Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ahoztar Zelaieta, periodista i criminòleg

"Per fer periodisme d’investigació cal compromís i, fins i tot, ser temerari"

/ Xavi Bosch

Forjat al diari Egin, Zelaieta (Bilbao, 1972) ha investigat les connexions entre la policia i el narcotràfic, les xarxes clientelars de l’oligarquia basca i altres trames de corrupció. Amb Zaldibar: zona cero (Txalaparta), l’autor s’endinsa al món de la gestió de residus partint de l’esllavissada a l’abocador d’aquest municipi ubicat a la comarca del Duranguesat, que el passat mes de febrer va provocar la desaparició de dos treballadors –Joaquín Beltrán i Alberto Sololuze–, a banda d’una crisi ecològica i sanitària. En aquesta ocasió, Zelaieta posa la lupa sobre un sector altament rendible, però també perillós.


Fa nou mesos de l’esllavissada a l’abocador biscaí de Zaldibar, un dels pitjors desastres ambientals de la història del País Basc. Quin recorregut judicial pot tenir el cas?

Els responsables de Verter Recycling, empresa propietària de l’abocador, estan imputats per delictes contra les persones treballadores. Segons les diligències policials, Joaquín Beltrán va advertir la direcció que havia detectat unes escletxes que podien afectar l’estabilitat de l’abocador. En segon lloc, tot i que l’empresa tenia informes que confirmaven aquest risc, no va avisar la plantilla ni va aturar l’activitat. No se sap si es va alertar l’administració pública ni què hauria passat. D’altra banda, tres treballadors estrangers –precisament els que s’encarregaven de les tasques més perilloses– van assegurar que manipulaven amiant.


Hi pot haver imputacions per delictes sobre el medi ambient i la salut?

Tres plataformes (Zaldibar Argitu, GuraSOS i Ekologistak Martxan) s’han presentat per exercir d’acusació popular, i ara correspon al jutjat decidir si les admet. A diferència dels delictes contra el personal treballador –on queda molt clar qui són les víctimes–, en els delictes ecològics aquestes són més difuses, és difícil delimitar exactament a qui va afectar la catàstrofe. En aquest sentit, el veïnat de la zona va demanar a l’Ajuntament que fes anàlisis clíniques per comprovar les repercussions sobre la salut de la població, però la moció no va prosperar. Així que, de moment, els responsables de l’empresa s’enfronten a imputacions penals que no sumen els il·lícits mediambientals, un supòsit en el qual les condemnes solen ser més dures.


Creus que aquest cas pot reobrir el debat sobre la gestió de residus i fer que s’apliquin mesures de control més estrictes?

“Arran del desastre de Zaldibar, el debat sobre els abocadors ha traspassat les fronteres del País Basc”

Sí. De fet, arran de l’esllavissada i la clausura de l’abocador guipuscoà d’Epele, el Departament de Medi Ambient es va veure obligat a emetre un decret que permetia que altres instal·lacions rebessin materials inicialment destinats a Zaldibar i es va plantejar la introducció d’una taxa sobre tractament de residus que, per cert, la patronal basca rebutja frontalment. En segon lloc, s’ha generat un efecte Zaldibar: part dels residus s’havia de traslladar a l’abocador de Nerva (Huelva), però com que no se’n sabia exactament la composició, el veïnat i els ecologistes d’aquesta localitat es van mobilitzar. Després de la crisi de Zaldibar, l’escrutini crític per part de les plataformes ciutadanes, les famílies de les víctimes, els partits de l’oposició i fins i tot el comissari europeu de medi ambient, ha provocat que el debat sobre els abocadors traspassi les fronteres del País Basc.


Curiosament, a la zona de Zaldibar es va produir un confinament poc abans de l’esclat de la COVID-19. En aquells moments, diverses plataformes ciutadanes es van queixar que les autoritats havien protegit els interessos empresarials per sobre de la salut laboral i pública i que, al mateix temps, actuaven amb opacitat a l’hora de gestionar la informació. Es podria fer algun paral·lelisme amb l’alerta sanitària actual?

Es podrien fer una sèrie de paral·lelismes pel que fa als efectes de l’externalització de serveis públics estratègics, com la salut i la gestió de residus. L’esllavissada de Zaldibar va suposar una crisi mediambiental i una catàstrofe per a les víctimes i les seves famílies, però també va generar una crisi sanitària: es va prohibir el consum de productes dels horts de la zona, es van suspendre les activitats extraescolars i es van confinar els municipis del voltant de l’abocador. També és veritat que el tancament es va decretar just abans del derbi basc entre l’Eibar i la Reial Societat, que es va acabar ajornant. Fins a aquell moment, semblava que es podia fer vida normal. Això és molt simptomàtic per entendre com funcionen les coses a l’oasi basc.

 

Sovint recorres a aquesta metàfora de l’oasi per denunciar xarxes clientelars i altres expressions de corrupció. Quins són els seus trets característics?

Fets com els de Zaldibar posen de manifest l’existència de portes giratòries entre els àmbits públic i privat, amb personalitats que tenen un peu a l’administració i un altre a l’empresa. Els exemples més clars són l’antic alcalde d’Eibar i exconseller de Medi Ambient, Iñaki Arriola, i l’exdirector de l’Agència Basca de l’Aigua (URA), Ernesto Martínez de Cabredo, però n’hi ha molts més. És un element estructural plenament normalitzat, cosa que no vol dir que sigui legal o ètic. Molts responsables polítics que, en teoria, havien de controlar les activitats de la indústria perillosa des de les conselleries d’indústria o medi ambient han acabat sent fitxats per empreses del sector i, fins i tot, per grups de pressió. Com a càrrecs públics, prèviament han afavorit aquestes empreses signant acords o emetent decrets. Un dels màxims exponents d’aquesta dinàmica és el decret de tutela mínima per a la posada en marxa d’instal·lacions industrials de l’any 2000, que descarrega responsabilitats de vigilància a l’administració amb l’esperança que siguin les empreses les que informin correctament sobre la seva activitat.


També has comentat que aquesta dinàmica entre partits, càrrecs i empreses s’ha escrutat més a fons a Catalunya que al País Basc. Quines són les principals diferències?

No podem fer servir el mateix corruptòmetre per comparar els dos països perquè cadascun té la seva idiosincràsia. Per començar, al País Basc, la judicatura s’ha queixat públicament que els corruptes tenen advocats molt bons i que algunes trames gaudeixen de l’empara de l’establishment. A Catalunya s’ha investigat més la corrupció. De fet, la CUP va impulsar la comissió d’investigació pel cas 3% contra el partit més corrupte del país, Convergència Democràtica de Catalunya, i, al mateix temps, negociava la posada en marxa del referèndum amb la formació hereva. En canvi, el Partit Nacionalista Basc (PNB) no ha optat pel camí de l’autodeterminació, per això l’aparell mediàtic i la policia política de l’Estat espanyol no tenen gaire necessitat d’enfrontar-se a una formació que és molt útil als governs de Madrid, independentment de qui mani. A més, el seu ventall de relacions cordials amb la premsa és molt ampli –del Grupo Prisa a Vocento– i ha estat més generós a l’hora d’obrir les portes del seu enorme múscul clientelar des de l’administració i repartir joc en adjudicacions, contractació de personal, etcètera.


Crida l’atenció que l’abocador estava previst que trigués 35 anys a omplir-se, però en menys de deu ja és gairebé ple. I, recentment, Greenpeace ha revelat que l’índex de reciclatge d’envasos domèstics per part d’Ecoembes amb prou feines arriba al 25%, mentre que aquest conglomerat empresarial diu que és del 78%. Creus que els mitjans presten prou atenció al col·lapse que ens ve a sobre?

Els mitjans segueixen una política de periodisme de declaracions per omplir pàgines i no hi ha gaires periodistes que investiguin delictes ecològics ni seccions especialitzades. Els últims anys, els pocs casos d’escrutini mediàtic sobre la gestió de residus al País Basc s’han centrat en els domèstics, que només suposen el 10% dels generats, mentre que el 85% són industrials. I la controvèrsia s’ha produït perquè una part de l’oposició política ha intentat desenvolupar polítiques transformadores, com la introducció de la recollida de brossa porta a porta o el rebuig a la incineradora de Zubieta. Enfrontar-se a la maquinària del sector dels residus és molt difícil. S’ha de tenir en compte que Verter Recycling obté uns beneficis descomunals amb només sis treballadors. D’altra banda, també hi ha força tolerància social envers aquests delictes i només en casos molt greus apareixen en portada.


S’afirma que el periodisme d’investigació pràcticament ja no existeix i que, com a màxim, alguns mitjans fan periodisme de filtració. Hi estàs d’acord?

“El periodisme d’investigació pot partir de filtracions, però després ha de comprovar-les”

Sí, això s’explica a les facultats i poden corroborar-ho excaps d’equips de periodisme d’investigació. És habitual publicar filtracions directament, sense contrastar. Molts mitjans han publicat notícies sota la manxeta de “periodisme d’investigació” quan, en realitat, s’han limitat a reproduir les revelacions de WikiLeaks. Per tant, no es pot confondre el fi amb els mitjans. És a dir, el periodisme d’investigació pot partir de filtracions, però després ha d’acarar la informació, comprovar-la i, sobretot, treure a la llum coses que el poder vol ocultar a l’opinió pública. Per això cal comprometre’s i, fins i tot –i no ho dic amb un to pejoratiu–, ser temerari. També penso que hi ha periodisme d’investigació que no ha de pretendre ser durador: ha de tenir un començament i un final, i no pot sustentar-se en la mercantilització de la informació publicada ni en la supervivència a qualsevol preu. El problema és que les editorials no tenen una línia de periodisme d’investigació perquè saben que perdrien publicitat, ajuts públics i relacions clientelars, i no volen exposar-s’hi.


En aquest context, queda espai per investigar?

En general, els mitjans convencionals han carregat la motxilla del periodisme d’investigació sobre les espatlles d’uns quants professionals. Miro de seguir-los i amb alguns hi interactuo. Pel que fa als mitjans crítics, alternatius o contestataris, el problema és que les declaracions dels moviments socials i polítics propers els marquen l’agenda. Llavors, tenen poc temps per fer recerca i generar una escola estable que pugui compartir les informacions amb els periodistes que pugen, els de la generació del clic, i els dinosaures que ja porten anys investigant. Tot això costa diners i recursos, i pot generar friccions. Per exemple, un equip d’investigació independent pot haver de criticar entorns considerats propers, cosa que no és fàcil. Per això els mitjans alternatius també acaben basant-se en unes quantes persones que treballen aïlladament. Llavors, és difícil fer seguiment i només poden investigar en moments puntuals.


Et vas iniciar en el periodisme d’investigació al diari Egin i a la revista Ardi Beltza, mitjans clausurats pel jutge Baltasar Garzón. Com recordes aquella època?

“Un equip periodístic d’investigació independent pot haver de criticar entorns propers, cosa que no és fàcil”

En alguns imaginaris es considerava que Egin era sectari, però jo crec que era molt obert. Hi escrivien membres de partits polítics molt diferents, gent com el filòsof Fernando Savater i, fins i tot, exmilitars. D’altra banda, tenia seccions locals i comarcals molt interessants perquè eren properes a la ciutadania. Després, hi havia l’equip d’investigació, una aliança entre periodistes d’edats i procedències diverses, amb fonts heterogènies que arribaven fins a les estructures més sensibles de poder. Crec que vam generar un impacte brutal i, en algunes ocasions, vam ser capaços de marcar els titulars d’altres mitjans, com en el cas de les escoltes il·legals del CESID [antic CNI] a Herri Batasuna. D’aquell entorn també van sorgir llibres com Un rei cop per cop, la primera biografia crítica no autoritzada sobre el rei. Per contra, també vam pecar d’ambició, cosa que ens va acabar portant a la bancarrota. Aspiràvem a generar un debat sobre la manca de llibertat d’expressió a l’Estat espanyol i crec que vam aconseguir-ho. I érem conscients que ens acabarien tallant les ales perquè, precisament, posàvem de relleu tot això. Però no es pot viure del passat; avui no seria possible fer Egin. Cal crear coses noves i que surtin col·lectius de periodistes que s’arrisquin.


L’impulsor de l’equip d’investigació d’Egin, Pepe Rei, va ser pioner a l’hora de denunciar les connexions entre el narcotràfic i la policia i altres temes vetats als grans mitjans de comunicació estatals. Creus que algun dia es reconeixerà millor la seva tasca?

“Amb ‘Egin’ volíem visibilitzar la manca de llibertat d’expressió a l’Estat espanyol i crec que vam aconseguir-ho”

No ho crec, perquè era incorrecte fins i tot amb els seus col·legues i, és clar, això va ser la seva tomba. Primer, perquè per a molts periodistes era un traïdor, és a dir, un espanyol que s’havia fet independentista basc, i després, perquè es va atrevir a publicar els noms dels que estaven a sou del Ministeri de l’Interior. Va ser pioner en temes que avui estan de moda, com ara la policia patriòtica i les clavegueres d’Interior. En aquella època denunciar-ho no gaudia del mateix suport que ara. Quan anàvem a declarar a l’Audiència Nacional no ens esperava ningú, el buit era gairebé total. S’ha de tenir en compte que a Pepe Rei li havien penjat una etiqueta d’estigma molt important, la d’acusat de col·laborar amb ETA, per bé que, per molts jutges estrella que el perseguissin, jurídicament mai no s’ha pogut demostrar. D’altra banda, quan va entrar a la presó va solidaritzar-se amb gent de tota mena a banda dels presos polítics bascos. Potser avui està més ben vist relacionar-se amb els presos polítics catalans, però en aquella època tot era molt diferent.


La monarquia ja no és intocable als mitjans?

Això és evident. Alguns mitjans han après que hi ha una massa de gent que consumeix producte crític amb la monarquia. I les marques més capitalistes i agressives envers la massa crítica també s’han adonat que aquest sector de població també gasta telefonia mòbil i altres productes. Llavors, per exemple, una presentadora pot fer una broma sobre política en un programa de La Sexta i, al cap de pocs minuts, aparèixer anunciant una companyia de telecomunicacions. Al final, si la monarquia deixa d’invertir en clientelisme als mitjans –tal com feia abans amb la premsa del cor–
i cada cop més gent surt de l’armari en contra de la monarquia, les grans marques també s’hi apunten. Hi ha presentadors que s’han adonat que els compensa perdre una part d’audiència per guanyar-ne un sector més gran.


Podcast de Carles Masià

Article publicat al número 511 publicación número 511 de la Directa