Recentment, s’ha presentat el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya (SHSC), un nou agent en el moviment pel dret a l’habitatge que aglutina set sindicats: Raval, Casc Antic, l’Eixample, l’Hospitalet de Llobregat, Baix Llobregat, Mataró, Baix Maresme. Es tracta d’una eina més del Moviment Socialista (MS), al qual ja s’havien adherit la majoria dels set sindicats prèviament, un procés que no ha estat exempt de debats i tensió. Després de militar al Sindicat d’Habitatge de Vilamajor i Llinars, Marina Parés s’ha convertit en la portaveu del nou SHSC amb què reivindiquen habitatge gratuït, universal i de qualitat.
Quants militants té el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya en l’actualitat?
Ara mateix no tenim un sistema d’afiliació, però sabem que son centenars. Hem de veure quin model podem establir, perquè venim d’espais molt oberts amb un perfil de participants amb pocs ingressos. Volem formalitzar-ho, que la gent que en forma part tingui uns drets i deures clars, i que s’hi pugui vincular de diferents formes.
El Moviment Socialista s’articula sota els principis del centralisme democràtic, un model d’organització i funcionament propi dels partits i organitzacions marxista-leninistes. El vostre sindicat també trenca amb l’assemblearisme?
“Volem superar l’horitzontalisme, en tant que dona una falsa imatge de participació igual, perquè acaba generant rols més personalistes que lideren l’espai i que es carreguen de més feina, i perfils més relegats al seguidisme”
Volem superar l’horitzontalisme, en tant que dona una falsa imatge de participació igual, perquè acaba generant rols més personalistes que lideren l’espai i que es carreguen de més feina, i perfils més relegats al seguidisme. Proposem un model en què les responsabilitats estiguin clares, les bases puguin entendre’s progressivament com a militància i es funcioni d’una forma planificada. És a dir, un model que ens permeti fer una valoració cada curs de quina és la conjuntura política, en quina situació ens trobem i quins son els conflictes més prioritaris. I poder-ho fer de forma centralitzada a partir de tota la informació dels territoris. Apostem per un funcionament més centralitzat i ordenat i menys espontani. Ara bé, és molt important la participació des de les bases en la resolució del conflicte i en l’acompanyament de companyes en situacions similars. Aquí rau la font de politització, la presa de consciència política.
La majoria de grups i sindicats que s’han integrat en el SHSC ja existien i en un moment donat van decidir alinear-se amb el Moviment Socialista. Com es va decidir fer aquest pas?
Hi ha molta militància que venim de participar en el moviment per l’habitatge abans que existís el Moviment Socialista. A través de l’experiència generem una sèrie de debats i veiem certes limitacions en el sindicalisme d’habitatge. Hem estat testimonis de les jornades de mobilització més importants de les darrers dècades, però les condicions d’accés al dret a l’habitatge per part de la classe treballadora no han millorat, fins i tot hem retrocedit. Alguns exemples concrets són la presència d’antiavalots als desnonaments, els llançaments que no es posposen, la reducció de les estades als hostals o l’execució de desnonaments en pisos de la Generalitat. També les regulacions, que en teoria eren avenços, però en alguns casos han quedat en paper mullat i en altres, no estan tenint efectes reals. Pensem que no estem sabent connectar la lluita diària amb l’objectiu de superar el capitalisme. La proposta del MS ens va ajudar a respondre aquests buits polítics i va obrir un procés de debat intern. Arran d’això, alguns col·lectius ens hi adherim, que vol dir que compartim estratègia política. També veiem que aquesta lluita més localista i aïllada és una limitació i per això ens unifiquem amb el SHSC.
Quina diagnosi sobre la trajectòria amplia i diversa del moviment per l’habitatge us porta a decidir crear un nou espai?
“Un dels problemes és el rol de supeditació als partits polítics socialdemòcrates parlamentaris. Acabem destinant treball a fer pressió perquè el polític de torn ens escolti i tiri endavant mesures que posen pedaços”
Creiem que s’està treballant amb falta d’independència política i manca de projecte polític propi, i tenim la necessitat d’aportar unes bases polítiques sòlides al moviment per l’habitatge. Un dels problemes és el rol de supeditació als partits polítics socialdemòcrates parlamentaris. Acabem destinant treball a fer pressió perquè el polític de torn ens escolti i tiri endavant mesures que posin pedaços a la problemàtica. Aquesta ha estat la dinàmica dels últims anys, conscients que hi ha espais, com la PAH, que fan l’aposta de forma evident i altres sectors que ho han criticat. Sigui per activa o per passiva, hi ha una falta d’estratègia política pròpia com a classe treballadora que connecti els mitjans i els fins de lluitar pel socialisme. Veiem que sense això, els fruits polítics els recullen uns altres, com PSOE i Sumar posant-se la medalla que han aturat els desnonaments amb la llei d’habitatge quan es mentida, o ERC amb la regulació de lloguer de temporada abans de l’escenari electoral, que s’havia de ratificar però s’ha tombat. Els partits socialdemòcrates s’han apropiat de la lluita del moviment per utilitzar-la amb fins electorals. L’han assimilat amb propostes que no tenen efectes reals, alhora que aproven mesures que imposen un marc més complicat per defensar-nos: com els desnonaments més ràpids i fàcils.
No creieu que el moviment ha fet us de diversos instruments complementaris: ocupació de blocs, negociacions col·lectives i incidència política?
“A nivell tàctic continuarem ocupant quan calgui o negociant amb propietaris. Hi ha un rang d’acció que és tàctica, però la qüestió és la supeditació estratègica”
Parlem de supeditació a nivell estratègic. A nivell tàctic hi ha un ventall ampli d’accions; continuarem ocupant quan calgui o negociant amb propietaris. Hi ha un rang d’acció que és tàctica, però la qüestió és la supeditació estratègica. Ara hi ha una definició de l’habitatge com a dret i alhora com a mercaderia, i són incompatibles una amb l’altra. Sota el capitalisme sempre prima la necessitat de benefici econòmic, la definició de mercaderia estarà per sobre del dret, i per tant, perquè això canviï hem d’abolir el capitalisme. Per acabar amb el problema necessitem un procés revolucionari, necessitem que la classe treballadora tingui la capacitat d’establir de quina forma accedim a l’habitatge. Si no tenim una estratègia que camini cap aquí, estarem alimentant el que ara mateix entenem com a política, les solucions parcials i els pedaços. Ens donaran engrunes per poder dir que fan alguna cosa i que seguim confiant en ells, però el problema anirà empitjorant. Hem de trencar amb el cicle de dependència amb aquests agents i guanyar poder com a classe per imposar el que és necessari, que tothom tingui una casa.
Probablement, gran part del moviment comparteix la diagnosi que el problema de l’habitatge no es pot desvincular d’un sistema econòmic concret.
Sí, i per això participem del Segon Congrés d’Habitatge de Catalunya i apostem per una solució davant una diagnosi. Les diferents postures responen més en el com, en la forma de connectar la lluita quotidiana amb l’acompliment d’aquests fins. És cert que una part important del moviment pel dret a l’habitatge és anticapitalista, però cal entendre bé de quina forma està lligada la problemàtica al sistema per superar-lo. Cal tenir clar quin procés revolucionari hem de fer i de quina forma el sindicalisme d’habitatge pot aportar-hi.
Precisament fa mesos que es prepara el Congrés amb l’objectiu de caminar cap a la construcció d’una organització unitària. El naixement del Sindicat no s’ha avançat al debat de com hauria de ser?
Ens hem unificat perquè tenim una proposta per aquest Congrés. Tots els sindicats locals que treballen en les mateixes tesis hem vist la necessitat de constituir-nos com un agent propi per poder portar la postura al Congrés. No som tot el moviment per l’habitatge i, per tant, no hem fet res més que unificar-nos per actuar com un agent polític consolidat i propi. Volem contribuir a respondre preguntes i veure quina és la millor forma de fer una acció unitària conjunta.
Pot semblar que feu una impugnació al moviment. Considereu que hi ha hagut victòries els darrers anys?
“No és una negació sinó una acceptació del que ha passat per superar-ho. No estaríem aquí si no fos perquè hem estat militants del moviment, on hem viscut el major aprenentatge polític de les últimes dècades”
La qüestió és com entenem la crítica i l’autocrítica, perquè moltes érem militants del moviment. Per tant, no és una negació sinó una acceptació del que ha passat per superar-ho. No estaríem aquí si no fos perquè hem estat militants del moviment, on hem viscut el major aprenentatge polític de les últimes dècades. Si no fos per les reflexions que s’han generat en el treball quotidià, no seríem on som. Plantegem autocrítica i una superació per continuar.
Al vostre programa defenseu l’expropiació de pisos buits per part de la classe treballadora. Com definiu aquest subjecte? I la proposta no és comparable al que ha fet l’Obra Social de la PAH alliberant blocs?
Parlem de classe treballadora en termes polítics i no sociològics. Podem entendre que la classe treballadora és tota aquella persona que sota el sistema capitalista no té accés al mitjans de producció i reproducció de la seva pròpia vida. Aquesta és una explicació més sociològica, però quan nosaltres parlem de classe treballadora ho fem en termes de subjecte polític. És a dir, que aquest subjecte sigui conscient de quin és el lloc que ocupa en el sistema capitalista, quin és l’origen de les contradiccions que viu diàriament i que s’organitzi de forma conseqüent per superar-ho. Parlem d’una classe treballadora revolucionària, que es conforma sota una proposta política que busca superar el capitalisme. També hem estat en moltes PAH i encara hi som i, per tant, ocupar blocs és una tàctica concreta que compartim, però sota una estratègia.
Entre els cinc punts principals del programa, a més de l’expropiació, plantegeu l’abolició del lloguer i les hipoteques, així com la fi de tot tipus de desnonaments. Alhora, reconeixeu que són propostes irrealitzables en l’actual sistema capitalista. Quina és la proposta en el mentrestant?
“Necessitem que la classe treballadora torni a veure com a possible i necessari un procés revolucionari i, per tant, apuntem les contradiccions més evidents de l’accés a l’habitatge i la forma per solucionar-les”
Encara que no siguin realitzables, els utilitzem perquè una funció molt important del SHSC és poder ser un altaveu de propaganda política estratègica, que és molt important en termes socials. Necessitem que la classe treballadora torni a veure com a possible i necessari un procés revolucionari i, per tant, amb aquests punts apuntem les contradiccions més evidents de l’accés a l’habitatge i alhora la forma per solucionar-les; superant el capitalisme. És un programa que ens permet contextualitzar. En el mentrestant, seguim treballant per mesures específiques: posar fi als desnonaments, negociar lloguers socials, aconseguir certs canvis de protocol policial a nivell municipal, més mediació, etc.
Aleshores, el que descarteu és dedicar esforços a incidir en la legislació catalana de l’habitatge?
Descartem fer reformisme, però no descartem la reforma com a forma de fer pressió o campanya perquè s’aprovi alguna mesura. Haurem de veure la conjuntura i especialment si ens serveix per fer aquest treball de conformació d’una classe revolucionària. Ens interessa que serveixi per generar un treball organitzatiu i polític amb moltes persones perquè passin a formar part d’aquest subjecte actiu, revolucionari, que aspiri a abolir el capitalisme. És a dir, el fi no ha ser aprovar una llei. En el seu moment, s’estava lluitant per aprovar la ILP de la PAH, no per superar aquest sistema. No rebutgem superficialment i a grosso modo la política institucional, sinó que hem de deixar d’entendre-la com un objectiu. Ens hem de dirigir a la classe treballadora i des d’una independència política.
El Sindicat té, especialment, l’adhesió de segments joves de població, a què ho atribuïu?
“Descartem fer reformisme, però no descartem la reforma com a forma de fer pressió o campanya perquè s’aprovi alguna mesura”
La nostra lectura és que hi ha una ruptura generacional. Venim de classes mitjanes majoritàries a Catalunya, però en les últimes dècades s’està desintegrant perquè l’Estat està deixant de fer el seu paper de garant de condicions de vida. Les generacions de joves es troben que no tindran el mateix estil de vida o condicions que els seus pares o avis. Per exemple, que no podran comprar sinó que hauran de llogar o ocupar. Hi ha unes aspiracions totalment truncades i això pot derivar cap a una desafecció, cap a un gir reaccionari per competir amb els altres i tenir el millor únicament per a un mateix. Però hi ha una altra tendència, que defensem i que hem de poder acollir: que la situació et permeti entendre el moment que vius, en quina posició et posa aquest sistema com a classe treballadora i convence’t que cal acabar amb això. Hi ha molta gent que ha vist en la militància política una sortida a les contradiccions del dia a dia. El sindicalisme d’habitatge ha estat clarament un dels fronts que molta gent jove, aquesta classe mitjana en procés de proletarització, ha vist com un espai interessant on començar-se a implicar en militància política, on lluitar per allò que és just.
En un moment de gir reaccionari, la dreta i l’extrema dreta s’uneixen, i dins l’esquerra anticapitalista hi ha escissions i divisions. Com us plantegeu la relació amb la resta del moviment?
Estratègicament divergim i per això hi ha hagut ruptura. Des de la independència política en el nostre cas i des de l’estratègia de cada espai, en aquesta conjuntura, hem de poder respondre de forma unitària perquè ens hi va la vida. No tenim cap altra opció que lluitar a través d’aliances, d’aquesta tàctica, de l’autodefensa davant l’auge del feixisme. Justament aquest gir a la dreta també parteix de la incapacitat de la classe obrera de plantejar una proposta alternativa i fer front a aquest auge. El cicle polític del que venim també és causa de la dretanització social, perquè en el moment que només fas gestió de la misèria des de la socialdemocràcia i estàs venent fum a la població mentre les condicions de vida empitjoren, totes les propostes polítiques que et venguin seguretat i construeixin un enemic comú extern venen moltíssim. La desafecció política se l’acaba enduent la dreta. La socialdemocràcia es còmplice d’aquest auge. Quan s’ha combatut el feixisme ha estat com a classe treballada organitzada i revolucionària.
