Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Petroquímiques: risc elevat, control deficient

Les petroquímiques de Tarragona i Castelló pateixen nombroso incidents i empitjoren la qualitat de l'aire dels municipis limítrofs. Entitats ecologistes reclamen que els governs català i valencià impulsin estudis i sancionin les empreses responsables de la contaminació

Complex petroquímic al Camp / Núria Gebellí

Contaminació d’aire i aigua, destrucció de sòl fèrtil, brugit constant, espetec de canonades i xemeneies, males olors, impacte lumínic i paisatgístic, sensació d’inseguretat. Qualsevol persona externa que viatgi a l’entorn de la petroquímica de Tarragona o del polígon industrial del Serrallo de Castelló, d’entrada, queda sorpresa per la dimensió dels complexos i el seu impacte en els municipis que els envolten. El conjunt de l’àrea industrial química del Tarragonès i el Baix Camp supera de molt la superfície del districte de l’Eixample de Barcelona (7,4 km2): el polígon nord n’ocupa 4,7 i el sud 7,2. En el cas de Castelló, equival a un terç de la superfície de la capital de la Plana.

L’any 1971, l’Institut Nacional d’Indústria espanyol va ordenar la construcció d’una refineria a Tarragona –amb un 60% de capital estatal i un 40% que es va adjudicar mitjançant concurs públic “entre entitats nacionals i estrangeres”, segons consta al BOE, per ordre del ministre burgalès José Maria López de Letona y Núñez del Pino i amb la signatura de Francisco Franco–, una primera grapa que obriria les portes a l’expansió industrial en el tram final de la vall del riu Francolí –actualment és la seu d’una trentena d’empreses. Des d’aleshores, la població hi conviu amb dues percepcions contraposades: per una banda, la creació de centenars de llocs de treball (que ocupen un terç de la població activa de Constantí, Perafort i Puigdelfí, Vilallonga del Camp, el Morell i la Pobla de Mafumet, municipis de l’entorn del polígon nord) i, per l’altra, la destrucció paisatgística i d’un model socioeconòmic rural que difícilment es recuperarà. Els nuclis urbans de Vila-seca, la Canonja o Torreforta i Bonavista (barris de Tarragona) es troben en una disjuntiva semblant (en aquest cas, en el perímetre del polígon sud), i amb una especial preocupació per l’empitjorament de la qualitat de l’aire i la sensació d’inseguretat. [Més endavant, en un apartat específic, ens centrarem en la problemàtica del Serrallo castellonenc.]


Contaminació per sobre del llindar permès

En els petits municipis que envolten la petroquímica de Tarragona s’hi detecten de manera episòdica pics de contaminació per sobre dels estàndards autoritzats per la normativa europea, amb un impacte sobre les àrees habitades que és de major o menor intensitat segons l’època de l’any, el grau d’emissions i els condicionants meteorològics –hi són freqüents les mestralades. Així ho va determinar un informe del Laboratori del Centre de Medi Ambient de la Universitat Politècnica de Catalunya per encàrrec dels ajuntaments dels municipis més exposats, amb l’excepció de la Pobla de Mafumet –per decisió de l’alcalde. S’hi van detectar nivells de concentració de contaminants que superen els criteris de qualitat de la Unió Europea: benzè a Constantí i 1,3-butadiè al Morell i Puigdelfí, ambdós a la llista de substàncies carcinògenes. Els constants incidents, a més, generen una sensació d’angoixa i inseguretat que ha fet incrementar el nombre d’atencions sanitàries per trastorns en salut mental. La petroquímica és a la llera del riu, en una ubicació geogràfica que s’albira des de punts tan allunyats com el monestir de Santes Creus, les muntanyes de Prades o el pantà de Riudecanyes, en un radi d’una vintena de quilòmetres de l’epicentre del complex. Qualsevol crescuda sobtada de les flamarades que emanen de les torxes de la petroquímica pot posar en tensió una població de desenes de milers de persones.

Qualsevol crescuda sobtada de les flamarades posa en tensió una població de desenes de milers de persones

Tothom s’ha acostumat a viure amb sirenes als punts elevats dels municipis, plans d’emergència i evacuació –que s’assagen de tant en tant– i sistemes d’alerta als telèfons mòbils. Un dels reportatges de l’edició de 2017 de l’Anuari Mèdia.cat, elaborat per David Garcia, detallava una trentena d’incidents registrats a l’entorn de la petroquímica entre març de 2016 i març de 2017: flamerades, fum, contaminació acústica i fuites de benzè. “Tot i que la indústria química ha fet esforços i inversions per mirar de reduir les emissions, som conscients que en fan falta més per minimitzar-les encara més”, reconeix Pere Guinovart, alcalde del Morell, l’únic de la zona que ha respost a les preguntes de la Directa. “Com a Ajuntament, creiem que els estudis haurien de ser públics, i, en cas de no ser exclusivament públics, també haurien de rebre el suport de les empreses emissores. D’aquesta manera, amb les companyies i els ajuntaments afectats involucrats, s’aconseguirien uns resultats més independents”, afegeix el batlle.

Els propietaris de la desena d’indústries químiques [gràfic] que copen el rànquing de les més contaminants al Camp de Tarragona –tots homes–, en el seu dia a dia –i el de les seves famílies– de ben segur que no topen amb les conseqüències negatives del negoci, ja que resideixen en barris adinerats de Madrid o Barcelona, exemptes d’indústries o infraestructures contaminants: Antonio Brufau (Repsol), en una macrovivenda de luxe a la Bonanova, i Antonio Zabalza (Ercros), en una mansió a Pedralbes, per citar-ne dos exemples.

Lluita ciutadana per la qualitat de vida

“Els habitants de la vall del Francolí van perdre la capacitat de presa de decisions sobre el lloc on vivien i la gestió del seu paisatge. Ara, dècades després, potser ja és massa tard per un canvi cap a un model econòmic respectuós amb el medi ambient, i només els queda una opció: vetllar per la seva salut”. Així comença una de les píndoles audiovisuals que Produccions Saurines ha elaborat per al micromecenatge del documental La Vall del Francolí. L’alè del Camp. L’obra repassa els orígens de la petroquímica i la relació del veïnat amb la riquesa biològica de la vall –la que s’ha perdut i la que encara es conserva–, entre molts altres aspectes. “Jo desitjaria que aquesta indústria no hagués estat mai aquí. Això era un camp preciós, la zona de cultiu més bona de Tarragona, però ara és zona industrial”, manifesta amb una certa resignació Josep Maria Torres, membre de la plataforma ecologista i ciutadana Cel Net, que des de fa deu anys –conjuntament amb GEPEC– batalla per la millora de la qualitat de l’aire i la vida a la comarca. “Vull creure que s’anirà transformant. La indústria petroliera té els dies comptats. Pot anar tirant cap a la indústria de la part nord del polígon, hi fan hidrogen, també metanol, a través dels residus no reciclables”, afegeix plantejant possibles escenaris de futur.

Neus Roig és una altra de les cares públiques de Cel Net. “Demanem que s’implantin directrius locals o comarcals específiques que sancionin aquelles activitats que sobrepassin certs límits en les emissions. Això no està legislat i s’hauria de fer. Hauria de ser la Generalitat qui sancionés; la legislació està una mica enlaire i caldria que es regulés. Un impost mediambiental aplicat a les indústries contaminants hauria de servir per a finançar els estudis sobre la qualitat de l’aire, seria el més coherent, no pas que sortís dels impostos de tothom”, detalla l’activista mediambiental i veïna de Vilallonga del Camp. Torres, que viu al Morell, té clar que les mesures directes que fan baixar els nivells d’emissions contaminants les coneix la indústria: “Quan vam realitzar el primer estudi vam difondre que hi hauria uns captadors i la indústria es va autoregular, no se sobrepassaven nivells perjudicials per a la salut. Ells saben que abaixant la productivitat, vigilant de no tenir aturades no programades, baixa molt l’emissió de contaminants”.

S’hi han detectat contaminants per sobre del llindar: benzè a Constantí i 1,3-butadiè al Morell i Puigdelfí

L’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT) és la veu que representa el gruix de les empreses de la petroquímica i, en declaracions –per escrit– a la Directa, exposen el seu argumentari: “Generem un total d’11.000 llocs de treball, entre directes i indirectes. En els municipis on la indústria és present, un de cada tres llocs de treball hi estan relacionats. A més, els llocs de treball que genera el sector químic són estables (un 94% dels contractes del sector són indefinits) i de qualitat (el salari mitjà del sector és de més de 37.600 euros)”. En relació amb la preservació de l’entorn natural, asseguren que “el sector compleix amb la normativa que marca l’Administració, que a més resulta ser una de les més restrictives del seu entorn geogràfic. Però aquest compromís va més enllà i els estàndards que s’autoimposen les empreses són sovint més exigents que la mateixa normativa”. Joan Pons, ambientòleg i veí de la comarca, ho posa en dubte fent una mirada a la història recent: “És una indústria que ha malmès el seu entorn. Tots aquests episodis de contaminació han suposat expedients oberts, que han arribat a la mateixa fiscalia de Medi Ambient. El futur passa perquè la indústria s’adapti i sigui compatible amb l’entorn, una química verda que es faci càrrec de la restauració de tots els danys que ha causat a l’entorn en les últimes dècades”.

Sergi Saladié, professor associat de Geografia a la Universitat Rovira i Virgili i exdiputat de la CUP, va formar part d’una delegació de membres del Parlament que van visitar el complex químic la passada legislatura i fa les consideracions següents: “Vaig dir al director de la planta que hi havia un decalatge entre el discurs que ens feia i la impressió visual d’unes instal·lacions molt velles, amb un cert deteriorament, moltes peces rovellades, amb pèrdues de líquids, els carrers interns amb l’asfalt en males condicions. Són detalls que em van fer pensar que, si els carrers ja estaven malament, com devien estar les parts menys visibles”. Saladié va constatar un “cert compareig” entre la planta i els equips de govern dels municipis, amb l’única excepció del Morell, “que té una posició més crítica”. “Si la gent no es mou tot quedarà aturat, ningú d’aquest sector s’esforça a millorar si no el pressionen. Si el nivell de pressió continués, s’obligaria la Generalitat a realitzar els estudis de qualitat de l’aire i exercir una major fiscalització sobre les empreses”, conclou.

Pluja de subvencions, a particulars i administracions

“En qualsevol mirada que facis al territori trobes la petjada d’aquestes empreses, finançant actes, equipaments, revistes, festes majors, cursos universitaris… Molta gent només veu els diners, amb allò de ‘són el que ens donen a menjar’”, reflexiona l’activista Neus Roig, que ens detalla l’últim episodi d’aquesta pluja de subvencions. “Ens va arribar que havien comprat carmanyoles pels entrepans dels escolars de l’institut del Morell. Primer pensàvem que fins i tot amb el logo de Repsol, però ho vam anar a comprovar i no portaven la marca”. És tan gran el seu poder financer que esdevenen una mena d’administració en paral·lel; la llista de càrrecs públics que abans o després de treballar per a l’administració han format part de la plantilla de la petroquímica és llarga.

El cas més paradigmàtic és el de Teresa Pallarès, durant cinc anys directora general de l’AEQT i ex-sotsdelegada del govern espanyol a Tarragona pel PSOE durant l’etapa Zapatero. En les passades eleccions del 21 de desembre es va presentar en el lloc número dos de les llistes de Junts per Catalunya per Tarragona, i va sortir escollida diputada, en companyia del cap de llista, Eusebi Campdepadrós. El 31 de desembre de 2017 finalitzava el seu contracte al capdavant de l’AEQT. “Després dels resultats del primer estudi, que van ser molt mediàtics per la presència de compostos cancerígens, amb el segon estudi només s’hi va comprometre un ajuntament, i amb certes reserves. Des d’aleshores, la resta d’administracions locals ens han girat l’esquena, bé perquè directament hi treballen i van rebre pressions, bé pels ingressos econòmics directes o indirectes, a través d’impostos o de subvencions”, lamenta Josep Maria Torres, de Cel Net. Guinovart, alcalde del Morell, remarca que “és una indústria molt consolidada a la zona. Com diu la gent gran, ‘si no la tinguéssim, la voldríem, i ara que la tenim, potser no la volem’. Al final, és important que hi sigui, però cal que siguem conscients de la qüestió de les emissions contaminants, perquè perjudiquen tota la ciutadania”. Des de Cel Net s’esforcen a difondre un missatge integral: “La major part de la gent del Camp de Tarragona viu d’aquestes empreses, però l’economia no ha d’anar contra la consciència ambiental. No anem en contra de la gent que hi treballa; si volem més salut per al veïnat, també la volem per qui hi treballa”, afegeix Roig, que malgrat totes les dificultats, pensa que anem a millor: “Cada vegada hi ha més consciència ambiental, tothom vol saber què respira”.


Un jutge determina que la feina a Repsol és l’origen del càncer d’un treballador

La plantilla de la trentena d’empreses que treballen a la petroquímica també està exposada a les emissions tòxiques. Aquest supòsit ha quedat acreditat en una sentència del Jutjat Social 1 de Tarragona, on s’assevera que el linfoma fonicular (càncer) que pateix un treballador d’una de les subcontractades de Repsol Petróleo SA va ser originat per l’exposició als compostos químics presents a la instal·lació industrial. L’afectat, contractat durant tres anys per l’empresa Atrian Technical Services, va fer tasques de manteniment dels forns d’olefines de la petroliera i, posteriorment, va fer la mateixa feina a la planta d’etilè de Dow Chemical Ibérica, també dins de la petroquímica. El treballador ha passat un llarg periple fins a aconseguir un aval judicial de la seva malaltia laboral.

Per a Jaume Cortés, advocat del Col·lectiu Ronda que ha defensat els seus interessos, “resulta inversemblant que s’hagi obligat una persona greument malalta a enfrontar-se a dos judicis diferents malgrat l’evidència mèdica de la seva situació i la claredat de la relació causa-efecte entre la patologia que pateix i l’activitat professional que desenvolupa en un entorn extraordinàriament perillós per a la salut com és la petroquímica de Tarragona”. Cortés recorda que el conjunt de gent que treballa en aquestes instal·lacions “està exposada a la presència d’agents contaminants que figuren i estan reconeguts al barem de malalties professionals”. “Ells no volien de cap de les maneres que es reconegués en una sentència judicial que hi havia malaltia professional. Ens van oferir diners –en concepte d’indemnització– a canvi de no començar el procediment. I no és l’únic cas. Jo mateix vaig portar un altre cas d’un treballador que va morir abans d’arribar a judici. A través d’un sindicat independent, que actualment té majoria de representació entre la plantilla de Repsol a la petroquímica, es vehiculen els diferents casos i batallen per aquest reconeixement”, detalla l’advocat.

Article publicat al número 456 publicación número 456 de la Directa

Articles relacionats