Els éssers humans vivim a la realitat que les nostres narratives creen i una de les principals narradores del món és la televisió. Així, sovint s’atribueix a la realitat el que veiem en la pantalla, projectant i reproduint el que ens explica. Seguint aquest principi, moltes cadenes i plataformes digitals, sobretot les que se centren en l’entreteniment, han apostat amb força per productes protagonitzats per cossos policials i forces de l’ordre. Gairebé sempre ofereixen una imatge de l’activitat policial edulcorada amb la intenció d’influir en l’agenda i l’opinió publica: una operació publicitària que té la intenció d’enfortir la idea que tot el mal que puguin infligir les forces de seguretat està justificat per tal d’aconseguir un bé comú superior. És el que des de l’entorn de la crítica audiovisual estatunidenca s’ha anomenat copaganda, fent un joc de paraules entre propaganda i el terme anglès cop (policia).
Una part de la ciutadania acostuma a no tenir contacte directe amb la policia de manera regular, així que, sovint, la seva percepció es forma a través de la imatge que veu als mitjans de comunicació, sobretot a les sèries de policies, tal com apunten els teòrics George Gerbner i Larry Gross en la seva teoria del cultiu. Tanmateix, la realitat que es formula amb l’estratègia de la copaganda no es correspon gens amb la que experimenten cada dia molts sectors de la població en el seu tracte amb la policia, sobretot les comunitats de persones migrades, les discriminades pel seu perfil ètnic o les més mobilitzades políticament.
Valors i missatges dels ‘cop shows’
Les sèries de televisió produïdes als EUA amb protagonisme policial transmeten una imatge on les forces de l’ordre són, per norma, fiables i dignes de confiança. Se’ns planteja la policia com a l’únic element que s’interposa entre la dicotomia de nosaltres –la ciutadania exemplar, que compleix amb les lleis– i ells, els criminals, que viuen per danyar-nos.
Però el que aquestes sèries obliden sistemàticament retratar són els problemes que poden existir amb les forces d’ordre i dins d’elles: la brutalitat policial, els abusos d’autoritat, la desigualtat sistèmica o els prejudicis, entre d’altres.
L’estudi de Kathleen Donovan, “The Role of Entertainment Media in Perceptions of Police Use of Force” (“El paper dels mitjans d’entreteniment en la percepció de l’ús de la força policial”), de l’any 2015, mostra que les televidents dels programes de crims són significativament més susceptibles de creure que la policia és efectiva, que només utilitza la força quan és necessari, i que si hi ha alguna irregularitat, es justifica per la consecució d’un resultat desitjat.
Les sèries policíaques obliden retratar aspectes com la brutalitat policial, els abusos d’autoritat, la desigualtat sistèmica o els prejudicis, entre d’altres
Els audiovisuals ens situen generalment en escenaris on el crim és hegemònic, fet que contribueix a fer que l’audiència se senti insegura. Un cop això s’ha aconseguit, la por farà més probable que entengui la violència policial que veu i, en normalitzar-la a la televisió, la normalitzarà també en la vida real. Si la ciutadania percep que la policia és la superheroïna que la protegeix de la delinqüència, tendirà a ser més permissiva amb les transgressions que cometi per protegir el que li transmet seguretat.
A més, les produccions televisives de gran consum tendeixen a presentar una realitat sense matisos. Qui delinqueix és, per definició, dolent. Això amaga molts tipus de delictes, els motius per delinquir o les conseqüències de fer-ho, i ens planteja una sola veritat: tot criminal és dolent. No es pot rehabilitar algú que és dolent per naturalesa, i qui és dolent mereix tot el que l’hi pugui passar.
Una altra de les estratègies recurrents del serial policíac és mostrar-nos la tensió i el perill sota els quals viuen les forces d’ordre, retratant-ho sovint com la professió més perillosa. Reutilitza aquest context com una causa justificadora de males praxis policials i donen a entendre que a vegades són l’única manera en què poden ser realment efectius i protegir-se elles mateixes i a nosaltres.
Però algunes estadístiques ho contradiuen. Segons les dades de l’Enciclopèdia de Salut i Seguretat al Treball del 2012 de l’Organització Internacional del Treball (OIT), ser policia no apareix en la llista de les feines més perilloses, on sí que figura la jardineria, el transport sanitari o la fontaneria.
Aaron Rahsaan Thomas, productor audiovisual i professor adjunt de la Universitat del Sud de Califòrnia, afirma que els últims seixanta anys hem estat veient sèries policials on els “bons homes blancs de la llei” derroten els dolents, que acostumen a ser gent pobra i negra. Veure constantment policies abusant del seu poder a la televisió fa que ens hi acostumem, que ho veiem com quelcom normal i acceptable. A més, amb una narrativa que reforça estereotips racistes i classistes, com afirma un estudi de l’organització Color of Change.
‘Blue Bloods’, model paradigmàtic
Un exemple de sèries de policies del model clàssic estatunidenc és Blue Bloods, un producte de la cadena CBS, estrenat l’any 2010 i que enfila la seva dotzena temporada. Retrata una nissaga familiar on tots els seus homes formen part del cos policial. Cal destacar-la perquè compta amb una mitjana de 13 milions de televidents per cada nou capítol, sense comptar reposicions, la visualització en línia o les connexions en plataformes audiovisuals (a l’Estat espanyol està disponible a Movistar Plus). Se la pot considerar una de les puntes de llança de la copaganda a escala mundial.
La seva narrativa és molt clara: la policia té sempre la raó i mai s’equivoca, i és la solució a tots els problemes socials. Són ells contra el món, són ells qui mantenen a ratlla el crim, amb els mètodes que siguin necessaris. Utilitzant aquest argument, la sèrie justifica la brutalitat i els abusos policials, acusant qui els denuncia d’exagerar, o de gent que busca obtenir diners amb una indemnització no merescuda, o agitadores que utilitzen fabulacions per expandir la seva pròpia agenda política. I quan aquestes etiquetes no són aplicables, simplement s’infereix que la víctima policial “s’ho mereixia”.
‘Castle’ o el que amaga el carisma
Una estratègia més subtil es planteja a Castle (produïda per la cadena ABC, amb nou temporades entre 2009 i 2016), una sèrie de policies amb drama i molt misteri. Té moments còmics i de caràcter romàntic, tot i que aquests últims es reserven per les vides privades dels protagonistes, sobretot Richard Castle, el personatge principal, que no és policia, però acompanya una unitat d’agents.
A la sèrie veiem un cas de corrupció policial enorme: descobrim que el comissari era membre d’un grup de policies que segrestaven persones vinculades a la màfia i exigien rescats a les seves famílies, una trama que va costar la vida d’un agent íntegre i d’una important fiscal com a danys col·laterals. Els policies corruptes, inclòs un comissari, van amagar-ho tot per evitar les possibles conseqüències. El personatge acaba morint en acte de servei, i els protagonistes, que ho sabien, decideixen amagar-ho tot, i se l’enterra amb els honors d’un heroi.
Ser policia no apareix en la llista de les feines més perilloses de l’OIT, on sí que figura la jardineria, el transport sanitari o la fontaneria
No és l’únic cas d’abús. En un episodi on segresten la seva filla, el protagonista tortura un sospitós per arrancar-li informació, i els seus companys policies no només no l’aturen, sinó que vigilen la porta de la sala perquè ningú pugui interrompre’l.
És més, quan algú defensa les normes i els procediments, automàticament es converteix en enemic dels protagonistes. Per exemple, una comissària que apareix a la sèrie, a qui tothom evita perquè és molt estricta en el compliment dels protocols i no permet que la resta d’agents interpretin les lleis com més els convingui.
La producció també s’esforça molt a mostrar-nos el perill que comporta ser policia: durant el transcurs de la sèrie, hi ha agents, tant en papers principals com secundaris, que són sovint segrestats, torturats, perseguits i fins i tot assassinats. Així, un possible abús policial queda justificat per la necessitat de protegir-se.
A banda de tot això, Castle utilitza els seus contactes i influències d’home ric per assetjar la protagonista femenina i intentar satisfer el seu interès romàntic al principi del serial.
No et refiïs de ningú: ‘Mentes Criminales’
Mentes criminales (Criminal Minds, amb quinze temporades entre 2005 i 2020 a la CBS) és un drama policial que trasllada la idea del perill constant a un nivell superior. Normalment, les sèries policials s’ambienten en llocs on el crim és constant, i sovint mortal, però aquesta se centra només en assassins en sèrie, les actuacions dels quals, com més retorçades, brutals i sanguinàries siguin, millor. Si aquest tipus de sèries solen presentar les persones que cometen un crim com inevitablement dolentes, aquí es va un pas més enllà: per norma, són gent sàdica i retorçatda, monstres sense salvació que necessiten ser eliminats de les nostres societats.
Una cosa que diferencia els protagonistes de Mentes Criminales dels d’altres series és que aquí s’utilitza la perfilació criminal per identificar i atrapar criminals, dotant les investigacions d’una capa d’incontestabilitat científica per justificar les seves accions. Però aquesta metodologia que classifica la criminalitat segons els seus patrons conductuals ha estat àmpliament qüestionada des de la psicologia. Des de l’àmbit, s’acusa la perfilació de no tenir fonaments científics ni evidencies reals en les quals sustentar-se, i acostuma a basar-se en les opinions i els prejudicis dels perfiladors. Per tant, no són ni vàlids ni confiables, i basar una investigació criminal en ells pot ser molt perillós.
L’objectiu d’aquesta estratègia narrativa és forjar un públic atemorit, convençut que els assassins en sèrie són habituals i no se’ls pot distingir de la resta de persones. I un públic així estarà més que disposat a justificar qualsevol comportament judicial per tal que se’l continuï protegint.
‘Brooklyn Nine-Nine’, una nova visió
Una sèrie de policies que també recorre a estratègies de la copaganda és Brooklyn Nine-nine (cinc temporades a la cadena Fox entre 2013 i 2018, i tres més a l’NBC, entre 2019 i 2021). Amb un enfocament innovador i divertit, la sèrie s’allunya dels estereotips del seu gènere, amb personatges amb diversitat ètnica, de gènere i d’orientació sexual. No hi trobem el clàssic policia dur amb un passat sòrdid que combat el crim com a venjança, sinó un equip que es pren la tasca policial com una feina més, que té les mateixes dificultats del dia a dia que el conjunt de l’audiència i que enfoca temes espinosos com el racisme, l’assetjament sexual o el laboral. Tot això humanitza la policia, la fa propera i comprensible.
Tanmateix, si bé s’aborden temes polèmics, en general, es resolen amb una aposta pels petits canvis individuals en comptes d’una reforma real que sigui realment útil per a la ciutadania. Això trasllada a l’audiència la idea que no és necessari involucrar-se en els problemes que pugui tenir la policia; dins del cos hi ha individus bons que a poc a poc els arreglaran. És una crida a la desmobilització ciutadana, que juga amb la idea que cal tenir paciència.
Però la paraula paciència pot ser una trampa, per a qui necessita ajuda urgent. Com diu l’historiador Ibram X. Kendi, “la paciència és una paraula desagradable per a qui té la injustícia agenollada al coll”.
