L’antologia poètica de Geografía de mi cuerpo, un libro de poesía de resistencia (Guatemala-Barcelona) recull una anàlisi emocionant i sincer de la realitat que percep Ana G. Aupi, posant sobre el paper els diferents prismes amb què l’observa. Aquests prismes, no deixen de ser els diferents privilegis i opressions que la travessen. Els textos, escrits des de la quotidianitat, es basen en les vivències acumulades després de vuit anys residint a Guatemala, i també en el xoc emocional que suposa qualsevol retorn al continent europeu.
Ana G. Aupi, autora del llibre, té algunes connexions familiars amb aquesta terra mesoamericana, tot i haver nascut a València. Aquesta coincidència, d’alguna manera, li ha brindat una doble mirada. “Filla de València i neboda de Guatemala”, és com defineix la poeta la seva identitat.
L’autora transmet a la perfecció aquesta enrampada, gairebé física, que ens recorre senceres quan reconeixem els nostres privilegis en primera instància
L’autora transmet a la perfecció aquesta enrampada, gairebé física, que ens recorre senceres quan reconeixem els nostres privilegis en primera instància. S’endevina entre versos, tant lliures com crus, la fractura interna que es produeix a l’hora de conviure amb aquest “ser blanquita” (en paraules de l’autora) en un país com Guatemala, encara tan aferrissat de residus colonials, i en el qual encara cicatritza un conflicte intern. I alhora, les seves paraules representen amb tendresa el profund vincle que estableix amb aquesta terra i amb el poble guatemalenc. Un vincle tan profund, que és fins i tot testimoni de successos terribles i partícip d’insurreccions populars.
Alguns dels seus poemes són esqueles. Uns altres, cants a la vida. D’altres, directes i punxants denúncies públiques. D’alguna manera, la poesia sempre acaba esdevenint resistència. Altres dels poemes són viscerals: sobre la realitat que viu com a dona, que descriu des d’una poderosa proximitat emocional. Ens dóna un toc d’atenció i ens recorda fets funests com l’esdevingut el 8 de març de 2017 a la Ciutat de Guatemala, quan 41 nenes de la Llar Segura Verge de l’Asunción van ser cremades vives dins d’un saló. Fins avui dia, els responsables no han estat assenyalats i el poble guatemalenc culpa a l’Estat. Com tantes altres morts, violacions, desaparicions… la culpa de la impunitat l’atorga al masclisme i la violència.
“Ni la terra ni les dones són territori de conquesta”. Tan encertada frase, escoltada al crit de milers de goles en tantes manifestacions, ve a resumir de manera contundent el que conté aquesta antologia poètica: la policromia de significats davant del símil cos-terra, que ens permet identificar els dolors i situar-los en el lloc adequat.
