Aquell joc no estava fet per a algú com Martina Silova. Segurament, per això va escriure el seu nom a la llista de participants a contracor, amb un llapis abandonat a la sort del seu pols eclèctic. Segurament, per això tampoc no va dir res a la seva família. El mal ja estava fet.
A Novossibirsk se celebrava cada any una competició absurda que, com totes les coses absurdes, es justificava en el fet que era una tradició. Absurda perquè consistia en el següent: dos homes, asseguts cara a cara en una taula, amb la mirada fixa en la de l’altre i l’objectiu de resistir més temps amb el rostre impertorbable. Absurda, també, perquè només hi participaven homes.
L’únic requisit indispensable per prendre part d’aquesta trivialitat era ser major d’edat. Martina Silova en complia 18 una setmana abans del tret de sortida. Però això no va impedir que el jutge de la competició, en veure el nom d’aquella jove de cabells rebels que sempre apartava la mirada quan ensopegava amb la d’un estrany, reomplís de forma precipitada el seu got de vodka. El va buidar d’un glop. Va tornar a mirar la llista i, de forma inexplicable, el nom no va desaparèixer com el beuratge.
El dia del gran joc, les dones es van asseure a les modestes graderies i els homes es van distribuir per les taules. Per parelles. A Martina Silova, amb dues trenes daurades descansant sobre les seves espatlles i els llavis mossegats, li va tocar amb un home de dimensions gegantesques. Abans del duel, va aixecar el braç amb poca convicció per saludar a la seva família, amb cara de pomes agres i condemnada des d’aleshores a l’escarni públic a Novossibirsk.
El dia del gran joc, les dones es van asseure a les modestes graderies i els homes es van distribuir per les taules. Per parelles. A Martina Silova, amb dues trenes daurades descansant sobre les seves espatlles i els llavis mossegats, li va tocar amb un home de dimensions gegantesques
I de seguida van arribar les mirades. L’homenot va esclatar a riure davant les pupil·les innocents de Martina Silova. La mateixa sort van córrer els següents contrincants, mentre el públic s’engrescava cada vegada més amb aquella adolescent a qui se li encenien les galtes després de cada ovació victoriosa. Mentre els vençuts, col·locats en fila en un racó apartat de la graderia, renegaven de la seva participació davant el jutge, entregat des de feia estona als capricis del vodka.
A les portes de la gran final, Martina Silova va començar a pensar que aquell joc sí que estava fet per a algú com ella. Va acostar la cadira a la taula, va mirar de dissimular la lleugera tremolor de cames i va fixar tota la seva atenció en els ulls d’un home vell, lleig i inexpressiu. A parts iguals. Aquesta vegada no va haver-hi riallades prematures. El cronòmetre va començar a suar de valent. La família de Martina Silova era un sac de nervis. El vodka ja no disputava l’atenció del jutge. Martina Silova va imaginar que el seu contrincant furgava en la butxaca del pantaló, n’extreia una ploma i l’acostava amb delicadesa al seu nas simètric.
La jove de trenes daurades, estoica davant el pessigolleig, va respondre en una partida que es jugava en l’inconscient. L’home vell, lleig i inexpressiu, a parts iguals, va projectar que la seva contrincant deixava entreoberta la porta de la sala de competició. Com si convidés a entrar-hi una brisa entremaliada que acariciava els seus narius. I el seu rostre, rendit al dictat d’un rampell irreversible, va esclatar en un esternut tan explícit, que va estar a punt de desfer d’un ensurt les trenes daurades de Martina Silova.
Des d’aquell triomf, l’esternut, a Novossibirsk, va deixar de ser un acte innocent per convertir-se en una reivindicació política.
