Segurament la pregunta que encapçala aquest article haurà fet arrufar el nas d’incredulitat a més d’un. És cert que les dones paguen més impostos? De debò que les dones paguen més? Ja avanço la resposta: sí. No sempre en termes absoluts, però sí comparativament.
Però anem a pams. Cal començar per recordar que els sistemes impositius no són neutres, sinó que estan dissenyats segons un determinat model d’organització social. Aquest model, tant a l’entorn europeu com a l’Estat espanyol, té un biaix de gènere molt marcat. Podríem dir que el patriarcat domina la política i, per tant per extensió, també la política fiscal. Això fa que les dones patim una càrrega impositiva superior, principalment a través de l’IRPF i de l’IVA.
Com en gairebé tots els camps que tenen a veure amb la perspectiva de gènere, no hi ha molta literatura que serveixi de base per a l’estudi. En aquest cas concret, ens hem de refiar de l’informe Igualtat de Gènere i polítiques de fiscalitat a la UE, que té la seva versió espanyola a La fiscalidad en España des de una perspectiva de género presentat al Parlament Europeu pel grup d’Els Verds-Aliança Lliure Europea, elaborat per l’Institut per l’estudi i la transformació de la vida quotidiana sota la direcció de María de la Fuente.
Precisament, gràcies a aquest estudi l’Eurocambra va aprovar, el gener passat, una resolució no vinculant que proposa incorporar la mirada de gènere en la fiscalitat i aposta, per exemple, per la tributació individual de la renda o la supressió de l’IVA en els productes d’higiene femenina.
A l’Estat espanyol, Pedro Sánchez també havia promès que en els nous pressupostos inclouria una rebaixa en l’IVA dels productes d’higiene femenina. Però la mesura ha quedat en l’aire a l’espera de saber què passarà en les pròximes eleccions del mes d’abril.
A què es deu aquesta major càrrega impositiva sobre les dones? No hi ha un únic factor. Per exemple, en el cas de l’IRPF es deu a la posició desigual que ocupem les dones en el mercat de treball
A què es deu aquesta major càrrega impositiva sobre les dones? No hi ha un únic factor. Per exemple, en el cas de l’IRPF es deu a la posició desigual que ocupem les dones en el mercat de treball. Podríem dir que pel que fa a la renda, patim una triple discriminació. D’una banda, ocupem els llocs més baixos a causa de la precarització (baixos salaris, temporalitat i professions desvaloritzades a causa de la feminització). Però també per la dedicació quasi exclusiva a la cura, amb dobles jornades sense remuneració que, per tant, no cotitzen. L’esmentat informe aposta –i així ho assumeix l’Eurocambra– per la tributació individual, ja que evidencia que els sistemes fiscals quan es tracta de la declaració conjunta es basen a assumir que les llars agrupen i comparteixen els seus recursos per igual. Hisenda assumeix que els béns s’acumulen i per això es declaren conjuntament de forma solidària.
Però aquesta solidaritat s’esvaeix en l’anàlisi, ja que atenent a la naturalesa de l’aportació de les dones a la llar, per regla general hauríem de tributar a un nivell inferior de com tributem amb la suma dels ingressos. I aquesta és la tercera discriminació: amb el reforç de la família tradicional es penalitza la tributació conjunta o la monomarentalitat.
Doncs aquí la discriminació és doble. Les dones som les qui majoritàriament ens ocupem de cuidar i per això hem de seguir una pauta de consum centrada en la cura pel que gastem més –encara que sigui de forma involuntària– en productes d’higiene, bellesa, manteniment de la llar, salut, … Uns productes que acostumen a ser més cars perquè no es consideren de primera necessitat i es graven com a luxe o queden exempts de la xarxa sanitària pública. És a dir, gastem més i en productes més cars i, a més, no tenim cap altra opció.
En segon terme, hi ha la discriminació per no tenir en compte la diferent biologia femenina. Algunes fonts calculen que com a mínim ens gastem 3.000 euros al llarg de la vida només en higiene femenina. Uns productes que fins ara s’han considerat com accessoris i gravats, així, amb un IVA del 10% quan es reclama que n’estiguin exclosos o com a molt gravats amb el tipus súper reduït.
Hi ha una discriminació més subtil, lligada clarament a la construcció androcèntrica de la societat de consum. Es tracta de l’anomenada “taxa rosa”
Per últim, hi ha una discriminació més subtil, lligada clarament a la construcció androcèntrica de la societat de consum. Es tracta de l’anomenada “taxa rosa”. Es coneix així el fet d’encarir els productes adreçats específicament al públic femení i que sovint tenen el seu equivalent per al públic masculí a un preu més baix. Un increment en el preu de venda que se sol justificar amb algun alguna especificitat tant imperceptible com accessòria.
Només cal mirar els catàlegs de joguines dels grans magatzems o els de comerços especialitzats en higiene i perfumeria per adonar-se que és una pràctica estesa, molt comuna, però difícilment justificable.
Per il·lustrar-la em ve al cap l’anunci d’una companyia que fabrica maquinetes d’afaitar. Ha causat un gran terrabastall en posar damunt la taula determinats comportaments masculins considerats com a tòxics i que ja no superen el llindar de què és tolerable des d’una perspectiva de gènere. Realment és una molt bona campanya de sensibilització, sobretot tenint en compte que es tracta d’una empresa que s’ha fet gran potenciant precisament la virilitat masculina. Llàstima que aquest discurs sigui poc creïble, perquè aquest gegant de l’afaitat s’ha oblidat d’igualar els preus de les seves maquinetes blaves i roses.
Com qualsevol mesura política, les fiscals tenen un impacte en la capacitat emancipadora de les dones i condicionen el progrés cap a societats veritablement igualitàries. Tot i que estem ben encaminats, l’avanç és lent i encara ho seria més si no empenyéssim, si no alcéssim la veu per reclamar el que és de justícia.
