El panorama mental i físic que expandeix Jerry Stahl a les seves memòries és molt exigent. En instants passa d’estats de deliris a una comicitat hilarant. No és fàcil ubicar-s’hi.
Aquest no és un llibre on l’autor intenti disculpar-se per consumir. No ens explica que a les drogues hi ha una mena d’elixir que doni sentit al món. No les enalteix. No hi ha cap ús pràctic de les drogues, cap protocol d’assaig com feien Walter Benjamin i els seus col·legues, que s’administraven dosis controlades per veure com els afectaven en les seves dissertacions, i si els ajudaven (o no) a les seves converses embafadorament intel·lectuals.
Aquest és un cas on l’autor exposa com la seva vida podria haver estat en el nefast absurd de “no ser més que droga”. I escriu per això, no contra això. És un llibre (una vida) que es lluita des de la memòria. Stahl rema a través de l’oli bullent del record de les drogues. Escriu i es fa mal en el procés de dol. Escriu i es crema per exorcitzar-se.
