Quintessência (2022) és l’últim àlbum d’Isis Hembe, un disc, com totes les seves obres, carregat de reivindicació social. “A Angola tenim una cultura musical que ha tingut, des del període colonial, un gran paper en despertar consciències. Després d’una certa pausa a causa de la guerra, a principis de la dècada actual, quan vaig treure el primer àlbum, hi va haver un renaixement d’aquest esperit combatiu”. Fa poc, va visitar Barcelona i Sant Cugat del Vallès amb motiu del cicle “Coneguem Angola”. Durant la seva estada, el raper va convidar-nos a reflexionar sobre el seu país d’origen, que afronta reptes importants en relació amb la democràcia, desigualtats i neocolonialisme i també sobre la vinculació de la música i les lluites socials: “Hi va haver un moment en què la gent se sentia partícip de la construcció de la societat, cadascú hi contribuïa a la seva manera i la música era part d’aquest procés”, assenyala.
Hembe va néixer l’any 1987 en el context d’una sagnant guerra civil a Angola, alimentada per les intervencions estrangeres en el marc de la política de blocs de la guerra freda. Durant la seva infantesa, va contraure una malaltia per la qual podria haver rebut tractament a l’estranger, però un nou esclat bèl·lic després de l’acord de pau del 1991 i de les primeres eleccions l’any següent, li van impedir sortir del país. En aquell context, el seu nucli familiar es va desintegrar i va acabar en un internat. Uns deu anys més tard, ja amb la fi de la guerra, influït pel seu pare, també músic, i després d’entrar en contacte amb la literatura i el kuduro –un estil musical nascut als barris populars de Luanda– va iniciar-se, com molts altres joves, en les trobades freestyle de hip-hop, “embalat per l’esperit del poble i les lluites que cercaven la justícia social i la identitat africana”. Era un context en què “els nostres ídols eren molt reprimits i això ens va portar a assumir el compromís de promoure la justícia social i un moviment cívic”, explica l’artista.
Aquest compromís s’ha mantingut viu al llarg de tota la seva trajectòria i avui el músic forma part del Moviment Cívic Mudei – que en portuguès significa “he canviat”– una plataforma que aplega diferents iniciatives de la societat destinades a vigilar les pràctiques de l’administració pública. El moviment va néixer l’any 2022 amb el monitoratge de les eleccions del 24 d’agost. “Vam fer una anàlisi de les intencions de vot i els números oficials no encaixaven amb els nostres”. La companyia espanyola Indra, per mitjà de la seva filial Minsait, va ser la responsable de gestionar aquestes eleccions. “És una empresa que legitima aquest tipus de processos fraudulents, o suposadament fraudulents, perquè el govern va rebutjar facilitar les actes electorals a l’oposició. Nosaltres tenim dades que fem públiques, però aquesta empresa internacional no dona accés a la informació, és molt opaca”, denuncia el músic i activista.
El cantant constata que “molts conflictes africans amaguen temptatives d’imperialisme” i interpel·la a la responsabilitat de la gent d’Europa perquè “Angola sigui un lloc on l’Estat no vagi contra la gent”
Arran d’aquesta primera acció, n’han sorgit d’altres destinades a exercir el control davant la vulneració de drets per part de l’Estat angolès: “Documentem casos de detencions arbitràries i d’expropiació de terres de persones humils per fer projectes immobiliaris”, explica Hembe. Afegeix que situacions com aquestes són silenciades pels mitjans de comunicació públics i privats –la majoria d’aquests, privatitzats i posats en mans persones vinculades al govern. Detalla també que és difícil denunciar aquestes situacions a través de les xarxes socials, perquè l’article 333 del Codi Penal angolès permet criminalitzar i empresonar persones que facin publicacions que es consideri que ataquen l’honor del president del país, Joao Lourenço.
Per a Isis Hembe, la implicació de persones amb repercussió social en aquestes denúncies és important perquè “estem més protegides, però la gent anònima és silenciada i pateixen molta repressió. Per exemple, n’hi ha quatre que estan empresonades per l’article 333”. Per això, des de Mudei es vol crear una xarxa entre persones i organitzacions de la societat civil, fet que ha suposat un punt d’inflexió en la forma d’autoorganització social: “Abans, amb el president José Eduardo dos Santos (mort el 2022 a Barcelona), era més difícil participar socialment de forma organitzada. Es cooptaven i corrompien les organitzacions i la ciutadania hi perdia la confiança. Actuàvem sobretot de forma individual, fèiem també accions de denúncia i manifestacions, però eren més espontànies”.
El músic també relata l’impacte psicològic de la guerra (1975-2002) com una de les barreres que dificulta el creixement d’un moviment cívic: “Les persones tenen un trauma i no volen veure tropes militars, tenen por”
El músic també relata l’impacte psicològic de la guerra (1975-2002) com una de les barreres que dificulta el creixement d’un moviment cívic: “Les persones tenen un trauma i no volen veure tropes militars, tenen por. Per exemple, amb el que es coneix com a cas 15+2, quan es van detenir, utilitzant tancs, disset activistes (quinze homes i dues dones) perquè estaven llegint un llibre sobre com destruir les dictadures”. També especifica que s’utilitzen les famílies perquè pressionin i neutralitzin activistes. “La meva família no vol que em comprometi socialment, i em demanen que vagi amb molt de compte perquè hi ha hagut moltes persones assassinades”. Hembe explica com a la seva casa familiar, a la província de Bié, on va néixer, hi havia fosses amb cadàvers durant la guerra civil.
Tot i les dificultats, el cantant conclou que “la nova generació hem de fer alguna cosa, no podem simplement ignorar el que passa i ser còmplices de la dictadura. El partit que governa el país des de 1975, el Moviment Popular per l’Alliberament d’Angola (MPLA), va néixer amb un ideari que no estem copsant en la vida real. S’ha distanciat de la lluita social i del poder popular. Persones que van creure en el somni socialista ara se senten frustrades”, analitza. Hembe apunta, alhora, que se sent també familiaritzat amb les lluites socials que ha conegut durant la seva estada a Catalunya. Considera que la democràcia és un objectiu que no pot anar desvinculat de les condicions de vida. Angola, tot i ser un país ric en petroli i mineria, afronta una greu realitat de pobresa, desigualtat
i gana. “Ser ric en recursos a Àfrica és un drama. Els països africans més desenvolupats són els que tenen menys recursos. Perquè molts conflictes interns amaguen temptatives d’imperialisme”. D’aquesta manera, interpel·la també a la nostra responsabilitat per acompanyar la seva lluita “perquè Angola sigui un país diferent, on l’estat no vagi en contra de les necessitats del poble”.
