible de tancar. Sense saber-ho ens va rebatejar

Saudade, diria Pessoa. Guardo també les claus d’Intxaurrondo que em va confiar. Malparit pany d’absència que a dies colpeja com si no hi hagués res a fer i la vida, el millor de la vida, ja hagués estat viscut. Saudade galega, euskal herrimiña o morrinya ovidiana que encara fa que l’ull esquerre, quin si no?, s’enrogeixi de la urpada de la santa putada. (…)

“Cachorros de Pepe Rei” ens va etzibar de seguida, a les tres de la matinada i en un control antiterrorista nocturn, un guàrdia civil tranuitat, quan dúiem a impremta el número de Kale Gorria més difícil i impossible de tancar. Sense saber-ho ens va rebatejar. No sé per què encara, però en aquelles tangents insondables, com un codi imprescriptible de lleialtat no traïda mai després, vaig jurar-me que mai més treballaria assalariadament en cap mitjà. Ho mantinc i, per ara, ho he complert. Tampoc no sé per què. Ni m’importa.

Així seguim i res no anuncia que hagi de canviar. Exiliat quan no el trobo. Enrabiat si no el veig. Coix quan camino. Resistint com puc quan el visito cada dos mesos i somriu, sempre somriu moltíssim, i ens reconeix (i ens reconeixem encara) i esbossa un còmplice gest indefugible amb la mà. Neuroconnector de memòria, indaga perquè t’apropis a la cadira de rodes. I a cau d’orella, veu fina gairebé imperceptible, desxifres clarament que et diu: “Todo listo, salimos la semana que viene, se va a liar”. I somrius. I esperes i mires el calendari. I clar que esperes: que “la semana que viene” arribi aviat. En la crònica d’un buit que s’omple a base de memòria. Vés. L’escola de l’espera sempre va ser tensa. Tensa és la memòria. Tenses algunes nits. Itxoiten, seguirem esperant. No penso deixar de fer-ho. És la meva veritat nòmada. Quotidiana de fuga. Proclama i promesa alhora. L’enyor com a pàtria habitable. Recer i recerca de quan vaig tocar la llibertat, suau i sense saber-ho, amb el tou dels dits. I es deia Pepe. El Rei. A qui s’estima com mai. Que és exactament com sempre. Més encara quan ahir –entre Godot i el rellotge parat i el mòbil callat i el calendari caduc– vaig poder descodificar finalment la llarga espera: no torna qui mai ha marxat.

Irabazi arte. Egingo dugu, Pepinho.

PD. Ara torno. Em truquen.”