Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Perpinyà, entre la pesta i el còlera

C’est partout le bruit des bottes
C’est partout l’ordre en kaki
En Espagne on vous garotte
On vous étripe au Chili
On a beau me dire qu‘en France
On peut dormir à l’abri
Des Pinochet en puissance
Travaillent aussi du képi

Jean Ferrat

 

Fa tot just poques hores ha acabat a l’Estat francès el termini legal per presentar candidatures a la segona volta de les eleccions municipals. El que podria haver estat un pur tràmit administratiu a Perpinyà ha ressonat com una sentència. Si institucionalment venim d’un període fosc, no sembla que hi hagi cap clariana a la vista.

Fa sis anys, les darreres eleccions municipals ens van deixar orfes d’oposició. El discurs del front republicà per barrar el pas a l’extrema dreta del Front National (FN) de l’època va funcionar de meravella i l’alcalde sortint, Jean-Marc Pujol, va guanyar Louis Aliot, que va passar a liderar l’única oposició. Durant sis anys hem vist com el discurs de l’extrema dreta anava impregnant el discurs local. Policies armats amb armes semiautomàtiques, destrucció del patrimoni local, càmeres de seguretat. Aliot ha governat des de l’ombra, impregnant la municipalitat de les idees d’extrema dreta. I sobretot, s’ha aconseguit que la vila s’impregni, a totes les capes, d’un discurs preocupant sobre la necessitat de “posar ordre” per a poder viure “en seguretat”.

Se veia la necessitat clara de construir un front ampli d’esquerres per a respondre a la progressiva degradació de la ciutat acompanyada pels que estaven a les institucions

Quan fa un any el panorama electoral de 2020 començava a dibuixar-se van sorgir propostes, idees, debats. Se veia la necessitat clara de construir un front ampli d’esquerres per a respondre a la progressiva degradació de la ciutat acompanyada pels que estaven a les institucions. I no se va aconseguir. En la prèvia al partit que se jugava a les urnes, no se va aconseguir reunir el nombre de candidatures per aconseguir formular una coalició electoral prou forta que trenqués amb el binarisme tan temut en un sistema electoral pervers. O treus més de 10 % dels vots per mantenir-te a la segona volta i tenir representants a l’ajuntament, o més de 5 % dels vots per ajuntar-te amb alguna altra candidatura. O no existeixes. Potser aquest va ser el primer error.

Alguns encara pensàvem que quedaven cartes per jugar, però el context excepcional tornava a complicar les coses. El passat 15 de març se celebrà el primer torn de les eleccions en ple període de preconfinament i ja sabíem que aquestes no serien normals. Negant-se a ajornar els comicis, se sabia que l’excepcionalitat seria encara més gran. I així ha sigut. Trencant les regles del joc constitucional, de forma totalment inèdita, el segon torn de les eleccions se celebrarà el pròxim 28 de juny, lluny de l’habitual setmana de reflexió entre les dues voltes.

I és en aquest context d’excepcionalitat, sense poder reunir-nos de debò, sense poder fer les assemblees en les quals una candidatura com l’Alternative! ens havíem acostumat a prendre decisions, que ens ha atrapat el debat més dur i més intens. Què s’ha de fer, en un context electoral en el qual la multiplicitat de llistes pot donar la victòria a l’extrema dreta? Hem de reiterar el front republicà tan defensat pels partits clàssics? Hem de donar consigna de vot?

La duresa del panorama que se’ns obre, amb l’abandó de l’escenari electoral de qualsevol oposició digne d’aquest nom i amb la possibilitat real que l’extrema dreta passi a governar la ciutat, és un xoc emocional que fa difícil pensar amb el cap clar

La duresa del panorama que se’ns obre, amb l’abandó de l’escenari electoral de qualsevol oposició digne d’aquest nom i amb la possibilitat real que l’extrema dreta passi a governar la ciutat, és un xoc emocional que fa difícil pensar amb el cap clar. Un altre cop, un duel entre l’extrema dreta i la dreta extrema, entre Aliot i Pujol. Ni Grau (el candidat macronista que era conseller municipal amb el batlle sortint) ni Langevine (dels verds associats amb el Partit Socialista) que se podien mantenir al segon torn han optat per fer-ho. Diuen que ho han fet per salubritat democràtica. I les temptatives de coalicions amb els que havien superat el 5 % com Ripouil o l’Alternative! i que haurien ajuntat les tres llistes encapçalades per dones no han estat possibles.

I ara què? Tots a votar contra el mal menor, contra el mal major? La meua generació hem viscut gairebé totes les eleccions que recordem sota aquesta espasa de Dàmocles permanent: Si no vas a votar, vindran els dolents. I hem escoltat amb respecte i una resignació creixent els discursos dels més experimentats que ens deien que no podíem deixar guanyar el feixisme que ells ja havien viscut en carn pròpia.

I sabem què hem de fer ara? Segurament no, perquè no hi ha cap resposta perfecte. No hi ha cap vot perfecte en aquestes circumstàncies. Però el que és evident és que avui, molts ens sentim terriblement orfes institucionalment parlant. Per molt que des del carrer ens intentem organitzar, per molt que apel·lem a la resistència contra els discursos d’odi dels que ocuparan l’ajuntament, passi el que passi, serà dur. No volem ni la pesta ni el còlera. I acabarem amb les dues campant per la ciutat.

Per molt que des del carrer ens intentem organitzar, per molt que apel·lem a la resistència contra els discursos d’odi dels que ocuparan l’ajuntament, passi el que passi, serà dur

Perquè si una cosa cal tenir clara és que el discurs del front republicà ha anat perdent força. No tothom crida a votar contra el FN amb tanta claredat, contundència i unitat com fa sis anys. Fins i tot Josianne Cabanes, exelegida amb Pujol i candidata de la llista de Grau, ha cridat a votar Aliot. I al mateix moment, un altre dels candidats eliminats a la primera volta expressa clarament la seva oposició al discurs del front republicà.

Si certament no se pot frivolitzar de cap de les maneres equiparant Aliot i Pujol, també hem de treballar per reconstruir el nostre discurs contra l’extrema dreta, anant més enllà de la diabolització permanent i personificada en els caps de llista del FN. Per què les seues llistes s’han anat omplint de persones de la societat civil i ajuntaments com els de Besièrs, on governen, han aconseguit renovar el mandat sense necessitat de segona volta després d’aconseguir el 68,4 % dels vots, mostrant que si s’instal·len al poder, ja no és tan fàcil que el deixin com ho havia estat en altres contextos.

I si ara no hi ha resposta institucional possible, ens ha de quedar clar que la preparació pels propers comicis del 2026 comença ara. Ni el 28 de juny, quan Aliot o Pujol prenguin el poder. Ni al setembre, després d’unes vacances merescudes. Ni el 2025. Ara i al carrer, per començar un setge permanent a la institució.