Avui és el meu aniversari.
Compleixo quaranta-un anys,
i és Sant Valentí.
Un dia com avui, vint-i-set febrers enrere,
Javier Rubio, el noi bru d’ulls blaus,
fill de guàrdia civil,
em va regalar un penjoll amb mig cor.
Portava gravat “Trust in me“,
em va deixar dos mesos després.
Es va quedar amb l’altra meitat d’aquell cor.
Mai vaig saber per què no em va portar a casa
sospito que el meu color
no era del grat a la caserna.
Mai vaig poder desprendre’m de
l’aroma racista que emanava de la seva mala educació.
Avui és el meu aniversari.
És el dia de Cupido i del prodigi del capital romàntic.
Fa setmanes que les pantalles ens recorden
les nostres obligacions com a consumidors.
No hi ha manera de deslliurar-se d’aquest maleït sant.
no hi ha manera.
Em pregunto si Cupido és blanc, racialitzat,
o si entén d’interseccionalitat.
Potser aquests són els seus atributs de Tinder.
Avui és el meu aniversari.
Fa més de trenta anys que sóc a les Ibèries.
Érem els negres de la barriada madrilenya,
després va venir una altra família.
Quan vaig celebrar el meu desè aniversari,
li vaig dir a la meva mare:
“No hi ha negres en aquesta terra,
haurem de casar-nos amb un blanc”.
Van voler que fos Ruud Gullit, Naomi Campbell,
i vés a saber qui més.
Sempre hi havia algú negre a qui semblar-te.
Després van buscar el meu equivalent en la música,
però els vaig decebre. La meva veu no compleix les expectatives.
Avui és el meu aniversari.
¿I si Javier Rubio m’hagués regalat,
la biografia d’Angela Davis en comptes d’aquesta granadura absurda?
Pratibha Parmar la va llegir als 14 anys.
¿I si m’hagués trobat abans amb Stuart Hall, Franz Fanon,
Noemia de Sousa, bell hooks, Paulina Chiziane, Kofi Agawu,
Paul Gilroy a Cheikh Anta Diop o a Achile Mbembe?
Només puc pensar en el temps perdut,
i en el llarg recorregut per arribar fins aquí.
Llavors se m’apareix Audre Lorde per dir-me:
“No estava previst que sobrevisquéssim”
I jo dic:
Ningú estava preparat per a nosaltres.
Avui és el meu aniversari.
Sempre vaig tenir l’esperança
de retrobar-me amb Maputo.
Lisboa em va fascinar.
Madrid em va ofegar.
Barcelona em va ressuscitar i em va hipnotitzar,
A parts iguals.
La brisa s’aixeca i recorre els carrers,
va i torna mentre els desaires s’apoderen de la ciutat
i les palmeres ballen.
A baix, al port, hi ha olor de
peix fregit, paella, calamars, sangria…
Abans feia olor de mar i a bronzejat de coco.
Maputo fa olor de mar i de coco.
“Maputo té una paraulota amagada: puto”
Diuen els meus fills.
Avui és el meu aniversari.
Segueixo sense sentir-me representada
a l’altre costat de la pantalla,
a l’altre costat de l’antena,
a l’altre costat del carrer.
Ningú ens representa!
No obstant això, alguns ens volen instrumentalitzar.
Pensen que els nostres cossos els validaran.
Ningú ens va avisar que calia buscar
el coneixement crític de la Història.
Em vaig fer conscient mentre
anava trobant els intel·lectuals negres.
Potser W.E.B. DuBois estaria orgullós i
Audre Lorde una mica desil·lusionada.
Però sé que en el fons ella sap que
Ningú estava preparat per a nosaltres.
Per això,
“No estava previst que sobrevisquéssim”
Un dia una amiga em va preguntar:
Vols ser cap de ratolí o cua de lleó?
Desitjava ser lleó abans que ratolí.
Però no vaig saber contestar-li.
Hem trencat el silenci.
Corren mals temps per
als racistes i els xenòfobs.
I per a tots aquells que no ens volen aquí.
Corren mals temps per als africanistes.
Hi va haver un temps que atresoraven el coneixement.
Ells sempre van parlar de nosaltres, sense nosaltres.
Sospito que volien abans l’Àfrica que els africans.
Però es van oblidar que l’Àfrica, no els pertany.
Charlie Marlow hauria estat africanista.
Avui és el meu aniversari.
Compleixo quaranta-un anys,
i és Sant Valentí.
Segueixo buscant Maputo,
mentre recupero el temps perdut,
i observo el caos que ens envolta.
Llavors m’adono que la memòria
està feta d’arxius rosegats
Impossibles de desxifrar.
Llavors comprenc que les pors i les lluites
no ens abandonaran,
i que res d’això es veurà en les nostres fotografies.
