Quin vesper, començar a opinar sobre el control parlamentari dels mitjans públics de comunicació.
I quantes arestes a tenir en compte. Ja el llenguatge en menys de dues frases cou, incomoda, fins i tot és feridor: “control d’un mitjà de comunicació”. Fa de molt mal dir… Les paraules són molt importants. I controlar un mitjà de comunicació ja s’intueix com quelcom anacrònic.
El que ens cal és vetllar pel seu bon funcionament, per les condicions en què es practica el servei públic, per garantir-ne la viabilitat. I massa cops aquest no és el capteniment de les cada cop més pobres sessions de control parlamentari dels mitjans públics de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Que aquesta és l’altra. Quins mitjans es controlen? Els públics? Tots, o només els que depenen del Parlament de Catalunya i el pressupost del govern de la Generalitat, o la CCMA en el sentit més complet i complex del terme, altrament dits TV3 i Catalunya Ràdio?
Els mitjans de comunicació públics van ser creats i estan pensats per servir a la ciutadania del territori que representen. Crear continguts i informar de manera veraç i plural, protegint la llengua i els valors propis del país. Això vol dir que el control parlamentari no hauria de ser l’únic efectiu. De fet, no l’és. Existeix per llei un mecanisme absolutament infradotat, infrarepresentat i infrautilitzat que és el Consell Assessor de la CCMA, un òrgan format de persones representatives de la societat civil, designades pel mateix Parlament, amb la missió d’assistir-hi la presidenta del Consell de Govern o el mateix Consell de Govern, en matèria de continguts i estratègia.
També disposem d’un Consell de l’Audiovisual de Catalunya, que vetlla per la idoneïtat i qualitat dels continguts dels mitjans públics catalans. O els mateixos consells professionals de les àrees d’informatius i de continguts de què s’ha dotat la Corporació, per la defensa dels drets professionals dels qui creen continguts en aquella gran casa. I tot plegat hauria de ser un compendi valorat per tots aquells que parlamentàriament controlen els mitjans públics. Tots ells, de manera periòdica i professional, haurien de poder interactuar amb els representants parlamentaris, per permetre excel·lir un instrument tan potent com són els mitjans de comunicació públics del país.
Per desgràcia, la prioritat no és sempre posar per damunt de tot la necessitat de la nostra societat d’estar ben formada i informada, sinó fer de l’anècdota categoria; utilitzar la tele, la ràdio i altres mitjans com a escenari per confrontar interessos partidistes o personalistes
El problema és, probablement, que vivim instal·lats en una cultura de la confrontació, que ha pervertit la bondat del “control”, per convertir-lo en un espai mensual on llançar-se els plats pel cap, deixant massa cops a la intempèrie el prestigi i rigor dels professionals que gestionen i creen tot el que veiem i sentim a tots els canals de la CCMA (perquè no existeix cap altre control sobre cap altra corporació de mitjans que no sigui aquest).
Per desgràcia, la prioritat no és sempre posar per damunt de tot la necessitat de la nostra societat d’estar ben formada i informada, sinó fer de l’anècdota categoria; utilitzar la tele, la ràdio i altres mitjans com a escenari per confrontar ideologia o interessos partidistes o, fins i tot, personalistes.
Potser el control mensual dels grups parlamentaris, de la presidència i direccions dels mitjans, ha quedat estret i és poc eficient, i caldria implementar una cultura més de l’empoderament i el diàleg entre tots els actors que tenen l’obligació de proporcionar als catalans i les catalanes unes eines comunicatives que garanteixin la democràcia, el dret a la informació veraç i lliure, i la defensa de la llengua i la cultura pròpies, en un marc absolutament diferent de quan es van crear els mecanismes. Trobar espais i eines més actualitzades, democràtiques, realment plurals i representatives, que tinguin en compte tots els qui participen i en són corresponsables, i amb ganes de construir.
He de dir que no tinc la fórmula de la Coca-Cola. Però sí el desig i les ganes de col·laborar per trobar-la. Perquè la transformació del que tenim entre mans i l’empoderament dels individus en aquest camp han de permetre també a les institucions actualitzar les formes de seguiment, treball i acompanyament en un moment salvatge de transformació de la manera com els ciutadans arribem als continguts i a la informació.
