Pobles que donen llum

Les cinc grans companyies que controlen el mercat energètic a l’Estat espanyol –Iberdrola, Endesa, Naturgy, Hidrocantábrico i Viesgo– són habitualment propietàries de les xarxes de distribució que transporten l’electricitat fins a les llars. Cada distribuïdora opera en una zona geogràfica concreta, de manera que la filial i-DE d’Iberdrola ho fa al País Valencià i E-Distribución d’Endesa se n’encarrega a Catalunya. En total, a tot l’Estat espanyol, aquestes dues empreses compten amb una bossa d’11 milions de clients. Això no obstant, al llarg del territori existeixen municipis que contradiuen aquesta norma general. Pobles on el cooperativisme o la gestió pública han mantingut aquest servei bàsic prop de la ciutadania. Aquest és el cas de les cooperatives elèctriques, una fórmula que es manté amb especial vitalitat al País Valencià –on se’n poden comptar fins a un total de quinze, el que representa un 85 % del total de les que existeixen a tot l’Estat espanyol–, o de les empreses públiques d’energia que operen sobretot a zones rurals. En la majoria dels casos, aquestes societats sorgiren a principis del segle XX com a iniciatives populars per dur el subministrament d’energia elèctrica als pobles. Arran de la pressió mercantil i legislativa, moltes van acabar absorbides gradualment per les grans companyies elèctriques, però d’altres han resistit.

A tocar de la vora del nou llit del riu Túria trobem Castellar–l’Oliveral, una pedania de València que es reivindica com a poble. El terme del municipi gairebé delimita la franja on s’acaben els camps d’hortalisses i comencen els arrossars de l’Albufera. Ací, la llum que, a poqueta nit, il·lumina les finestres de les cases és el fruit del treball que fa la Cooperativa Elèctrica de Castellar. “Naix per la necessitat de què arribara el subministrament elèctric, perquè en aquell moment les grans companyies no tenien interés en els nuclis rurals”, conta el seu secretari, José Manuel Llop. Aquesta entitat es va constituir l’any 1924, quan un grup d’habitants de Castellar adquiriren col·lectivament les instal·lacions elèctriques d’un xicotet empresari industrial i decidiren fer el servei extensiu a la resta del municipi.

“Cooperatives com les nostres tenen la funció de donar subministrament de la millor qualitat al millor preu i de forma autogestionada per al consumidor –argumenta Llop–, al marge del gran negoci de les grans companyies que, històricament, sempre ens han combatut”. Avui dia, compta amb 2.600 sòcies consumidores i una xarxa de distribució amb deu centres de transformació. Tota l’energia que comercialitza és d’origen renovable i fa poc ha participat en la constitució d’una comunitat energètica local.

La història de la Cooperativa Elèctrica d’Alginet (la Ribera Alta) discorre per camins similars des de la seua fundació en 1930. Situat un poc més al sud, el poble d’Alginet també rep la llum d’una entitat cooperativa que proporciona subministrament al 97 % de la població. Segons Pepita Company, secretària de la cooperativa, “representa un canvi molt gran passar de consumidor d’una gran empresa a ser soci nostre”. Company ho atribueix sobretot a la diferència de tracte: “Ací, el soci ve a les oficines i hi ha gent que l’atén, a les grans companyies tot es fa parlant amb una màquina”. La cooperativa compta fins i tot amb una subestació pròpia, construïda a causa del bloqueig que Iberdrola va dur a terme per intentar limitar la seua capacitat de subministrament. Company va ser la primera dona a entrar al consell rector de la cooperativa, impulsant un canvi que ha portat la paritat de càrrecs a la societat i l’elecció d’una dona com a presidenta.

Energia pròpia

A Catalunya, el model que segueixen aquestes xicotetes entitats sol ser el de les empreses municipalitzades on l’energia es considera un servei i un bé comú. L’any 1926, la població d’Almenar, al Segrià, va construir una presa que permetia subministrar al poble energia hidroelèctrica. A més dels usos agrícoles i ramaders, el canal de Picanya permetia generar llum per a tota la localitat. Santi Cornet, enginyer elèctric de la companyia d’Almenar des de fa vint anys, explica que, en aquell moment, “a tot Espanya hi havia petites centrals o companyies municipals que generaven o gestionaven l’energia” i, afegeix que “després de la Guerra Civil, quasi tot va ser nacionalitzat menys aquelles que no es van voler vendre, especialment cooperatives i empreses municipals”.

No és fins al 1950, quan creix la despesa energètica, que es van interconnectar amb la xarxa d’alta tensió d’Endesa. “L’any 2000 es crea la societat limitada com a empresa també de distribució –separant-la de la generació–, que distribueix, per una banda, l’energia generada per la central i per altra la xarxa d’alta tensió”, explica Cornet. Com que el vessant de la comercialització de l’energia també es va haver de separar en 2007, des d’Almenar afirmen ser l’únic municipi de Catalunya que disposa dels tres sectors d’energia elèctrica municipalitzats i que són molts els beneficis d’aquest fet, com ara la pertinença, l’autosuficiència, la relació directa, el tracte humà o el fet d’intentar causar el mínim cost possible a les consumidores: “Nosaltres tractem de modernitzar-nos i d’oferir un servei tècnic humà que empatitza cap als altres. Mirem pel bé comú de la població. Amb les empreses privades –xicotetes o grans– això no passa”.

En l’actualitat, genera el 20 % de l’energia i compra el 80 % restant al mercat majorista. En un municipi de 3.300 habitants, l’elèctrica pública disposa de 2.000 abonades, tantes com nuclis residencials hi ha a Almenar. “En el poble estan molt contents, encara que en els últims tres mesos les tarifes de la comercialitzadora s’han vist repercutides perquè també depenem del mercat elèctric”, detalla Cornet, alhora que denuncia que en el sistema elèctric espanyol no existisca una economia d’escala diferent per grans i xicotetes empreses. “Existeixen les mateixes normatives per nosaltres que per les companyies de 100.000 abonades. Això ens fa difícil competir”, assegura.

És el mateix punt de vista que segueix Ramon Mullerat, alcalde de Santa Coloma de Queralt (la Conca de Barberà) i president de l’elèctrica municipal. Amb aquesta societat de titularitat municipal es distribueix i comercialitza l’energia a tot el municipi, de 2.700 habitants, que es compra del mercat majorista, tot i que avui dia estudia la possibilitat de generar energia per mitjà de plaques fotovoltaiques i també fomenta i facilita l’autoconsum a les habitants de la localitat. Aquest cas s’explica perquè a principis del segle XX, amb el sorgiment de moltes fàbriques tèxtils, diversos empresaris van fer arribar per iniciativa pròpia l’energia a les seues plantes i, a poc a poc, a les llars dels habitants del poble que els ho demanaven, fins que es va decidir traslladar la gestió a l’Ajuntament. Segons Mullerat, un altre punt positiu de les empreses elèctriques municipals és que els seus beneficis econòmics repercutisquen en els pressupostos municipals. Si més no, l’alcalde remarca que aquest era el cas fins al 2017, quan el mercat era estable. Amb la pujada del preu de la llum dels darrers mesos, assegura que la companyia ha perdut abonades perquè és difícil competir amb el mercat majorista: “Sempre intentem vendre l’energia a un preu raonable, però és difícil competir perquè ara els grans venen l’energia a unes tarifes inabastables per a una comercialitzadora tan xicoteta”, denuncia.

Unir energies

La majoria de les cooperatives elèctriques del País Valencià es troben vinculades a la Federació de Cooperatives Elèctriques de la Comunitat Valenciana i a Unión Renovables, que aplega cooperatives dedicades a la comercialització d’energia renovable de tot l’Estat espanyol. El president actual d’Unió Renovables, Alfonso García, explica que “l’objectiu de les cooperatives és empoderar les persones del món de l’energia”. García, qui també és membre de la cooperativa energètica basca Goiener, justifica la creació d’aquesta entitat: “Si les lleis que ens afecten emanen d’un poder polític estatal, d’alguna manera ens hem de fer sentir”.

“Amb cada canvi legislatiu, sempre han tractat de, molt subtilment, d’esborrar del mapa a les cooperatives i als xicotets distribuïdors”, denuncia José Manuel Llop. Hi ha molts, d’exemples, com la negativa des de l’època franquista –i fins a la publicació de la llei energètica de 1997– d’ampliar les instal·lacions, l’eliminació de facto de la seua activitat comercialitzadora durant l’any 2009, arran de la nova definició legal que arbitràriament excloïa les entitats que estigueren inscrites a registres públics diferents del mercantil –com és el cas de les cooperatives–, l’obligació de segregar distribució i comercialització o el fet de repartir la contribució al bo social segons nombre de clients, en lloc d’altres criteris més proporcionals.

La darrera d’aquestes ofensives ha vingut de la mà de la pujada del preu de l’energia, moment en el qual han proliferat ofertes d’aquestes companyies per captar els sectors del mercat regulat i de comercialitzadores xicotetes. “Estan fent les campanyes en els pobles on hi ha cooperatives –explica Company, tot posant l’accent en el desequilibri de forces–. Nosaltres som tan sols un granet de sorra en tota la platja”. Malgrat tot, les cooperativistes es mostren àmpliament confiades: “La nostra clientela és menys volàtil, la cooperativa té molta tradició i la gent hi confia molt”, comenta Llop. Company, en el mateix sentit, recorda que “sempre hem hagut de lluitar molt i això estem fent, la gent pot estar tranquil·la pel futur de la cooperativa”.