En l’actualitat, assistim a una irrupció de la poesia compromesa en l’escena pública. Veus emergents carregades de compromís social i nacional, recitals col·lectius, poemes d’alt voltatge polític llegits a la ràdio, la intervenció de poetes en mobilitzacions socials i el protagonisme creixent de la poesia en el panorama literari són alguns dels elements que han sacsejat les aigües tranquil·les, i fins a cert punt estancades, des de la Transició ençà.
Podria semblar un fenomen nou; tanmateix, es tracta d’una tradició prou antiga. En la contemporaneïtat, només cal recordar personalitats del món de la política i la literatura com Abdon Terrades (1812-1856), l’empordanès que va proclamar fins a tres vegades la República com a alcalde de Figueres i l’autor de l’himne “La Campana”, un crit de guerra contra la monarquia i les noves –o velles– formes d’opressió generades per la revolució industrial. També, com explica el musicòleg Jaume Ayats, existeix tot un seguit de poetes en l’anonimat que refan lletres de músiques conegudes per tothom, i que com a fulls volants serveixen per emetre missatges polítics en una fórmula que recull el Polònia actual. O també l’escriptura i el pensament llibertari que enllaça amb el modernisme de Josep Llunas, autor fins i tot d’una òpera revolucionària en vers, tal com ens recorda la recerca doctoral de Jordi Martí Font.
Més proper als nostres dies, és imprescindible recordar els precedents d’una poesia antifranquista compromesa amb l’exili, la clandestinitat i l’oposició cultural de les dècades de 1960 i 1970, com Pere Quart, Salvador Espriu, Maria-Mercè Marçal, Joan Brossa o Miquel Martí i Pol, molt lligats al moviment de la Nova Cançó, amb la qual s’estableix una sòlida relació. Només cal recordar algunes de les cançons memoritzades per diverses generacions com és el cas de Raimon, Ovidi Montllor, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet, si ens remetem a les veus més conegudes. Els recitals de música, sempre fiscalitzats per la censura i l’assetjament dels règims franquista i del 78, esdevenien actes de protesta massiva, complementats amb festivals i recitals poètics, com per exemple el Price dels Poetes que es va celebrar el 25 d’abril de 1970 al teatre Price o la rèplica Gespa Price, el 15 de maig de 1975 a la plaça Cívica de la UAB. Paral·lelament, amb l’emergència d’un seguit d’editorials independents, apareixia una important poesia social dels 70, que va servir per expressar el malestar de la societat catalana del moment en un context d’agitació política post-68.
Una generació del segle XXI?
Per contra, per definir l’actual emergència de noves veus estretament connectades amb l’agitat context polític i social, la majoria de poetes no consideren formar part d’una generació tal com els manuals d’història de la literatura la defineixen. Més aviat es tractaria d’una coincidència en el temps i l’espai, uns ritmes musicals on encabir diverses lletres. Raquel Santanera (Manlleu, 1991) ho considera artificiós, això de les generacions, i fins i tot prematur que es pugui parlar d’estils o moviments determinats, d’acord amb el que pugui escriure la crítica prescriptora, que sovint està integrada per poetes. També sol ser prematur parlar en aquests termes perquè tot just es tracta de veus joves que probablement tindran trajectòries i evolucions diverses. Sí que és cert que hi ha factors comuns, com ara el context social i polític, així com elements més o menys coincidents, com les “poètiques del cos”, tal com assenyala la poetessa osonenca.
En el volum ‘Ningú no ens representa’ van coincidir 71 poetes de diverses generacions, entre els quals David Caño, Blanca Llum Vidal o Dolors Miquel
Tampoc existeixen uns referents homogenis, malgrat que hi pugui haver punts comuns com el realisme brut de Charles Bukowski, lligats a la generació Beat, com reivindica Santanera, o poetes com Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater, Dolors Miquel, Anna Dodas o un Enric Casasses que ha exercit una certa influència a partir d’una poètica per ser més recitada que llegida. Casasses és també un referent per a David Caño (Olot, 1980), amb una trajectòria que passa decididament d’una poesia més política, social i rupturista vers una altra amb un punt d’intimisme i introspecció dels darrers volums poètics, encara que també conflueix en una barreja de tots dos espais, d’acord amb la poètica d’un altre important referent, David Castillo. En el seu accent poètic, Caño, recent guanyador dels Jocs Florals de Barcelona, també manté una potent admiració pel món underground present en la personalitat extraordinària de Jesús Lizano o Pau Maragall, encara que per descomptat de clàssics com Salvat Papasseit, Maria-Mercè Marçal i també, i en coincidència amb Santanera, Joan Brossa, l’ànima contestatària del qual fa que sigui en l’actualitat un autor en fase de recuperació.
De tota manera, i malgrat les seves resistències a identificar-se com a grup –s’ha trencat la poètica de la col·lectivitat, segons Caño–, sí que existeixen dos moments molt definitoris que marquen aquest conjunt de poetes habituals de l’escena dels recitals: el 15-M i l’1 d’octubre. Sobre aquest primer, Santanera, que aleshores no havia complert els vint anys, afirma: “Va ser la primera vegada que vaig veure tanta gent mobilitzada, tan admirada d’un moviment amb un elevat nivell d’organització i cohesió, i ho vaig viure com un fet extraordinari. No havia passat res i havia passat tot”. De fet, el 15-M va potenciar una autogestió que va implicar una programació cultural amb recitals poètics memorables i emotius. No està de més recordar el volum que va recollir l’experiència, Ningú no ens representa, on van coincidir 71 poetes de diverses generacions –entre els quals el mateix David Caño, Blanca Llum Vidal o Dolors Miquel. El llibre es pot considerar una mena de manifest no oficial de la nova poesia social d’inicis d’aquesta dècada, amb poetes que han consolidat un gran prestigi més enllà dels espais estrictament literaris. De fet, el 15-M i tot el que va representar podria considerar-se com una mena d’acta de naixement de la no-generació poètica que va renovar la poesia en el sentit d’una certa politització, o més aviat una presa de consciència social en un moment de protesta per una involució que no ha deixat d’estendre’s en els darrers anys. L’agitada situació nacional i el que ha esdevingut a partir de l’1 d’octubre també ha fet prendre embranzida a bona part dels poetes que actuen sovint com a complement de l’acció de resistència civil, d’una manera que pot recordar als poetes compromesos contra les dictadures dels països de l’Est als anys 80. La lluita contra la dictadura espanyola també té les seves armes poètiques.
Si hi ha quelcom que uneixi tot aquest conjunt de noves veus poètiques són els recitals de poesia com a actes culturals, alhora que d’afirmació
Precisament, si hi ha quelcom que uneixi tot aquest conjunt de noves veus poètiques són els recitals de poesia com a actes culturals, alhora que d’afirmació. Afirmació literària i afirmació social. Es pot dir que la poesia ha recuperat l’espai públic i l’oralitat. I l’oralitat, per descomptat, també influeix en les formes. Més enllà de les diferències estètiques, la majoria de les creacions són per ser llegides. I la musicalitat afecta l’escriptura, encara que també ha permès una millor presència social de la poesia, entesa no només com a espai cultural o polític sinó també d’oci, a la manera del teatre, els monòlegs o les performances. “Jo ho celebro molt perquè ajuda a conèixer la poesia i els poetes, a experimentar la literatura d’una altra manera, més col·lectiva”, considera Santanera, que demana que els recitals siguin descentralitzats, fora de les grans ciutats, com l’autora ha tractat de fer a Osona i la Catalunya interior. Per contra, això no evita certa explotació perquè la retribució és simbòlica o pràcticament nul·la, i és difícil saber on comença l’acte cultural i l’aprofitament comercial que fan determinades sales.
Poesia i transformació
Més enllà del nou espai poètic que s’ha generat en els darrers anys, la pregunta entre la poesia i la política en termes abstractes continua sent un debat complex i inacabat. Un dels debats oberts es pregunta si les formes poètiques més reivindicatives són capaces d’alguna transformació. N’emana alguna potencialitat, encara? Maria-Mercè Marçal i Joan Brossa serien dos exemples de poetes que dugueren el compromís a l’espai de la pròpia vida i del seu entorn més immediat. En ambdós casos, paraula i vida anaven vinculades i una retroalimentava l’altra. Però aquesta relació és només un dels aspectes que relacionen poesia i política. Per Marc Rovira Urien, poeta i coeditor de la revista de crítica literària La Lectora, tota manifestació cultural és política. També ho considera així Raquel Santanera, que remarca que la tria d’una llengua ja és un fet polític: no és el mateix escriure en una llengua minoritària que en una llengua amb desenes de milions de parlants. Encara que cregui que aquesta mateixa afirmació “és una excusa, al seu temps, per no mullar-se gaire i per fer un tipus de poesia que s’oposa, precisament, al discurs polític clar, o actiu, o explícit en forma de poesia”. I centra l’atenció de les relacions entre poesia i política paral·lelament a la relació discurs-realitat. En aquest sentit, s’oposa a tota reducció de la diversitat poètica sota una “dictadura del sentit” que exclou tota lectura complexa o diferent. “Ara, si extrapolem això a determinats discursos polítics –els que menystenen la dissidència, els que fins i tot la criminalitzen– ja tindrem ben bé un dibuix de la relació complicadíssima, complexa, entre la poesia i la política”, conclou Rovira Urien.
