La idea primigènia d’aquesta columna era parlar de les olives, que per una llicència poètica fidel a la nostra parla es converteixen en aulives. Per aterrar-ho al temps i al lloc en què estem, el terme fa referència a l’acció i feina de fer aulives, expressió que no deixa de ser una deformació de la forma correcta que seria collir aulives.
Si en volia parlar, segurament, era per una qüestió una mica egocèntrica, però sense arribar a l’egoisme. Ara mateix és la tasca que m’ocupa el cap, el temps i el mes, i no només a mi sinó a unes quantes persones més d’aquesta terra nostra, una terra que pot tenir límits movibles i difusos perquè el conreu s’estén per la comarca i més enllà (força més enllà).
La cosa és que la idea primigènia de la columna ja havia nascut coixa. Si s’hagués centrat en una reivindicació de l’oli com a producte de qualitats excel·lents i de tradició mil·lenària, hauria tingut una mica de sentit. Si s’hagués fixat en la riquesa patrimonial d’aquests arbres més enllà del fruit també hauria donat de si. Fins i tot, hauria pogut explorar les simbologies que des de temps immemorials li donen força i importància, però no era el cas.
Les borrasses esteses davall dels ‘aulivers’ es converteixen en un espectacle ben curiós. Són una mena de ‘patchwork’ sense cosir, un mosaic on es barregen tots els tons del verd
El cas és que tot això, a la idea primigènia, hi apareixia però ben barrejat i sense solidesa, i sobretot amagat darrere de les borrasses. Les borrasses, per a qui no ho conegui, són grans trossos de roba o de tela que s’estenen davall dels arbres per collir els fruits que es fan caure. Les definicions dels diccionaris diuen que estan fetes de cànem, de jute o de borra, però avui dia el material plàstic ja ha substituït la matèria natural.
I aquí va la cosa: les borrasses esteses davall dels aulivers es converteixen en un espectacle ben curiós. Són una mena de patchwork sense cosir, un mosaic on es barregen tots els tons del verd que de vegades poden decantar cap als turqueses o simplement acabar en negres, i unes catifes enormes que cobreixen el terra salvatge o engalanen marges.
Lo d’engalanar marges no és una metàfora, o potser s’hi podria acostar si encetéssim un debat de si les borrasses als marges els adornen o no. El fet és que en terrenys d’orografia complicada i de desnivells salvats i ordenats per la pedra seca hi ha sovint aulivers a la vora dels marges i quan no hi ha marges, hi ha aulivers que aguanten terraplens. La seva funció és bàsica i senzilla: hi ha això d’evitar que la terra es desplaci cap avall i hi ha l’aprofitament màxim de l’espai conreable, un aprofitament nascut de la necessitat i de l’enginy.
Les borrasses als marges són una‘performance’, una acció artística efímera i prou repetida que no té més públic o espectador que qui ho contempla tot passant per camins i carreteres
A l’hora de la veritat, que en aquest cas és a l’hora de treballar, les borrasses als marges són una collonada perquè impliquen un sobreesforç per parar-les i recollir-les per la qüestió ja explicada dels desnivells. Ara bé, més enllà de la practicitat, les borrasses als marges són una performance, una acció artística efímera i prou repetida que no té més públic o espectador que qui ho contempla tot passant per camins i carreteres, i que podria acostar-se al land art. Personalment, he vist les borrasses als marges tota la vida, les he patit i les he utilitzat, i, així i tot, encara ara em generen una sensació d’estranyesa considerable.
La sensació d’estranyesa acaba generant-me dubtes. Per una part, em crida molt l’atenció això de performar l’agricultura com si fos un espectacle. Hi veig tot de fils per estirar que donarien la possibilitat de transformar una cosa quotidiana per uns i prou desconeguda per tants d’altres, fils que servirien per teixir discursos i reflexions i per fer present la terra més enllà dels sectors on de normal s’emmarca. Al mateix temps, però, d’aquí me’n surten més dubtes i alguna contradicció: si passés això, les borrasses als marges perdrien un tros d’essència, la seva funció passaria a un segon pla? Hi hauria potser una folklorització de qui treballa o ja directament el pagès quedaria fora de l’equació i la performance la faria algú que a la terra s’hi aproparia des d’un lloc diferent?
En el món tecnològic i de progrés en què vivim les borrasses sembla que siguin cada cop més cosa del passat: per a ser competitius val més un paraigua vibrador o una màquina recol·lectora
Per altra part, els dubtes em venen d’un altre cantó. No sé si defensar, reivindicar o lloar les borrasses als marges avui en dia té gaire sentit. En el món tecnològic i de progrés en què vivim les borrasses sembla que siguin cada cop més cosa del passat: per a ser competitius val més un paraigua vibrador enganxat al tractor o directament una màquina recol·lectora que vagin per feina i que la feina la facin fàcil. I en aquest sentit, ja no caldria pensar gaire ni en aulivers dels marges ni en arbres grans de soques monumentals que es convertirien en una altra collonada en aquest cas per la feina mecanitzada.
Arribats a aquest punt, la dissertació dels pros i contres de les borrasses contra la maquinària pesant podria continuar, però la columna no anava d’això, o potser sí a falta d’una idea primigènia ben parida. En tot cas i com a colofó, final només vull afegir que l’oli de l’any ja està sortint, rajant o fent-se, i que no hi ha res millor en aquesta vida que menjar-lo, gastar-lo i gaudir-lo. Així que aprofitem que tenim la sort de tenir a la vora i entre les mans un dels millors aliments que la nostra geografia ens ha donat.
