La veritat és la base de la reconciliació, i també ha estat el motor de la vida política de Pilar Zabala (Tolosa, 1968), activista per la pau al País Basc i víctima de la violència dels GAL amb la desaparició del seu germà José Ignacio Zabala, juntament amb José Antonio Lasa, tots dos torturats i assassinats per agents de la Guàrdia Civil l’any 1983. La lluita pel relat i pel reconeixement de les víctimes dels GAL ha format part essencial de la seua trajectòria. Va ser diputada al Parlament basc per Elkarrekin Podemos fins a l’any 2020, partit del qual va ser candidata a lehendakari l’any 2016 amb la intenció d’impulsar noves polítiques de memòria i l’accés a la investigació del terrorisme d’estat del postfranquisme.
Has assenyalat en diferents ocasions que hi ha hagut víctimes “de primera” i altres “de segona” classe. Quines diries que han estat les diferències de tractament entre les víctimes dels GAL i les d’ETA?
Principalment, hem de parlar de la seguretat jurídica que tenen les víctimes d’ETA i de la inseguretat jurídica que tenim les víctimes dels GAL. És a dir, les víctimes dels GAL no som res en aquest sentit, no ens reconeix ni protegeix cap llei i això et deixa en terra de ningú. La falta d’oficialitat ens deixa en aquesta situació en la qual no tenim dret a la veritat, ni a la justícia ni a la reparació. Faig referència al dret a la veritat perquè en el nostre cas hi ha una llei de secrets oficials que ens impedeix investigar. Hi ha un fragment de la sentència del cas del meu germà que deixa ben clar que les persones que van ser condemnades, guàrdies civils i un polític socialista –el màxim representant de les forces de seguretat de l’Estat en Guipúscoa– estaven actuant amb un organigrama ben planificat. Nosaltres no vam poder arribar a investigar més, no vam saber qui estava per damunt d’aquest polític, perquè existia aquesta llei. Després de tot, l’estiu de 2020, van aparéixer uns documents desclassificats de la CIA on s’explicava que Felipe González havia decidit crear un grup de mercenaris perquè treballaren al marge de la llei i actuaren contra persones concretes.
Creus que es pot abordar la reconciliació des de la condició de víctimes?
“A l’Estat espanyol es va permetre que es desenvolupés tota una cultura de la violència com a instrument de lluita contra el terrorisme”
A ningú li agrada ser víctima. L’ideal seria que la mateixa víctima deixés de ser-ho, però per a deixar aquesta condició primer t’han de reconéixer com a tal. La nostra lluita és, principalment, que ens reconeguen com a víctimes del que hem sigut, d’una vulneració flagrant de drets humans i de desaparició forçada. Ací s’entremesclen molts conceptes, i entre ells tenim l’obstacle que, al Codi Penal espanyol, el delicte de desaparició forçada no està tipificat com a delicte autònom. Per a corregir aquest error vam acudir a una reunió el setembre de 2021 amb el Comité Contra la Desaparició Forçada de l’ONU, on vam exposar el nostre punt de vista pel que fa a les irregularitats que comet l’Estat espanyol. Aquest comité va redactar un informe on recomanava a l’Estat que tipifiqués les desaparicions forçades com a delicte autònom i establís un càstig propi per a aquest delicte.
Quin paper creus que han tingut els mitjans de comunicació en l’imaginari col·lectiu pel que fa a la percepció del terrorisme i de les víctimes?
Ací està clar que els mitjans de comunicació, en general, treballen per a qui els dona a menjar. El que han fet ha sigut traslladar els conceptes que es transmetien des del govern. Qui decideix què és terrorisme? No existeix un concepte únic ni universal de què és terrorisme. Hi ha vora 200 descripcions. Els GAL són terrorisme? Jo crec que sí, que és una banda armada terrorista, però fins avui les seues accions no estan concebudes com a delicte de terrorisme i, de fet, l’Estat espanyol afirma que les víctimes dels GAL no són víctimes de terrorisme. Amb això el que està fent és infringir, i no complir, amb els tractats internacionals sobre drets humans que ha signat. No reconeixent a les víctimes indirectes dels GAL, Espanya viola un dret fonamental de la primera convenció de les Nacions Unides. Per tant, el paper que han jugat els mitjans de comunicació ha estat el de servir a les indicacions i suggeriments d’aquells que estaven al govern.
Davant la negativa del Congrés de Diputats d’obrir una comissió d’investigació sobre els GAL vau decidir formar la plataforma B-Egiaz. Quina és la tasca d’aquest col·lectiu?
La plataforma va néixer amb la idea d’investigar els crims dels GAL tenint en compte els impediments que trobem. El primer obstacle és la llei de secrets oficials de 1962, que no permet desclassificar documents quan des d’Europa s’ha insistit a l’Estat espanyol perquè derogue aquesta llei. B-Egiaz sorgeix amb la intenció de reunir tota la informació que hi ha fins ara sobre els GAL
i poder aconseguir algun tipus de prova nova per a acudir a la Fiscalia i poder presentar nous indicis que permeten investigar presumptes persones que estigueren involucrades en els GAL. El gener de 2021, després de la desclassificació dels documents de la CIA, vam presentar un escrit a la Fiscalia de Guipúscoa perquè incoaren diligències d’investigació per a veure si Felipe González podia ser objecte de denúncia per haver induït a cometre atemptats i desaparicions forçades a través dels GAL o per haver-se valgut del seu càrrec de president de govern per a tolerar, finançar o encobrir vulneracions dels drets humans mitjançant els fons reservats de l’Estat.
Qui conforma B-Egiaz?
La plataforma està conformada sobretot per a població civil. Hi ha més de 5.000 signatures de suport que vàrem publicar en el seu dia amb persones de renom com catedràtics d’universitat o advocats; està formada per població civil i per persones de l’àmbit acadèmic, jurídic i policial
i per activistes de drets humans.
Quins van ser els motius de la negativa del Congrés dels Diputats a crear la comissió?
Al Congrés els equilibris ja sabem com són. El PSOE té un deute moral amb els GAL i està arrossegant la càrrega d’unes persones que van pertànyer al seu partit, que avui no sé on estaran. Moltes diria que se situarien més a la dreta d’on un dia van poder estar, o almenys les afirmacions que fan és el que demostren. El PSOE actual hauria de trencar amb aquesta mena de cordó umbilical, no hauria de tenir cap mena de dubte o sospita de l’existència d’aquesta banda armada vinculada al seu partit. Com explica la historiadora Sophie Baby, l’existència dels GAL no es pot comprendre sense l’existència des de finals del franquisme d’unes pràctiques de lluita contra la subversió tan violentes com il·lícites. Unes pràctiques que gaudien de la protecció i la complicitat de les forces de seguretat de l’Estat. Es va permetre que es desenvolupés tota una cultura de la violència com a instrument de lluita contra el terrorisme. Això fa comprensible l’aparició dels GAL, així com la passivitat d’una opinió pública que gairebé no es va sentir interpel·lada per l’anomenada “guerra social contra ETA”.
Has format part d’Elkarrekin Podemos entre els anys 2015 i 2020 i vas ser candidata a lehendakari l’any 2016. Què et va portar a participar en la política més institucional i partidista?
Quan les lleis es perceben com a justes poden servir de guies ètiques, però quan són injustes i inhumanes, no. En aquest cas, la llei 29/2011 de reconeixement i reparació de les víctimes del terrorisme, sempre l’he vist com una llei injusta, no en l’articulació i en l’aprovació, que va ser quasi majoritària, sinó quan el 2012 el PP va entrar al govern la va interpretar de manera injusta. El Partit Popular va introduir un article d’un conveni europeu sense passar pel Parlament i evitant tràmits necessaris per poder aplicar aquesta modificació. Va introduir l’esmentat article per a rebutjar determinades víctimes, concretament les dels GAL, del Batallón Vasco Español, dels Guerrillers de Crist Rei… En definitiva, per als crims d’estat. Des que vaig ser conscient d’aquesta inequitat del Partit Popular em vaig encaparrar en què aquesta llei havia de canviar. A partir de les possibilitats que tenia com a membre de la societat civil vaig anar accedint a diferents espais i el 2016 se’m va oferir l’oportunitat de presentar-me al càrrec de lehendakari per Elkarrekin Podemos. Vaig pensar que seria un bon lloc per a poder adreçar al Parlament una proposició de llei o el que fos, alguna manera de canviar la llei 29/2011.
Quines coses en treus, d’aquesta experiència? Creus que hi ha possibilitats de canvi des de les institucions?
Les estructures que tenim estan viciades, el sistema reprodueix el sistema, és difícil eixir i poder aconseguir gent disposada a treballar des de la desobediència civil. Per tant, no tenim un context ideal i hem de jugar amb els factors en contra. L’engranatge és contrari a afavorir aquest tipus de canvis legislatius. Així que ens hem d’emparar, des del meu punt de vista, en el dret internacional sobre drets humans, perquè l’Estat espanyol ha signat tractats multilaterals i forma part de les Nacions Unides, per la qual cosa no pot al·legar el seu dret intern i obviar les seues obligacions respecte a aquests tractats, perquè són vinculants. El que cal fer és aconseguir una estructura sòlida de persones que intentem canviar les coses, treballar en xarxa des de diferents comunitats amb l’objectiu del bé comú, sobretot dels més desfavorits.
El 20 d’octubre va entrar en vigor la nova llei de memòria democràtica que dona certa continuïtat a l’anterior llei de 2007 de memòria històrica. Quina és la teua perspectiva respecte a aquesta nova llei?
“La reconciliació no és que jo em reconcilie amb qui va fer desaparèixer el meu germà, sinó que torne a confiar en l’Estat”
Tinc la sort i l’alegria de què el lloc on el meu germà va ser segrestat i torturat, el Palau de la Cumbre de Sant Sebastià [antiga residència del governador civil], serà un lloc de memòria. L’octubre de 2023, el govern de l’Estat el cedirà a l’Ajuntament de Sant Sebastià. Per a mi això és una realitat molt esperada per a resignificar un lloc clandestí de detencions, diria que no existeix cap precedent similar de llei de memòria democràtica en aquest país. També el Fort de San Cristobal, a Pamplona, se cedeix amb les mateixes condicions. D’aquesta llei cal destacar en positiu que diria que declara il·legal el règim franquista, i, per tant, els seus tribunals i les seues condemnes. Declara il·legal l’apologia del franquisme de forma que les associacions franquistes puguen ser il·legalitzades. A més, continua promovent la localització de les fosses comunes i la recerca de desaparicions a càrrec de l’administració i admet que es puguen investigar casos de vulneracions de drets humans que es van produir després de ser aprovada la Constitució en 1978. Pel que fa a les limitacions, cal assenyalar que deixa intacta la llei d’amnistia quan avui en dia no es concep una llei d’amnistia en un estat de dret.
Creus que és important la memòria com a eina per avançar cap al futur?
La reconciliació no és que jo em reconcilie amb qui va fer desaparéixer el meu germà, la reconciliació és que torne a confiar en l’Estat. Perquè això passe, l’Estat ha de mostrar que es mereix la meua confiança, i fins ara he vist pocs passos en aquest sentit. Hi ha un fet important, que va ser la petició de disculpes públiques per part de la directiva de la Guàrdia Civil als familiars del cas Almeria. Pel que fa a les polítiques de memòria, al País Basc hi ha un ingredient important i és el que Carlos Martín Beristain ha anomenat les comissions de la confiança. La idea d’una comissió de la veritat a l’Estat espanyol no quadra a molta gent, però investigar ens permet avançar sobretot perquè ens permet conéixer el nivell de destrucció al qual pot arribar l’ésser humà. Garantir el “mai més” és necessari, per això cal investigar als possibles perpetradors, assegurar que aquells episodis cruents pels quals vam haver de passar durant dècades al País Basc no es tornen a repetir.
