Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Poques respostes per a tantes preguntes sobre la mort de Marouane Abouobaida

El jove d'origen marroquí Marouane Abouobaida va morir el 15 de juliol a la cel·la d'aïllament del Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de Sapadors. Adrián Vives, membre de la Campanya pel tancament dels CIE i la fi de les deportacions, posa el focus en la responsabilitat de l'Estat en aquesta i altres morts. L'article forma part de la sèrie de col·laboracions d’opinió i anàlisi amb diferents col·lectius socials

/ Clare Nelson

El passat 15 de juliol, funcionaris de la Policia Nacional encarregats de custodiar als interns del CIE de Sapadors trobaven el cos sense vida d’un d’ells. L’havien tancat en una cel·la d’aïllament un dia després de patir una pallissa per la qual no va ser atès en un hospital fins deu hores més tard. Es deia Marouane Abouobaida, tenia 23 anys i havia vingut des del Marroc per buscar un treball de soldador que li permetria ajudar econòmicament la seua mare vídua.

Fins al moment i amb una investigació judicial en curs, hi ha diversos interrogants: Per què els funcionaris no van parar la pallissa que estava rebent Marouane? Per què, a la vista de les lesions patides, no va ser traslladat immediatament a un centre hospitalari? Es van seguir les pautes indicades pel metge quan Marouane va tornar al CIE? Per què se’l va tancar en una cel·la d’aïllament? Per què se’l va deixar sense vigilància? Per què no es va atendre la seua petició per escrit en la qual assenyalava que havia patit una agressió i tenia forts dolors? Per què no se li va prestar especial atenció malgrat que els funcionaris el van veure “desanimat”? Per què no es va activar el protocol antisuïcidis?

Marouane Abouobaida havia manifestat públicament el seu mal estat psicològic una setmana abans de la seua mort: va telefonar a la seua tia, desesperat, per dir-li que no aguantava més temps tancat en el CIE de Sapadors

Cal recordar que les persones tancades en els CIE no han comés cap delicte, no han sigut jutjades i tampoc condemnades. L’administració tanca població migrant empobrida en presons racistes com a mesura instrumental per fer efectiva la seua expulsió o devolució al país d’origen o a un tercer. Durant el temps que aquestes persones romanen tancades, il·legalment segons el Dret Internacional dels Drets Humans, es troben custodiades per la Policia Nacional sota la tutela de l’Estat, que és qui ha de garantir la seua protecció.

Marouane Abouobaida havia manifestat públicament el seu mal estat psicològic una setmana abans de la seua mort: va telefonar la seua tia, desesperat, per dir-li que no aguantava més temps tancat en el CIE de Sapadors. Després d’aqueixa conversa, ella es va desplaçar des de Madrid a València per visitar el seu nebot. A més, una hora abans de la seua mort, Marouane va demanar a un company que escriguera i entregara una instància en la qual denunciava l’agressió rebuda i els dolors que patia. Havia sigut víctima d’una pallissa i se sentia humiliat pels seus companys, havia demanat auxili als funcionaris del CIE i havia sigut ignorat i tancat perquè no molestara. No és veritat, com s’ha dit, que fóra posat en aïllament per la seua seguretat ni per la seua salut. Si s’haguera pensat en la seua seguretat, s’hauria separat a agressors i víctima just després de la pallissa i no més de 24 hores després. Si s’haguera pensat en la seua salut, haguera sigut traslladat a l’hospital immediatament i al seu torn haguera romàs en la infermeria sota supervisió sanitària.

La mort de Marouane no és una desgràcia ni un cas aïllat sinó la conseqüència directa del racisme que l’Estat desplega en totes i cadascuna de les seues institucions

Malgrat tot això, a preguntes presentades per escrit per diferents grups parlamentaris, el govern es permet respondre que “no hi ha cap evidència” que faça suposar que el detonant del suïcidi foren les condicions del centre. I és que s’ha arribat a normalitzar una lògica que és dramàtica: més enllà de la situació particular que vivia Marouane, les persones tancades en els CIE veuen minvades les seues condicions psicològiques dia a dia. Molts d’ells són tancades després de passar dies a la deriva en el mar mentre que unes altres són apartades de sobte de les seues famílies i amics; no saben quant temps estaran tancades, si seran o no deportades ni quan; i saben que estan tancades de forma injusta perquè no han comés cap delicte. Per tant, les condicions habituals en les quals es tanca les persones migrades constitueixen ja per si mateixes un indici que la seua salut psicològica puga deteriorar-se. De fet, el problema no va ser que no hi haguera evidència, que sí que n’hi va haver, sinó que va ser impossible considerar com a evidència de res la veu d’una persona que havia sigut prèviament deshumanitzada: des del dia que va entrar en el CIE, a Marouane, com a la resta dels seus companys, se’l va privar del seu nom per assignar-li el número que el Racisme d’Estat li imposaria com a identitat fins a la seua mort.

Qualsevol que tinga una mínima consideració per la dignitat humana haguera atès les demandes d’assistència mèdica i psicològica que reclamava Marouane. No obstant això, les peticions d’auxili de Marouane en un moment d’extrema vulnerabilitat no van ser les úniques ignorades. Samba Martine anà fins a deu vegades al servei sanitari del CIE d’Aluche pels dolors que li provocava la malaltia que va causar la seua mort. Els companys de cel·la d’Idrissa Diallo cridaven durant hores als funcionaris que els custodiaven en el CIE de Zona Franca per demanar auxili per l’atac cardíac que va posar fi a la vida del seu company. Per això, la mort de Marouane no és una desgràcia ni un cas aïllat sinó la conseqüència directa del racisme que l’Estat desplega en totes i cadascuna de les seues institucions. La mort de les persones migrades és el resultat necessari d’un conjunt de polítiques migratòries racistes i xenòfobes que, emparades per la Llei d’Estrangeria, fa més de trenta anys que produint morts: morts al Mediterrani, morts a les fronteres, morts en els CIE i morts en els vols de deportació forçosa.

Ara queda intentar fer un mínim de justícia per a Marouane i la seua família; i això demana demostrar la responsabilitat que l’Estat va tindre en aquesta mort i aconseguir una reparació per a la seua mare i les seues germanes; però sobretot per establir els mecanismes necessaris per a garantir que mai més torne a produir-se una mort en aquestes condicions. I això només és possible amb el tancament definitiu de tots els Centres d’Internament d’Estrangers i la fi de les deportacions forçoses.