Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Reflexions epistemològiques arran de la pandèmia

L'autor, membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa, fa una crítica al paradigma epistemològic "marcadament positivista" que impregna la manera d'afrontar la pandèmia de COVID-19 i descriu com s'ha reaccionat al positivisme des de diferents corrents filosòfics. El text forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Poxpolo Gorria

La pandèmia de COVID-19 ha suposat una onada de retallades de les llibertats individuals sense precedents des de la segona guerra mundial. La majoria de països han fet ús de mesures coercitives per confinar la població. En línies generals, els estats s’han adreçat als ciutadans segons un model Pavlovià d’estímul-resposta que, d’altra banda, constitueix la relació habitual entre l’Estat burgès i la ciutadania. El sistema penitenciari, el sistema educatiu –per més que s’hagin eliminat qualificacions com “deficient” o “insuficient” per d’altres burgesament digeribles– en són bons exemples. Que l’Estat s’hagi de relacionar amb els ciutadans en termes similars a com ho fan els humans amb els animals domesticats no expressa sinó la fallida del mateix Estat, del mite de la Il·lustració i, en definitiva, de la civilització burgesa.

A grans trets, s’ha instaurat una mena de feixisme mundial executat pels diversos estats segons les especificitats particulars. El paper de científics i experts per tal d’atorgar objectivitat científica a la retallada de llibertats i legitimar les mesures adoptades ha estat clau. Aquesta “cientificitat” reposa en un paradigma epistemològic marcadament positivista. A l’Estat espanyol, el comentari pseudocientífic signat per 68 experts demanant el confinament total és un exemple de positivisme barroer. L’ahistoricitat i l’absència d’un plantejament des de la perspectiva de la totalitat de l’objecte estudiat – en aquest cas, una malaltia contagiosa en un entrellat social complex format per éssers socials determinats històricament – són els trets fonamentals del “comentari”, que viu instal·lat en el present continu i en una unilateralitat simplista.

El paper de científics i experts per tal d’atorgar objectivitat científica a la retallada de llibertats i legitimar les mesures adoptades ha estat clau

Mitjançant sofisticats models numèrics es realitza una predicció temporal de la saturació del sistema sanitari en funció de diversos escenaris de confinament. Evidentment, l’escenari de confinament total és el que presenta millors resultats. Ara bé, és necessari un “estudi” d’aquest tipus per concloure que si la gent es queda a casa, el risc de contagi es minimitza, com també ho fa el risc d’accident automobilístic, laboral, etc.? Per què no s’ha contemplat la possibilitat d’intervenir la sanitat privada i els escassos recursos productius d’un país que viu de posar copes als turistes per produir mascaretes, aparells respiratoris, etc.? Més enllà d’algunes accions cosmètiques, el govern espanyol no ha fet res d’això, tot i que l’estat d’alarma permet la intervenció de qualsevol propietat privada. No és sorprenent que l’Estat de la classe burgesa es plantegi mesures cosmètiques, però l’elit científica que es deu al rigor analític i l’excel·lència? On estaven els eminents experts durant el procés històric de degradació i privatització de la sanitat pública?

Ahistoricitat i anàlisi compartimentat de la realitat social a partir de contrastar sèries de dades empíriques i extreure’n conclusions parcials són trets fonamentals del positivisme. Reputats “filòsofs” també s’han fet ressò d’una possible correlació entre una resposta positiva a la pandèmia i el gènere a partir de dades de països governats per dones. Posats a fer, per què no es contrasta la resposta a la pandèmia amb el color de la pell dels ciutadans o amb els sistemes econòmics que practiquen un suposat socialisme de mercat? El fet és que el positivisme ha esdevingut el paradigma epistèmic hegemònic, en concret pel que fa a les ciències socials. Com a reacció al mateix positivisme, corrents filosòfics com l’anarquisme epistemològic de Feyerabend o el comunisme hermenèutic de Vattimo declaren, a efectes pràctics, la impossibilitat de conèixer la realitat social concreta, que tot és relatiu i depèn de com es miri. A l’altre extrem, el positivisme ha evolucionat cap a la matematització exacerbada de la realitat social, cap a l’elaboració de teories formalment consistents sovint partint de fal·làcies argumentals. L’economia, la demografia neomalthusiana i la cienciometria en serien exemples. Pel camí, el positivisme s’ha enrocat en el gir lingüístic, identificant llenguatge amb pensament i declarant que no es pot anar més enllà del llenguatge en la comprensió de la realitat.

Els clàssics del marxisme van entendre perfectament la importància de la qüestió epistemològica pel que fa a la praxi política. Marx i Engels van criticar l’idealisme subjectiu a ‘La Ideologia Alemanya’

Els clàssics del marxisme van entendre perfectament la importància de la qüestió epistemològica pel que fa a la praxi política. Marx i Engels van criticar l’idealisme subjectiu a La Ideologia Alemanya. Engels va lluitar contra el positivisme de finals del segle XIX amb l’Anti-Dühring. Lenin va combatre el neopositivisme a Materialisme i empiriocriticisme, neopositivisme que, per cert, es va acabar imposant com a doctrina oficial a l’URSS, vulgaritzant la dialèctica marxiana en el DIAMAT stalinista. Tot i així, la dialèctica materialista va sobreposar-se al positivisme stalinista durant els anys 60 i 70, amb Evald Ilienkov com a figura destacada. Amb la implosió del bloc socialista, però, la dialèctica materialista i el fèrtil període soviètic post-stalinista foren de nou arraconats fins i tot per bona part del marxisme, que actualment es mou sota paràmetres positivistes i titlla la dialèctica materialista de metafísica. A diferència dels sistemes socials, la comprensió de la natura no ha deixat de progressar en sentit dialèctic i materialista, per més que els mateixos científics de les ciències naturals no en siguin conscients. Les paradoxes de Zenon, de Schrödinger, el principi d’incertesa de Heisenberg, etc., mostren el caràcter contradictori de la realitat natural i, per tant, de la percepció empírica i del pensament d’aquesta realitat. Cap transformació de la realitat social serà possible sense el coneixement dialèctic i materialista de la mateixa.