Ens governa la sospita i la tristesa,
en llocs on,
la vida i la mort apareixen quan fas fallida les normes.
Som nòmades del temps,
esclaves de la pandèmia,
i de l’antiga normalitat.
Reprimir la vulnerabilitat ens farà més fortes?
El caos exterior és contaminant, almenys per a mi. Reflexiono sobre aquesta realitat amb una certa abstracció, entre la nostàlgia i la inquietud de l’avenir. Fa una setmana m’autoconfinava a l’espera dels resultats de la PCR d’una amiga. Al final tot va quedar en falsa alarma. No hi ha fugides possibles, els nostres dies seran així i per molt que pretengui invocar a l’antiga normalitat, tard o d’hora, un fet, una crida de rastreig o qualsevol limitació més enllà de portar mascareta a quaranta graus o de la distància social, em recorda que la nostra cultura estiuenca ha desaparegut, i que aquest és l’estiu de la transició cap a una estranya forma de vida sucumbida al virus. Només ara començo a comprendre que viure enmig d’una pandèmia és com habitar una metamorfosi constant en la qual les repeticions muten, els hàbits s’alteren i les normes imperen.
Dissenteixo, amb un cert temor, dels límits que ens imposa la pandèmia, perquè ens han educat esperant el temps d’oci estival. Aquí bolquem totes les nostres il·lusions i frustracions de l’any. De petita em fascinava anar a la platja, a la piscina, desitjava estar amb els amics, visitar a la família a Maputo, veure llocs nous, conèixer a gent, viure el primer amor… Quan em vaig convertir en treballadora, les vacances i l’estiu van deixar de ser sinònims i, fins i tot sent conscient que la seva fi última és fomentar la productivitat la resta de l’any, el romanticisme estiuenc va persistir, potser perquè vaig entendre que estava atrapada en un esquema del qual no podia escapar. Però enmig de rastrejos i confinaments esporàdics, tot sap diferent; un estiu sense gent ni plans tancats, sense bons concerts i amb comerços fantasma, hotels tapiats i quiosquets buits, és un estiu estrany, encara que per sort, també està exempt de les horroroses gerres de sagnia i paelles precuinades en les Rambles, i sense la maleïda cançó o qualsevol mostra d’un model turístic caduc.
“El descans estival és cruel, i no deixa de ser una altra manera de darwinisme social, una altra manera d’assenyalar la classe i les regalies socials, perquè només descansen els qui s’ho poden permetre”
El descans estival és cruel, i no deixa de ser una altra manera de darwinisme social, una altra manera d’assenyalar la classe i les regalies socials, perquè només descansen els qui s’ho poden permetre. Ara davant la impossibilitat d’agafar un avió i viatjar a l’estranger, ja sigui amb un pack vacacional de polsera, amb la motxilla o als grans hotels, ara el poble, les segones residències i la possibilitat de llogar cases amb piscina és el que està marcant, en aquest particular estiu, les noves fronteres de la desigualtat. És impossible no atendre la que està ocorrent, és com si retrocedíssim quaranta anys.
Intentar sobreviure al neguit col·lectiu consumint el mínim de l’actualitat del coronavirus mentre aprenc a habitar en la incertesa és una tasca àrdua. No obstant això, també reflexiono que d’aquesta manera viuen milers de persones a Moçambic i a tot el món, que han de sortir cada dia a vendre el que sigui per a poder menjar. El caos i la mort formen part de la seva normalitat. Però aquí ens espantem, sentim una aversió especial pel tràgic i les emocions extremes. Som com nens opulents que viuen entre cotons, incapaços d’afrontar la gravetat de la situació. Per aquesta raó el desconcert s’apodera dels nostres cossos i ens empeny a relacionar-nos entre la inseguretat i l’ansietat per no saber què ocorrerà. Ens aterra l’angoixa d’haver d’intimar amb la mort.
“Transitem en la incertesa, peregrinem cap a la desigualtat, i aquí l’humanisme cau a la deriva i la vida es fa més complicada”
Transitem en la incertesa, peregrinem cap a la desigualtat, i aquí l’humanisme cau a la deriva i la vida es fa més complicada. Intento somniar i imaginar el futur, vull il·lusionar-me, però em costa. Em ve al cap Moçambic, les meves llargues estades a Maputo, perquè aquí vaig entendre el que és la pobresa i la desesperació, vaig descobrir el sadisme del deute en el dia a dia, vaig ser testimoni del seu acarnissament amb la vida. Ara adverteixo com els pitjors malsons africans truquen a les portes d’Europa, mentrestant, per altres llindars, penetra el neoliberalisme més extrem clamant l’americanització de l’existència.
L’escriptora estatunidenca, Siri Hustvedt, afirma que el temps s’ha col·lapsat a causa de l’emoció, i els records tenen ara una índole al·lucinatòria. Té raó, a més caldria afegir que costa albirar el final d’aquest deliri. Ens hem convertit en nòmades del temps, però vivim el cicle estacional que continua aliè a les nostres desgràcies. L’espiral temporal, que sotmet els nostres cossos al curs de la degradació i de les repeticions, segueix actiu. Així que la vida segueix, en poques setmanes cauran les fulles dels arbres, començarà el fred i tornarem a entrar en la roda del temps. Diuen que un altre pic ens espera, que tornarà la COVID-19 amb més força per a recordar-nos que som éssers vulnerables. La veritat és que no estic preparada per a un segon round i penso quin futur m’espera al setembre amb els nens, si no hi ha col·legi.
